TOT   ESTÀ   (d)ESCRIT

APUNTS  PERSONALS 

SOBRE EL DESTÍ

Àgit, 1997

"Alguns insensats, que pretenen no ser-ho, diuen:

'l’home prudent construeix el seu propi destí',

però el prudent sucumbeix sovint davant del seu propi destí,  

 

lluny d’assolir-lo.

És el destí qui fa els prudents’.

Voltaire

Llibertat i determinisme són conceptes als quals anem donant tornades des de l'antiguitat. Amb la idea de l'existència d'un destí que regeix la vida dels humans sempre planejant, formen part d'aquells vells assumptes en els quals s'han anat vessant tota mena de conjectures sense arribar a res. Fins a quin punt pot estar determinada la nostra vida, si som completament lliures, en quina manera podem albirar els camins més adequats a recórrer, i quins serien els factors reals que intervenen en tot això acaben sent reflexions atemporals que, en una mesura o una altra, compartirien moltes persones. La meva convicció personal és que, si bé disposem d'una relativa, però fonamental capacitat de decisió, l'home té un reduït marge de control dels seus efectes i d'una majoria d'esdeveniments de la seva vida que semblen estar (d)escrits. Intentaré desenvolupar-ho.

La possibilitat que hi hagi un destí que condicioni la nostra llibertat inspira una profunda reflexió sobre el sentit de la vida individual humana i de l'espècie que formem part. Des de sempre ens ho hem plantejat, com mostren algunes de les manifestacions artístiques més antigues; que entre els pensadors de les societats secularitzades sembli no haver-hi un interès públic sobre l'existència o no del destí no implica que sigui una qüestió superada. La fal.laciosa sensació actual de tenir més llibertat de la que en realitat tenim ens pot fer sentir com sigui, però considero que això no farà canviar una situació en la qual l'home només té la facultat de moure algunes fitxes d'un joc que li toca viure sense que sigui a les nostres mans conèixer la totalitat de les conseqüències que es derivin. Es podria dir que el llibre del destí individual dels homes està gairebé escrit, no llegit; com si hi hagués un camí esbossat que, abans de ser recorregut, cal saber reconèixer. En occident som hereus directes d'una visió racionalista de la vida que sempre ha mostrat fissures. Poc amic de posicions radicals i sense pretendre suggerir que existeix un destí tan marcat que implicaria la inexistència d'un sentit de la vida humana, part d'un debat superior, tampoc em situaré en la innocent creença que som completament lliures.

Tot i que no es pugui trobar una relació immediata i per molt que atempti contra el poderós sentiment d'autonomia humana propi del món modern, crec en la importància de reconèixer una relativa combinació entre un destí marcat i el limitat albir de què disposem, menor del qual mai suposaríem. En lloc d'obstinar-nos a creure ingènuament que som els únics autors del llibre de la nostra vida i que dominem tots els instruments que la construeixen, em sembla més encertat dedicar-nos al coneixement de nosaltres mateixos, amb les nostres facultats i limitacions, per a adequar-nos millor a un sender ja mig esbossat en el qual transitar de la millor manera. Tenir consciència que més bé som els actors d'una obra particular en una partitura major potser facilitaria moltes coses i calmaria el desassossec propi d'una humanitat que reflexiona sobre la seva existència, sobre el món que li ha tocat viure i com conduir-se en ell. Tard o d'hora, conscients de la brevetat d'una vida immersa en una realitat que ens supera, l'estupor i la perplexitat encara formen part essencial de la humanitat (1).

Per molt paradoxal i incomprensible que avui sembli, tenint més en compte que hi ha components ineludibles en els nostres destins individuals, és necessari intuir com adaptar el nostre ésser al trajecte que, agradi o no, sembla venir delineat en la vida. També des de sempre l'home persisteix un voler rebel·lar-se a això i insistir en seguir més la pròpia voluntat estavellant-nos reiteradament, fins i tot quan es perceben conseqüències nefastes; la història està plena de cròniques d'aquesta actitud reiterada tan humana. El concepte de destí o fat dóna per múltiples i antagòniques interpretacions, cadascú és lliure de plantejar-ho com vulgui, probablement fins i tot en això estem condicionats, però fer-se la reflexió ja és meritori (2). Així i tot, l'ús d'aquesta restringida parcel·la de llibertat que ens és pròpia té una importància cabdal (l'única cosa del que podem ser responsables, que encara ho fa més interessant), i penso que dona significat a la vida individual i col·lectiva i podria ser una prova del seu sentit i valor immens.

“El millor és sofrir el que no puguis esmenar,

 

i acompanyar sense murmuració a la Fortuna

 
sota l'autoritat de la qual es presenten totes les coses:

 
mal soldat és el que segueix amb gemecs al seu general.

 
[Com va dir Ciceró], guien els fats al qui vol,

 
a qui no ho vol l'arrosseguen. 

