MUNDUS EST FABULA                            

     

La manera de veure el món és com una faula, un relat, i també és com una obra interpretada en un escenari en forma de comèdia o de tragèdia. <<Mundus est fabula>> és una suggerent frase que apareix en l’obra de Descartes i de Nietzche (també en la de Max Ernst), traduïble com el món és una ficció, un rumor, una cosa efímera, intranscendent, fins i tot irreal, però no entraré en les elaboracions d’aquests filòsofs, ni en dualismes religiosos que es remuntarien a Plató o l’antiga Índia, on el concepte que el món no és més que un somni i pura il.lusió és una idea recurrent (1). Parteixo d’aquest títol perquè em sembla un bon punt de partida, però no vull limitar-me a la interpretació habitual de faula i de conte; voldria recollir l’antiga sospita que, sense pensar que els homes som titelles manipulables, sovint semblem els personatges d’un relat viu, actors d’una obra de teatre de la que no tenim totes les regnes i de la que no ens cansem d’escriure, llegir i interpretar episodis sense que mai s’aconsegueixi expressar del tot la realitat en la que existim.

Sense poder determinar sempre les causes i els efectes del que passa, les lectures de la vida i del món, tot <<allò què esdevé>> (2), poden canviar molt depenent del moment o de la geografia. Sota un prisma o altre, les diferents maneres de veure i parlar sobre el món són interpretacions que necessitem fer de l’entorn on vivim, recursos explicatius d'una realitat que, més enllà de la limitada esfera pràctica i quotidiana, resulta inaccessible. Faules i contes serien fórmules de coneixement, didàctiques o al.legòriques i, entre altres funcions, algunes vegades transmeten continguts ètics o moralitzants exposant i influenciant la nostra conducta. La qüestió és que, des de temps antics els homes pretenem suportar la perplexitat d'una existència que ens supera amb la construcció de les més variades elaboracions: mites, religions, filosofia, ciència o reculls històrics per preservar savieses i fets que d’altra forma es perdrien. 

All the world's a stage,

And all the men and women merely players;

They have their exits and their entrances,

And one man in his time plays many parts.

William Shakespeare, As You Like it

Sense tenir resposta d’on venim ni d’on anem, les reflexions de tants que s’hi han posat, van, des d’inconsistents explicacions de caràcter sagrat (encara vàlides per molts), a agudes respostes que prefereixen un prudent escepticisme, fins i tot el silenci, davant la complexitat i la bellesa de l’escenari on transcorren les nostres breus vides, una realitat imprevisible de múltiples o infinites dimensions. No crec que siguin poques les persones a les que sorprengui que, a vegades, tot el que ens rodeja sembli una mena de comèdia  (divina, segons l’afegit que va posar Boccaccio al títol de Dante, o humana pel Balzac que retrata els costums dels segle XIX), en el que amb voracitat els homes anem llegint i interpretant els infinits capítols d’una obra de caràcter universal, el llibre de la vida.

Penso que poder-nos moure de la millor manera en la lectura activa d’aquest inconclús llibre implica un òptim coneixement d’un mateix, necessari per composar (en la mesura possible) i interpretar bé el paper o la melodia que s’hi representi. Deixant de banda els fangars de la psicologia o de la política, els trets de la personalitat i la formació d’una identitat que hem anat adquirint (dels que potser no ens agradaria reconèixer la gran influència d’elements externs, ni uns fonaments més febles del que pensem), formen part d’aquestes eines amb què, conscient i inconscientment, actuem a diari (https://www.letraslibres.com/espana-mexico/revista/identidad-mentiras-que-unen).

Entre les circumstàncies i condicionants involuntaris que, en principi, sense poder fer-hi res, ens trobem en la vida, el marge de decisió humana, tot i pensar que no és tan ample com es creu en el món d’avui (massa donat al culte a la personalitat i l’exaltació d’una llibertat menys real del que imaginem), és d’un valor substancial. En un món excessivament focalitzat en un constant entreteniment exterior i en tota mena d'artificis alienants, com ara el desig o la necessitat d'aparentar i l'ansietat consumista, trobo que un mínim i satisfactori coneixement de nosaltres mateixos, aspecte massa oblidat i generalment tan poc treballat que dóna lloc a les més sorprenents i nefastes conseqüències psíquiques i emocionals, facilitaria el subtil joc d’existir amb una millor observació i domini d’un mateix, perquè <<Quants moren abans d'haver donat una volta en torn ells mateixos!>> (Charles A. Sainte-Beuve). 

En l’arrogant temps del ràpid i deshumanitzat progrés tecnològic, legions de sanadors i oportunistes, lletrats o no, s’ocupen de les ansietats, les repressions, els complexes, les depressions i un creixent nombre de (presumtes) desgavells mentals massa freqüents que, paradoxalment, es donen en menor mesura en països poc desenvolupats, però on una concepció de capitalisme indústrial que abasta tot allò què l'home civilitzat pugui arribar a desitjar sense gaire esforç, i que transforma qualsevol simple afecció en una patologia a medicalitzar, suposadament en nom del nostre benestar, sempre insatisfet, tindria poc a rapinyar. Tot plegat són mostres d’aquest escàs conreu d’una vida interior que demana la seva atenció, una de les ombres de societats dirigides més a consumir i tenir que a reflexionar i ser.

Gestionar encertadament tot allò què, segons les circumstàncies, estigui en les nostres mans, determinarà més formar part dels qui escriuen (encara que només sigui alguna paraula) o dels qui segueixin els diferents capítols de la seva existència sense massa senderi <<La vida és drama, no importa quant va durar, sinó com es va representar>> (Sèneca, Epístoles a Lucili, LXXVI). Sigui com sigui, viure pot ser vist com aquest escriure, llegir i interpretar el gran llibre de la vida i sempre serà una apassionant i valuosa aventura.

Perquè si bé es mira, 

la vida no és més que un immens tauler d'escacs, 

els quadres blancs són els dies, 

i els negres les nits, 

i en el qual el Destí juga amb els homes com amb peces: 

els mou d'aquí cap allà, 

i d'un en un aniran a l'estoig del no-res.

Omar Khayyam, Rubaiyat (3)

https://www.biblioteca.org.ar/libros/121.pdf

Les lectures crues, però lúcides de la vida humana no neguen el seu valor i el seu sentit. Encara que aquest escrit sembli tenir un tuf pessimista, la meva convicció personal de l’existència d’aquest sentit em situa lluny de posats nihilistes, i de l'actualment tan estesa idea d’un presumpte absurd de la vida humana, propis d’un temps que ha viscut els terribles esdeveniments del segle XX, que continuen ressonant en els nostres dies.

Pot resultar inacceptable, molest o intrigant insinuar la nostra existència com una mena de joc o una obra de teatre on els homes seríem els personatges. Oblidant els que, sense tenir res a veure amb la professió teatral, deliberadament actuen en la vida pel propòsit que sigui, a pocs els agradaria reconèixer que, en part, som una mena d’actors perquè sembla reduir la innegable importància de la voluntat, i perquè implicaria uns guions dels que seríem simples ninots, però considero que no som joguets en mans d’un destí del qual preferim ignorar l’existència, en consonància amb l'herència il.lustrada i la massa vigent visió pretesament única de la ciència, i del que desconeixem el sentit. La meva intuïció personal és que els homes només tenim una limitada, però fonamental parcel.la de llibertat, un lliure albir que s’ha d’aprendre a saber combinar amb tot allò què ens ve sol sense poder fer-hi res (no entro en si és casual o determinat). La vida humana seria configurar aquests dos tipus de camins en què ens trobem; <<l’equilibri entre aquesta contradicció>>, com opina Chesterton. Però és fàcil observar les similituds de l’existència dels éssers humans amb episodis massa repetits d’una història plena d’errors dels que no aprenem gaire; una gran narració o una obra de teatre, el gran teatre del món (4), on gairebé no hi ha <<res de nou sota el Sol>> (Coh. 1,9-10), i en la que no és difícil veure patrons d’actuació que segueixen rígids codis socioculturals.