 

Sèneca

El concepte d'atzar podria tenir algun paper en tot aquest fosc terreny en el qual sempre hem divagat, però, més enllà de teoritzar o afirmar, sembla ser un altre exemple de la mania humana de posar nom a tot, com volent delimitar conceptualment àmbits que ens van massa grossos, i que també forma part de la nostra naturalesa mostrant la magra capacitat de l'home en l'escrutini d'una realitat polièdrica i desconcertant (3). Parlar d'atzar en una qüestió com la que aquí es tracta només seria una manera de reconèixer la ignorància de les causes d'esdeveniments als quals, a vegades, ens veiem empesos, però això no impedeix l'existència d'aquestes causes i del seu sentit. Dubto que hi hagi cap aproximació conceptual precisa que s'ajusti una mica a tot això: enfrontar-nos al repte de viure amb alguna possibilitat d'albir, combinat amb el pes d'un determinisme, feble o fort, segons els que han reflexionat sobre aquest tema (4). L'home forma part d'un univers que constitueix un misteri inefable que, tot i el que ens pugui ocórrer, objectivament sempre fa meravellós el fenomen de la vida, una autèntica singularitat. Assumir regles i directrius donades sembla part d'un joc del qual és millor assimilar i seguir la seva bellesa.

No triem on i quan néixer o morir, tampoc podem triar el nostre cos ni les nostres capacitats o preferències, però crec que cal treballar per a encaminar-nos en el sender de vida que haguem sabut trobar amb aquestes particularitats ja donades, lletres rebudes amb les quals reescriure o llegir el nostre llibre de vida particular. L'enorme nombre de variacions que permeten les lletres dels 3.000 milions de gens que té l'ADN humà ja porta unes directrius que marcaran des del color del pèl fins a unes certes inclinacions (5) + https://elpais.com/elpais/2017/07/06/ciencia/1499355309_012697.html. Per això seriosa oportú recordar una coneguda definició de la vida com una "misteriosa trama d'atzar, destí i caràcter" (WIlhelm Dilthey).

'El setè segell', Ingmar Bergman, 1957.

Potser el nombre de batecs en la vida d'un home està previst des d'abans del naixement o "la vida i els somnis són pàgines d'un mateix llibre", en la línia del lúcid pessimisme d'un Schopenhauer que també reprèn "l'home és el somni d'una ombra" de Píndar, i evoca un barroc 'la vida no es más que un sueño y los sueños, sueños son' (6), però això xocaria frontalment amb la possibilitat d'un sentit genuí en la nostra existència en el que crec. És normal que els habitants d'un món ric que pretén espoliar en el seu benefici una naturalesa de la qual ha oblidat la seva sacralitat, com si nosaltres no fóssim part d'ella i del seu esperit, es resisteixi a idees similars. Però, anant encara més lluny amb implicacions més profundes, la comprensió i assimilació, no resignació, i la saviesa que suposa acceptar que cadascun de nosaltres i l'espècie en el seu conjunt formem part d'alguna cosa superior, en entorns com l'hinduisme implica alliberament + Un sueño de Brahma | Opinión | EL PAÍS https://elpais.com/diario/1983/05/30/opinion/423093613_850215.html.

Per assimilar un concepte de tan profundes connotacions, de tot això es deriva que per acceptar com a possibilitat que hi ha un destí, es requereixen creences de caràcter espiritual que permeten encaixar desassossegadament en un entramat que ens transcendeix. Això fa descartar que només som titelles de l'absurd. Tinc la confiança que, amb els seus daltabaixos, l'interval entre el naixement i la mort té el seu propòsit. Tenir la convicció de l'existència d'alguna cosa superior, de la manera que sigui, és el que hauria de permetre encarar millor qüestions que ens superen com aquesta. Això dóna un color diferent a tot plegat: allò que sembla una imposició a l'arrogant individualisme secular esdevé una guia sàvia que un bon autoconeixement identifica. Potser ara jo sóc l'ingenu i la multitud d'estudis científics que mostren els beneficis en la salut de tenir un sentiment transcendent de la vida estiguin esbiegats... Al meu entendre, si el destí individual és com el curs ineludible d'un riu, la forma més assenyada de viure seria intentar navegar de la millor manera possible on l'aigua porti. Aquí tot això, des de la consolidació de la ciència a partir del segle XVII com el millor o únic prisma amb el qual desxifrar la realitat, la sola suposició de l'existència d'un destí queda associada a supersticions, amb enganys com l'astrologia o a institucions religioses que deixen molt a desitjar. 

La icònica imatge de la pel.lícula de Bergman s'inspira en la pintura d'Albertus Pictor. 

Església de Täbi, Suècia, 1489.

Com en tantes ocasions apliquem els nostres anhels en la interpretació d'un univers que no s'ajustaria a l'antropocèntric punt de vista humà. Si els clàssics tenien molt clara la presència del destí en la seva vida, digui's fat o fortuna, amb una idea diferent de la d'un món d'avui que encara té molt a aprendre del passat, l'actual mite contemporani que l'home és l'amo del seu destí, concepte existencialista molt fecund des de fa uns 60 anys que va molt bé amb un marcat individualisme actual, potser fa difícil pensar que no és així (7). En el transcurs de la nostra pròpia vida cadascú pot evidenciar el contrari, per exemple, com a partir d'algunes decisions ens anem trobant amb conseqüències que mai hauríem previst o experimentar situacions que mai hauríem imaginat sense intervenció de la nostra voluntat... Amb claredat Spinoza ho exemplifica dient que una pedra tirada en l'espai per efecte d'un xoc, si pensés, creuria que actua lliurement sense recaure que ha sigut impulsada, car "aquesta és la llibertat humana que tots els homes es jacten de tenir i que consisteix únicament en que els homes són conscients dels seus desitjos i ignorants de les causes que els determinen." (Carta a Schuller, 1647). Però, tornant a la importància de l'autoconeixement:

““Qui procura regir els seus afectes i apetits 

 

d'acord amb l'amor per la llibertat

s'esforçarà a conèixer les virtuts i les seves causes,

i a omplir l'ànim amb el goig que neix 

 

del vertader coneixement d'elles,

sense ignorar ni aplicar-se en els vicis dels homes,

complaent-se en una llibertat falsejada."

Baruch de Spinoza

Els éssers humans posseïm diferents facultats per a l'avanç del coneixement i aconseguir una millor adaptació a un entorn natural poc hostil. Tenim grans valors ens fan capaços d'elevar-nos: sabem afrontar malalties letals, s'avança per a reduir la ignorància en el nostre món mitjançant la ciència i l'educació, tenim agudesa reflexiva, disposem d'una subtil creativitat que ens fa únics en l'univers i una sensibilitat commovedora, però també som lliures i perfectament capaces d'acomodar-nos en societats massa imperfectes com les actuals, on conviuen pobresa i riqueses immenses, amb una civilització capdavantera en tecnologies especialitzades a salvar vides amb la millor medicina i en destruir-les amb l'armament més sofisticat. L'antic problema de la llibertat humana, la pugna entre la capacitat de decisió que atorga el lliure albir, combinat amb el que pot venir determinat o ser conseqüència de decisions imprudents, s'estén més enllà de l'esfera individual. Les decisions i els actes d'uns acaben tenint un efecte en altres, a vegades imprevisible (fins i tot quan són mogudes per la millor intenció). El comportament ètic de l'home i un ampli coneixement de la nostra espècie són fonamentals per evolucionar assenyadament.

Avui en dia la nostra inconsciència, la imparable actitud depredadora vers un planeta petit amb un delicat equilibri que encara condiciona positivament la vida, sumada a un clar desinterès general per no canviar de manera radical un capitalisme salvatge al qual estem aferrats, ens acosten ràpidament al desastre mediambiental i al col·lapse econòmic i social. Una civilització que no repara en contaminar l'aire, l'aigua i el sòl que ens donen vida, i que espolia sense fre una llar comuna, la Terra, és una civilització inconscient i autodestructiva. La mirada indiferent i la letargia amb què mirem les conseqüències globals d'aquesta fèrria posició només té equivalent amb la que apliquem als desafavorits. Això també és fer ús de la famosa llibertat humana i de no preveure les conseqüències d'optar per camins incorrectes en qüestions globals. L'home és un infant amb massa poder a les mans.

Aquesta és una aproximació molt personal d'un tema fugisser i recurrent, amb moviments i raons lluny de la nostra consciència més immediata. Més enllà dels pensaments que emergeixen de la meva experiència vital, crec que aporto trets generals que poden ser aplicables i entesos per tot aquell que faci reflexions sobre la seva vida i, amb els anys, intueixi l'existència de processos que semblen haver sorgit de manera inexorable. Potser ens agradaria poder afirmar que som completament amos dels nostres destins, però penso que no és més que una projecció il·lusòria. Que ens satisfaci és diferent i humà. Al meu entendre, jutjar que tot allò que ens passa és per l'atzar o per la presència d'una altra complaent quimera, la sort, també em sembla una simple aproximació al que no entenem (aquest escrit també ho és).

En la vida hi ha iniciatives personals que amb el temps observem encertades o equivocades. "L'important no és el que fa el nostre destí amb nosaltres, sinó el que nosaltres fem amb ell" (Nightingale, 1905). Poder triar voluntàriament una labor que ens omple, tenir i estimular afinitats amb unes persones més que unes altres o arribar a trobar els al·licients de la nostra ànima serien alguns exemples per a madurar de la manera més autèntica. "La posada en pràctica de la pròpia naturalesa, autoafirmar-se i créixer en diferents registres i saber moure's en el mar d'interaccions que un és i habita" (Espinosa, 2011), però, sense cansar-me de repetir-ho, acompanyat d'un satisfactori autoconeixement, treball imprescindible en tot individu (8). Si són camins prèviament (d)escrits que hem reconegut mai ho sabrem; la paradoxa, però que mostra la subtilitat de l'esperit humà, és intuir la possibilitat que ja vinguin traçats.

Compleix el teu deure,

 

encara que sigui humil,

 

i no el canviïs per un altre,

tot i que fos més elevat.

 

Morir complint el propi deure és viure;

viure complint el d’un altre és la mort.

Bhagavad Guita

                                     

El problema de si estem d'alguna manera determinats i quin és el marge de la llibertat humana ha sigut plantejat en diverses cultures. Occident és un clar hereu del món clàssic i del cristianisme. En la mitologia grega les Moires (Croto, Làquesis i Àtropos), eren les personificacions del 'Fatum', el destí. A Roma l'equivalent eren les Parques (Nona, Dècima i Morta), tres germanes filadores que marcaven el naixement, la duració i la mort dels humans amb esdeveniments perfilats que també podien ser decisions lliures (https://es.wikipedia.org/wiki/Moiras). La seva inquietant presència ha deixat un fèrtil llegat artístic; aquí interessa més aportar alguna reflexió sobre el tema central de l'escrit que han fet eminents filòsofs centrant-me en la figura del 'Daimon', consellers del destí adequat i també intermediaris entre déus i homes que acompanyen sempre a cada persona en les cultures de Grècia i Roma que més tard van integrar cristiandat i Islam (on la creença en el destí és un dels pilars de la fe). 