                               

Sense que hagi de suposar hipocresia, les persones adquirim múltiples papers en un sol dia, portem diverses màscares socials segons l’indret i l’ocasió; de fet, etimològicament, el mot llatí persona, de personare, ressonar, prové del teatre clàssic grec on s'utilitzaven màscares que expressaven diferents estats d'ànim amb un sol orifici a la boca que amplificava la veu. Qualsevol que ho analitzi fredament trobaria molts exemples viscuts amb naturalitat, fins i tot, encara que sembli una contradicció, amb la seva autenticitat, penso que aquí rau la importància. S’ha de reconèixer que l’ésser humà adopta, per inèrcia o no, rols i convencionalismes contínuament, i que alguns actes humans formen part d’una estudiada escenografia (sobretot quan estem en públic). Amb raó, el lema que apareixia en la bandera del The Glove de Shakespeare era “Totus mundus agit histrionem”, tot el món fa comèdia (5), dins del tòpic literari del Theatrum Mundi, que ja es troba en el mite de la caverna de Plató https://arditiesp.files.wordpress.com/2012/10/platon_caverna.pdf. 

   

                             

    

René Descartes amb el llibre on es pot llegir Mundus est Fabula.
(Jan Baptist Weenix’s, 1647)

La ingent quantitat de poderoses dades culturals que provenen de l’entorn cultural, social i familiar conformarien, amb el pes del subjecte, la gran diversitat d’interpretacions de la vida, però, d’una manera molt ample, es pot dir que hi ha una aproximació acordada de la visió del món, encara que tots en tenim imatges i nocions diferents (6). Les informacions generals i les ideologies predominants formen part d’un discurs hegemònic continu; condicionen i són  part  fonamental  del  bagatge  que adquirim (7). Les grans dificultats d’entendre d’arrel diferències culturals també provindrien de l’excessiva importància que es doni a la pròpia; per mi la clau és saber relativitzar tot el que s’hagi après i no donar gaire corda a les pròpies conviccions i als prejudicis dels que ningú escapa del tot. Dit d’altra forma, mantenir sempre viva l’opció de desaprendre, permetre’ns dubtar de tot allò que tenim per segur. 
Sempre disposem d'autonomia de pensament, però crec que, en comunitats amb una forta identitat, no és fàcil que apareguin molts individus amb una elevada sensibilitat crítica, pública i obertament, del que s’ha mamat des de petits. El nostre subjecte, <<el gran ull del món>> de Schopenhauer (8), esdevé fonamental, però crec que el gran pes, amb les seves llums i les seves ombres, del relat de la visió del món de la pròpia cultura té en l’individu, dificulta divergir clarament.

Fa poc s’ha fet públic un exemple peculiar de dues cosmovisions que xoquen de front (amb un resultat suculent per una excepcional i petitíssima cultura primitiva). En aquests temps en què l’home fotografia un forat negre a 55 milions d’anys llum en la galàxia Messier 87, els habitants a la petita illa de Sentinel del Nord al Pacífic, que viuen incomunicats i en l’autarquia des de fa uns 60.000 anys, tenen alguna mena d’interpretació del món que els fa rebutjar violentament tots els visitants amb llances rudimentàries i ensenyant el cul quan s’apropa una barca a la seva costa. Als que hi posen els peus mai se’ls torna a veure el pèl, com ha passat amb un missioner de 26 anys, probablement devorat pels entranyables indígenes el 2018. John A. Chau, Pastor evangèlic de l’Amèrica profunda (on habitualment es practiquen exorcismes per reorientar homosexuals) va decidir anar a convertir-los assegurant que amb una Bíblia en tindria prou. Va desaparèixer als pocs minuts de desembarcar. El proteccionisme del país a què pertany l’arxipèlag, Índia, i l’interès dels antropòlegs impedeixen explorar l’ílla. Es sap molt poc dels nadius que hi ha per la frondositat de la selva que obstaculitza el contacte visual des de l’aire i per l’agressivitat amb què defensen la seva cultura (9). Aquí es tracta d’assenyalar que ambdues visions del món formen part de la constel.lació de romanços, i sistemes de valors variables, que l’home és capaç de construir i seguir de forma estereotipada o fanàticament. Aquí rau la importància del pes que té creure massa la part que tenen de pura comèdia (tragèdia en el cas d’en Chau, en plena era Trump) https://www.youtube.com/watchlist=PLeEzCJHXClX3yLs95Ye0Xq6u9Srtmq3M5&v=TKLmYRJncok..