Així Heràclit afirma que <<el caràcter superior de l'home és el seu Daimon>>, i Epictet dona un significatiu valor a aquest concepte central de 'Daimon'.

 

“Zeus ha situat a prop de cada home un guàrdia, 

 

un geni particular,

i ha confiat cada home a la seva protecció.

Quan tanqueu les vostres portes 

 

i feu obscuritat en el vostre interior,

recordeu-vos de no dir mai esteu sols: no ho esteu,

en efecte, teniu déu en el vostre interior

i el vostre geni també hi és.”

 

Marc Aureli també parla del "geni interior", que alhora és la consciència de l'home i Posidoni afirma que "la raó de les nostres desgràcies és perquè no segguim el Daimon que tenim en nosaltres, parent d'aquell que regeix el conjunt del món" (Marí, 1984). La llista de proverbis sobre aquesta mena de personificació mig divina d'un destí personal s'allargaria massa, però acabaré amb la d'un Sòcrates que, amb freqüència, ho presenta com una veu sàvia la qual sempre escolta i obeeix  "car,  a  través  del  'Daimon'  té  lloc  tota  relació  i  diàleg  entre  déus  i  homes" (9).

La paraula grega traduïda per felicitat és 'eudemonia', bon 'Daimon' o bon geni. En l'entorn greco-llatí, l'arrelat concepte de 'Daimon' no només s'atribuïa a les persones, s'aplicava a tot ser vivent, una presència anímica en tot que en la mitologia romana derivaria en el concepte de 'Numen', més ampli i arrelat en el poble. Però amb el zel reformador dels Pares de l'Església, integrador sota el seu prisma de multitud creences anteriors al cristianisme, la idea de destí va passar a ser la de Divina providència, i la noció de 'Daimon' va acabar fusionant-se amb la d'àngel, la del Custodi o l'Àngel de la guarda; Daimón Angélou', missatger (10), a fi que l'home disposi d'ajuda elevada per a anar pel bon camí: "jo envio un àngel davant teu perquè et guardi pel camí i et faci entrar en el lloc preparat.>> (Ex. 23-20).

El significat de la vida podria apuntar en la direcció de romandre sàviament entre uns marges determinats; ajustar-se al traçat correcte sobre el que existir (Dharma), un ferm en contínua construcció. No som trossos de carn amb ulls, tot i que el color vingui de fàbrica. La vida és massa curta per a desaprofitar-la sense saber conèixer els nostres autèntics al·licients i afinitats, i prou llarga per a esmenar errors. Essent el màxim que puc especular, crec que som intèrprets que llegim o reescrivim amb alguna independència el nostre paper en un panorama quasi escrit, i les nostres vides parts d'una obra universal esbossada de caràcter superior que anem formant i potser necessita la nostra actuació. L'autèntica llibertat pot ser reconèixer aquesta humil i magnífica possibilitat d'acció participant en un entramat d'una profunditat i una bellesa que escapen a la nostra comprensió, però que tenim l'immens privilegi d'observar amb la nostra facultat més noble: la consciència.

'Les tres Moires', Paul Thumann, 1856

                            

1. "L'esturpor és el mal del qual parteix el filòsof, ja que no hi ha cap altre començament de la filosofia que aquest" (Plató, Teetet, 155); i "Ja que és arran de la seva perplexitat que els filòsofs comencen a filosofar, tant ara com abans" (Aristòtil, Metafísica 982b).
2. Tot i no estar d'acord amb algunes coses:  https://ca.wikipedia.org/wiki/Dest%C3%AD
3. Tot allò que ocorre és fruit de l'atzar i la necessitat" (Demòcrit), d'on s'inspira el tan venerat treball de Jacques Monod, molt en la línia d'un occident secularitzat:https://es.wikipedia.org/wiki/El_azar_y_la_necesida
4. https://es.wikipedia.org/wiki/Determinismo
   