Imatge del forat negre situat en el centre de la galàxia M87

(Event Horizon Telescope, NASA)

Ilíada, Odissea, Bíblia, Vedes; Plató i Giordano Bruno, però també Il.lustració, Teoria de l’evolució i del Big Bang són alguns dels trampolins des dels que, en forma de relats, donem una funció explicativa a tota mena de qüestions a les que els homes necessitem encarar-nos, però amb una cosa en comú: en quasi totes les temptatives d’interpretar una realitat polièdrica de la que gairebé no tenim ni idea de què parlem. Recordant que l’home també és part d’aquest misteri, per això a vegades és millor optar per la senzillesa per apropar-nos a idees fora del nostre abast que s’expressen i s’assimilen millor en forma d’al.legoria, de paràbol.la o de poema, fins i tot damunt d’un llenç o en una partitura. La nostra facultat creativa és una de les coses que ens eleva.

No hi ha suficients paraules per descriure un món d’infinites visions. Si bé no podem evitar fer-ho, en àmbits profunds es cau en un erm de preguntes que ni tan sols sabem com articular perquè el nostre llenguatge no ho permet i, segons alguns <<d’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci>> (Wittgenstein, 1989). Equipats amb els millors recursos que sigui capaç l’home (sempre limitats per la nostra magre naturalesa cognitiva), no passen de ser més que aproximacions, mirades furtives i ambígües de l’existència. Al cap i a la fi, totes les fites de l’intel.lecte i l’espiritualitat potser mai no seran més que mirades borroses, passos de cec, contes i relats que han de ser escrits i que necessitem com la llum del sol, però sense capir ni de lluny el sublim misteri d’una realitat que, per la seva pròpia naturalesa, se'ns escapa, i en la que ens desenvolupem com a individus i com a espècie. Per això, crec que qualsevol lectura del món no passa de ser més que una fabula.