5. Algunes investigacions en aquest camp resulten sorprenents: haver trobat un vincle entre genètica i ideologia: "El 2011, investigadors de l'Institut de Virgínia per a genètica van unir forces amb col.legues de l'Institut de Queensland fent servir mostres d'ADN de 13.000 individus que havien fet el mateix test de progressisme-conservadorisme d'Alford. Es va mostrar que entre el 40 i el 60% de la variació de les nostres actituds polítiques provenen de diferències genètiques. Sis estudis publicats fins avui han explorat una dotzena deg gens que podíen afectar l'orientació política." (‘Genètica, personalitat i ideologia política i campanes de Gaüss; Avi Tuschman a ‘Our political nature. The evolutionary origins of what divides us’; Prometheus Books, 2013). +  https://elpais.com/elpais/2017/07/06/ciencia/1499355309_012697.html.
6. "¿Qué es la vida? Una ilusión, una sombra, una ficción, y el mayor bien es pequeño: que toda la vida es sueño, y los sueños, sueños son" Calderón de la Barca.
7. A 'L'existencialisme és un humanisme' (1946) Sartre afirma "que l'home està condemnat a ser lliure. Condemnat. perquè no s'ha creat a sí mateix i, tanmateix, per altra banda, lliure, perquè un cop llençat al món és responsable de tot el que fa". 
8. "...que mi concepción del mundo, las imágenes que me formo de él, empezando por la de mí mismo, no se alejen demasiado de la realidad. Eres más maduro cuanta menos distancia logras que haya entre quien crees que eres y quien eres de verdad; entre tu imagen del mundo y el mundo real.” (“Madurar es ir aproximando lo que crees ser a lo que eres” Frank Yeomans a ‘La Vanguardia’; 26/2/2016;  http://www.lavanguardia.com/lacontra/20160226/4010558181/madurar-es-ir-aproximando-lo-que-crees-ser-a-lo-que-eres.html).
9. “Platón es heredero de un conglomerado religioso tradicional que intentará reformar en su Estado ideal. Acepta la existencia de una jerarquía divina, cuya cima la ocupa la divinidad suprema y poderosa, exenta de imperfección y causa del bien y no del mal. El segundo escalón jerárquico correspondería al plano semidivino, destinado a los démones, δαίμων, héroes y mensajeros divinos, ἄγγελος, cada uno con su función asignada, seres que conectan al hombre con Dios y sientan las bases para la escuela platónica posterior.” ('Démones y otros seres intermedios entre el hombre y la divinidad en el pensamiento platónico'; I. Rodríguez; Rev. Fortunatae; pgs. 185-198; (Démones y otros seres intermedios entre el hombre y la divinidad en el pensamiento platónico) 
10. El que potser es va considerar l'aspecte negatiu de 'Daimon', amb el cristianisme va integrar-se en nocions anteriors, com les de Numen, follet i dimoni, https://es.wikipedia.org/wiki/Demon_(mitolog%C3%ADa + https://www.religiondigital.org/fratria/Duende-daimon-demonico_7_1912678728.html, o a causa d'un simple error de traducció (autèntica i seriosa raó de multitud de malentesos i discriminacions encara presents en la nostra societat), per exemple en el cas de Sant Jerònim de la versió grega de la Bíblia a la llatina, la Vulgata. 

                                                  

       LA HUMANITAT ACTUAL, ESPÈCIE PRIMITIVA

“Des de Darwin admetem que som fills de primats, però no que nosaltres mateixos siguem primats. Estem convençuts que, un cop descendits de l’arbre genealògic tropical on vivien els nostres avantpassats ens hem allunyat per sempre d’ell, i de que hem constituït, al marge de la naturalesa, el regne independent de la cultura.”

Edgar Morin, ‘El paradigma perdido’; Kairós; Barcelona; 1974; pg. 17

Dues són les idees que vull treballar en aquesta entrega que, com el mateix concepte d’humanitat, té la perspectiva d’estar en contínua construcció : 

           

            Penso que l’home estа encara en un estat molt primerenc de la seva evolució.

      

       I que una de les raons més importants de l’existиncia humana podria ser la nostra contribució final a l’espècie com individus.

De manera introductòria a possibles reflexions futures deixaré esbossats alguns apunts que he anat recollint respecte la poca distància que ens separa de la nostra condició d’espècie lligada al món animal i quan llarga és encara la que ens separa d’una futura que pugui ser considerada realment avançada. 

Considero que l’home està encara en una fase molt inicial de la seva evolució desconeixent, no només en què es podria arribar a convertir, també la direcció o el sentit que ha seguir amb uns passos que, tanmateix, es veu impel.lit a continuar fent. Caminar per un sender on es veu abocat sense saber res de l’origen ni del final.

Concretant la primera reflexió : Ni ens hem desvinculat gaire de la nostra animalitat ni tenim idea del que ens podem arribar a transformar. Per molt que xoqui, la ciència ens mostra que hem canviat moltíssim del que es podria dir la nostra forma física inicial, mamífers que un dia van sortit d’un mar primigeni. Aquí sostinc que aquest camí és molt breu, però em sembla que ja dóna una imatge que podem evolucionar en quelcom que ni tan sols albirem.

Trobo que saber quina és la raó per la que transcorren -en el general i el particular- les vides dels individus que componen la humanitat hauria de ser el nord on dirigir-nos un cop solucionat completament -i de la forma més beneficiosa per tots- el principal problema de l’ésser  humà : La supervivència, entesa de la manera més notable per tots car <<Primum vivere, deinde philosophari>>. Però també altres problemes que semblen congènits a la naturalesa humana i vull avançar : 

Anaxímenes escriu a Pitàgores : 

<<Amb quin judici puc dedicar-me als secrets de les estrelles si tinc la mort o l'esclavatge sempre presents al davant els meus ulls ?  

Tot el món deu parlar així. 

Si em colpegen l'ambició, l'avarícia, la lleugeresa, la superstició, 

i tinc en el meu interior aquests altres enemics de la vida, 

em posaré a reflexionar sobre el moviment del món ?>>

(Michel de Montaigne; 'Assaigs')

De moment la humanitat és com un trencaclosques gairebé infinit sense albirar la raó de ser d’unes peces individuals que, empeses per una potent i també desconeguda força que hem convingut en denominar vida, es veuen induïdes a anar-se movent i situant (1).

‘Anima humana non parva quaestio est’ escriu Agustí d’Hipona. Estic d’acord. Reconec que potser és una futilitat posar-me en un tema tan difícil de treballar com és la naturalesa humana. Els punts de vista des dels que mirar i els seus matisos poden ser infinitament múltiples i difícils de conciliar entre ells, però el propòsit d’aquestes línies no és altre que donar una opinió personal perfilada durant anys i deixar caure un parell de dades o exemples que, tot i l’astorament o el rebuig que s’hi pugui derivar, tots podem reconèixer en els nostres cossos i no sobra recordar. 

Les (d)escriuré al final d’aquest text; un text sense conclusió doncs, qui podria concloure res seriós en un tema com és l’ésser humà ? Només volen ser mostres de la primera tesi d’aquesta entrega; però també podrien servir d’argument de la segona. Tan sols és un recull obert.

Per altra banda, molts han sigut els que han volgut veure únicament avenços i progrés en els pocs passos de la humanitat -plens d’animalades (mai millor dit)- en el nostre breu recorregut per sobre la Terra. Cert, no estem traient-nos les puces els uns als altres dins una cova, però si recordem que els avenços i el progrés significatiu només beneficien eficientment a un reduït nombre dels éssers humans -evidència que s’oblida amb massa freqüència-, i que aquest 15 ó 20 % de la població humana manté, des de principis del segle passat, arrogantment viva la capacitat de destruir el nostre planeta de diferents maneres, s’hauria de reflexionar seriosament la lectura únicament positiva d’aquests passos. 

Al meu parer, qui vulgui mantenir una postura similar és un ceg o un ingenu. És clar que hem assolit fites tan positives com els alts nivells de la medicina actual, però del que em foto és de la seva sobrevaloració i de l’observació, pròpia del borni, únicament dels seus efectes en el primer món com si els altres no existissin (excepte quan surten puntualment per televisió, no sigui que destorbin massa les nostres passives i acomodades consciències). 

Resumint : Tot i dir molt de les nostres capacitats i del nostre potencial, si hem sigut capaços de construir laboratoris que han creat des d’antibiòtics a tot un ventall de medecines que han allargat la duració de les nostres vides, però, com qui diu en el mateix laboratori, cegament s’hi continuen forjant armes que ens poden destruir de forma ràpida i eficient -fins i tot impedint la possibilitat de vida en el planeta en uns quants decennis-, és que alguna cosa no quadra. Tanta il.luminació per unes coses i opacitat per altres sembla incompatible, però contradictori és adjectiu d’home.

Posant sobre la taula la cita d’un sagaç Edward Gibbon segons la que la història de la humanitat és <<poca cosa més que un registre de crims, bogeries i desgràcies>>, és fàcil tombar qualsevol creença únicament en la línia general d’un progrés en direcció positiva i alguna distància significativa amb -al meu parer- el primitivisme patent de la nostra espècie tal com ara existeix (2). La innocent il.lusió tecnològica d’un futur utòpic ple de beneficis per l’espècie tremola des de la base mentre romanguem sempre disposats a ensenyar-nos les dents a la més mínima els uns als altres.

Pel que fa a la segona tesi, en un terreny encara més especulatiu, voldria introduir una idea que des de fa un temps em ronda pel cap : Penso que, possiblement, un dels valors més significatius de les nostres existències individuals radica en la nostra contribució a un аmbit major, l’espècie. Les aportacions purament físiques o parentals, el desenvolupament de les nostres capacitats..., suposarien una de les raons fonamentals de l’existència dels homes en la mesura que sigui. Tal com peixos d’un sol riu que cuetegen cap un mateix mar. 

En contra de les fàcils posicions contemporànies, se’m pot acusar de buscar aferrissadament algun sentit o valor a nàixer, créixer i morir.  Potser sí; en tot cas només proposo que, qui llegeixi això, reflexioni. Per ratificar l’evidència d’alguns dels exemples que segueixen tan sols cal observar una mica el nostre propi cos, però segurament netejant o redirigint el color de les ulleres amb les que habitualment ho fem. Crec que donen que pensar. N’hi ha que, fins i tot, poden provocar alguna ganyota d’incredulitat, de desaprovació o de fàstic en la nostra cara. Ja ho trobo encertat si el resultat és sacsejar una mica la idea dominant d’una humanitat que no es reconeix -seria més encertat dir que no es vol reconèixer (3)- en els seus germans més immediats, els primats, i sembla no ser capaç d’imaginar-se en un futur sinó és carregada de circuits, xips o qualsevol altra ruqueria de la nostra tan preuada i mitificada tecnologia actual.

Ja de menut em va sobtar escoltar que les nostres ungles, la resta de membrana que separa els nostres dits, el pel del cos, l’ós sacre i d’altres exemple són mostres d’haver pertangut al món animal. Però ara em sobta més que hagi qui es sorprengui   escoltant-ho o que el cabell té una funció protectora originària i d’atracció sexual ben lluny de només ser pentinat, i que les ungles ens han servit durant milers d’anys per funcions molt diferents a ser pintades. Continuant en aquest sentit trobo que no hauria de xocar saber que les olors corporals que tan ens afanyem a reduir o eliminar en les societats desenvolupades tenen, a més de les seves funcions saludables, la d’atraure parelles sexuals. 

Ja posats, segurament que molts han intuït o suposat que la forma allargada del penis humà es deu a poder depositar el semen en el lloc correcte per la reproducció, però sembla estampar-se contra la nostra sensibilitat social escoltar el que també és una evidència : Que la forma del gland es deu a poder rentar o treure efectivament de dins la vagina les restes d’anteriors competidors en la pugna o pulsió per deixar descendència i que, junt a la de la supervivència individual, tenim gravades en els nostres cervells.

També en el terreny de la sexualitat -deixant clar que tot això entra en àmbits en els que no podríem assegurar gairebé res- es veu que els pits femenins no eren objecte de desig sexual masculí fins que gradualment ens vam incorporar, és a dir, fins que la humanitat no va passar de ser una espècie quadrúpeda a l’important avenç que va suposar el bipedisme. Amb aquesta cabdal transició es va sotmetre la nostra anatomia a canvis espectaculars entre els que destaquen la forma dels malucs de les dones amb una conseqüència insospitada : Una major dificultat per parir.
Algunes teories afirmen que ens vam dreçar -entre altres causes- per protegir uns cervells que anaven creixent més i amb major rapidesa que espècies de les que ens vam distingir (Sabater i Pi, 2004), amb una major adquisició de consciència i que, amb les mans més lliures, vàrem començar a crear i utilitzar instruments, ... però continuar per aquí excedeix tant la intenció d’aquest escrit com els meus coneixements.

Un aspecte tan quotidià en les nostres vides és la l’administració i l’assimilació d’energia necessària per satisfer les necessitats corporals. Com tots els mamífers, hem estat dedicant una part important del nostre temps diari a l’alimentació durant mil.lennis; ara bé, si durant una gran part d’aquest temps els avantpassats de la humanitat també invertien una part massa important de l’energia en l’assimilació digestiva del menjar, va arribar un moment en què ens vam començar a distingir d’espècies molt properes destinant-la progressivament al nostre cervell.
Tot i ocupar un 2% del nostre cos se n’inverteix un 25% d'energia. Al cervell humà se li pot destinar més energia que a l’aparell digestiu des de que vam introduir la cocció dels aliments. En conseqüència (per contra del que ha passat amb el cervell), l’aparell digestiu ha disminuït la seva mida anterior i la quantitat d'energia que necessita per assimilar-los augmentant l’efectivitat. 
Que aquesta estratègia metabòlica s’hagi generalitzat permet assimilar més calories amb la mateixa quantitat d'aliments i va facilitar importants canvis anatòmics (4).

En un terreny contraposat, l’escatològic, també vam desenvolupar en algun moment el sentit del fàstic : Instintivament ens allunyem del que el nostre cos expulsa un cop s’ha metabolitzat i és susceptible de generar infeccions o insalubritat (des de l’orina a la femta, però també la mucositat), mentre que no ho fan altres espècies. Tanmateix, en alguna mesura similar si que compartim altres habilitats sensorials amb algunes d’elles tot sabent detectar la putrefacció dels aliments o la seva qualitat més òptima percebent tant l’olor com el seu color; la fruita n’és un bon exemple (5).

Un parell d’exemples més. Ara que tant es parla del ‘bulling’, entre els nostres cosins germans ximpanzés també existeix una figura social amb moltes similituds : Un dels individus rep maltracte generalitzat i agressivitat aparentment injustificats per part del grup i especialment de la figura dominant. S’ha estudiat aquest comportament i es mostra de forma reiterada sempre cap la mateixa víctima i no se li troba altra raó que la de satisfer o apaivagar actituds innates o dirigir a qui no es queixi frustracions personals o grupals. 

Es pot afegir que també durant desenes de mil.lennis em compartit actituds de cohesió social amb aquests cosins germans que encara romanen en un entorn natural que no deixem d’enyorar, anant des de tenir un molt major contacte físic, abraçar-nos, rentar-nos els uns als altres, jugar, sexe per mostrar dominació, ...o per barallar-nos (no calen comentaris per evidenciar que no ho hem deixat de fer), però que socialment hem modificat i/o reprimit amb variades conseqüències.

Per finalitzar, on vull anar a parar és que si bé el gènere humà s'ha anat adaptant a canvis reduïda o mitjanament significatius, uns canvis, des d'una certa perspectiva, massa ràpids -el ràpid i exponencial augment de la longevitat en els països desenvolupats dóna peu a patologies abans gens usuals o desconegudes-, jo em continuo obstinant en que encara són molt pocs i, tot salvant l’augment del volum cerebral, poc substancials com per creure’ns tan emancipats d’aquesta animalitat en la nostra forma, actitud i psicologia actuals com ens creiem, però no entraré en aquest altre rusc de la nostra naturalesa.

1. No està de més afegir una cita col.loquial del memorable discurs ‘Això és aigua’ que David Foster Wallace va fer el 2005 a la cerimònia de graduació de la Universitat de Kenyon del conte que l’encapçala : "Hi han dos peixos joves nedant que es troben amb un peix més vell venint en sentit contrari, que els saluda amb el cap i els diu ‘Bon dia, nois. Com està l’aigua ?’. Els dos peixos joves neden una mica més, llavors un d’ells es gira cap l’altre i li diu :  Què és l’aigua ?” (http://www.sisabianovenia.com/LoLeido/NoFiccion/DavidFosterWallaceDiscurso.htm)
2. “Aristóteles colocó a todas las criaturas vivas en una ‘scala naturae’ vertical, que baja desde los seres humanos (los más próximos a los dioses) hasta los moluscos, pasando por los demás mamíferos, las aves, los peces y los insectos. Hacer comparaciones entre los elementos de esta extensa escala ha sido siempre un pasatiempo popular entre los científicos, pero lo único que hemos aprendido es a juzgar a otras especies con arreglo a nuestros criterios. El objetivo constante ha sido mantener intacta la escala de Aristóteles, con los humanos en la cima. Parémonos a pensar: ¿qué probabilidades hay de que la inmensa riqueza de la naturaleza quepa en una sola dimensión? ¿No es más lógico pensar que cada animal tiene su propio sistema cognitivo, adaptado a sus sentidos y su historia natural? No tiene sentido comparar nuestra capacidad de conocer con la de un animal que tiene ocho brazos independientes, cada uno con su suministro nervioso, ni con el conocimiento que permite que un animal volador capture una presa móvil gracias a los ecos de sus propios chillidos.” (Frans de Vaal; ‘Lo que aprendí haciendo cosquillas a los simios’. El País, 15/5/2016; http://elpais.com/elpais/2016/05/12/ciencia/1463063308_272178.html)
3. “El culturalismo pequeño-burgués no se da cuenta de la autocontradicción en que incurre: Mozart es tan pre-hombre como Robespierre (o un simio, afegeixo). Por tanto, la prehumanidad es la LA HUMANIDAD. (...) La negativa a aceptar que los hombres son lo que son y como son, y que ya con lo que son y como son hay bastante para luchar contra tiranías y aberraciones, es la base de todas las memeces y todos los desvaríos de los ideólogos progresistas.” (Manuel Sacristán;  ‘M.A.R.X. (máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres)’, El Viejo Topo, Barcelona 2003, pg. 56; https://kmarx.files.wordpress.com/2009/09/riechmann-j-asi-que-aun-no-somos-humanos-20033.pdf) 
4. (Fonts : 'Metabolic acceleration and the evolution of human brain size and life history', H. Pontzer, M. H. Brown et al.; Nature 17654; 4/5/2016; http://www.nature.com/nature/journal/vaop/ncurrent/full/nature17654.html i 'Cognitive capacities for cooking in chimpanzees', F. Warneken, A. G. Rosati; The Royal Society Proceeding; http://rspb.royalsocietypublishing.org/content/282/1809/20150229.full; 3/6/15
5. + 'El olfato humano no es peor que el de los perros para algunos olores.' Manuel Ansede; El País 12/5/17  (http://elpais.com/elpais/2017/05/11/ciencia/1494528679_648478.html

             LA   AUTODESTRUCCIÓN  : 

    PATRIMONIO   DE   LA   HUMANIDAD

(Participació en el 2on nº de la Revista 'Corpus Delicti'. 

Tema monogràfic : L'Apocalipsi)

https://issuu.com/corpusdelictimagazine/docs/corpus_delicti_1-ap/34

COMUNICADO DE LAS NACIONES UNIDAS

                   

                    Reykjavík, Islandia. 12/12/2085

UNA INVITACIÓN A DESPEDIRSE  DE LA ESPECIE DE LA QUE FORMAMOS PARTE

Nuestra inconsciencia ha provocado que nos extingamos totalmente por haber destrozado un entorno natural que, hasta ahora,

había sido muy poco hostil.

Los progresos de la civilización occidental solo han servido para globalizar una sociedad industrial alienante y para autodestruirnos: Sin parar de hacer guerras cada vez mayores, hemos acabado agotando completamente nuestros recursos naturales. Los rayos del Sol ya casi no penetran la creciente capa de contaminación y de polvo radiactivo que han generado diferentes conflictos nucleares; el aire es irrespirable,

solo queda agua potable para unos meses.

En lugar de habitar la Tierra respetuosamente nos hemos esforzado en hacer que no pueda albergar vida nunca más.

La Organización de las Naciones Unidas no lo ha podido evitar.

La humanidad ha conseguido algunos importantes hitos que no ha sabido compartir entre todos los pueblos y los individuos que la componen, pero, los progresos que beneficiaban unos pocos, sí comportaron consecuencias fatales para la vida en el planeta y la continuidad de la especie que no hemos parado a tiempo.

La Asamblea General de las Naciones Unidas ha llegado a un acuerdo unánime para crear un gran evento de despedida del género humano en Islandia, el único territorio que todavía conserva una logística necesaria y donde el medio ambiente aún no es letal.

Se dispondrán todos los recursos y los medios económicos existentes para que las personas que quieran asistir accedan gratuitamente a todos o alguno de estos cuatro acontecimientos sucesivos durante los siete últimos días de este año :

(a) Un banquete festivo que representará la gastronomía de todos los pueblos de la Tierra. (b) Una celebración recreativa libre donde quepa el conjunto de las artes y de todas las formas de entretenimiento y evasión. (c) Un encuentro que tenga como objetivo la reflexión, de lo que nos pueda haber llegado a ésta situación, y también sobre la posibilidad de alguna intervención exterior que salve la especie, asociable a (d) una cuarta convocatoria en la que se podrá acudir a oficios de todas las religiones de los presentes.

Se facilitarán los medios de transporte para trasladar a

todos los que lo deseen.

Se invertirá el limitado número de alimentos que estaba en reserva y

el 80% de la totalidad del agua no contaminada

 que queda en el planeta para despedirse dignamente, hasta que la  vida sea viable para los asistentes. 

Se pondrán a la disposición de todos los analgésicos y paliativos que se requieran 

hasta agotar existencias.

Cuatro convocatorias bajo un común denominador:

el fin de la humanidad por méritos propios.

 Lamentarse ahora ya no sirve de nada.

Nunca más volveremos a destrozar un planeta que agradecerá nuestra desaparición.

Solo queda despedirse.