1. <<Fa milers d'anys els savis indis suggerien que l'univers és un somni de Brahma, l’aspecte creador de la divinitat destinat a desaparèixer quan quedi més profundament dormit i a reaparèixer quan torni a somiar, somiant-se a si mateix. Qualsevol cosa és Brahma jugant a fet i amagar. Hi ha una vella història de la Índia que ens parla que Brahma s'avorria en soledat, així que va crear la deessa Māyā per divertir-se. Māyā li va dir que jugarien a un meravellós joc, però Brahma havia de fer el que ella digués. Va acceptar. Seguint les seves instruccions va crear el Sol, les estrelles, la lluna i els planetes, després la vida a la Terra, animals, oceans… diguent-li : "Quin món tan bell d'il.lusió has creat; ara vull que creis un animal que sigui tan intel.ligent i tingui suficient consciència per apreciar la teva creació". Brahma va crear els éssers humans i va preguntar a Māyā quan començar el joc. Ella digué "Ara mateix"; va tallar Brahma en milions de bocins, va posar un tros en l'interior de cada ésser humà i va dir "Ara comença el joc!, vaig a fer que oblidis qui ets i hauràs de trobar-te a tu mateix!" Després Māyā va crear el somni i Brahma encara està intentant recordar qui és.>> (‘Un sueño de Brahma’, Salvador Panikkar; El País; 30/5/1983).
2. Ludwig Wittgenstein, Tractatus logico-philosophicus 6.44; Laia, Barcelona, 1989, pg. 151. 
3. + <<Vés, menja amb alegria el teu pa i beu satisfet el teu vi. Porta en tota ocasió vestits blancs i que no falti mai perfum en el teu cap. Frueix de la vida amb la dona que estimes durant tots els dies de la teva efímera existència, perquè Déu et concedeix de viure sota el sol tots els teus efímers dies. Aquesta és la teva part en la vida i en el treball amb què t'afanyes sota el sol. El que ara et vegis capaç de fer, fes-ho de la manera que puguis, perquè en el món dels morts on hauràs d'anar, no hi ha obres ni projectes, no hi ha coneixement ni saviesa.>> (Cohèlet, 9:7-10).
4. <<El trànsit entre els segles XVI i XVII fou una època decisiva i apassionant en la cultura europea, ja que totes les grans qüestions que conformarien més endavant el món modern es van començar a perfilar llavors amb l’obra i l’esperit dels principals dramaturgs que van escriure a Anglaterra, Espanya, Itàlia i França, des de Shakespeare i Marlowe fins a Lope de Vega, Calderón de la Barca, Cinzio o Molière.>> (Andreu Jaume i Gonzalo Pontón a ‘El gran teatre del món. L’eclosió del teatre modern a Europa’, CCCB 2017; https://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/el-gran-teatre-del-mon-leclosio-del-teatre-modern-a-europa/227102 + <<En El Gran Teatro del Mundo, encontramos que el mundo es, no un escenario, sino el escenario; el autor o director de la obra es Dios; los actores son los seres humanos y los papeles asignados son el destino que cada ser tiene asignado; su actuación será buena o mala según se atenga a los principios morales y religiosos mandados por Dios (el Autor); al final de la obra, los actores recibirán aplausos, o sea, Cielo, si han hecho bien su papel, o abucheos, Infierno, si han fracasado.>> (Muñoz, 2009). http://www.rae.es/sites/default/files/El_gran_teatro_del_mundo_Pedro_Calderon_de_la_Barca.pdf
5. <<Inspirat en Petroni, el nom del Globe suposadament fa referència a l'expressió llatina “Totus mundus agit histrionem”, derivat de “Quod fere totus mundus exerceat histrionem”, (perquè tot el món faci comèdia), que tenia una àmplia circulació en l'Anglaterra de l'època de Burbages.>> (Font: Wikipèdia)
6. <<El mundo está ahí fuera, pero las descripciones del mundo no. La verdad, en consecuencia, no es la correspondencia con el mundo ya que el mundo no habla, sino un acuerdo conveniente entre los distintos interlocutores.>> (Taylor, 2008)
7. <<La hegemonía cultural és un concepte que designa la dominació de la societat per la classe dominant, cosmovisió de la qual (creences, moral, explicacions, percepcions, institucions, valors o costums) es converteix en la norma cultural acceptada i en la ideología dominant, vàlida i universal.>> (Font: Wikipedia). Tanmateix, en l'era de la informació massiva i accelerada destaca la desorientació informativa i el descrèdit de la ciència. +http://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/el-dilema-de-cassandra-lamenaca-de-la-desinformacio/231157h.
8. Arthur Schopenhauer, “Sobre la voluntad en la naturaleza,” Alianza editorial Madrid, 1982, pg. 18). + <<El món és la meva representació>> així comença l’obra més important de Schopenhauer. Molt per sobre, són exemples adients pel tema que treballo, però sense entrar en el seu sentit real per l’autor. Schopenhauer inicia el seu pensament en la premissa de la limitació del coneixement humà, idea tradicional en filosofia.
9. No hi ha proves de canibalisme, els experts addueixen que seria una errònia interpretació del ritual de desmembrar i cremar els morts per prevenir la reacció negativa dels seus esperits. Però el relat occidental d’alguns medis, suggerint que s’hauria de recuperar el cos i sense considerar que una simple transferència bacteriana eliminaria amb facilitat la població, molt vulnerable pel seu llarguíssim aïllament, vol ressaltar el presumpte caràcter violent dels illencs, una minúscula comunitat que intenta defensar-se de les ingerències de grups dominants que volen-fomentar-el-turisme-i-el-desenvolupament. + https://www.youtube.com/watch?v=yhhcE7rSoKQ

HYβRις

SEGLE XXI

Tors del Belvedere, Apol.loni d'Atenes, 

Museus Vaticans, s. I-II

Els grecs van configurar amb agudesa una peculiar interpretació del caràcter humà enfocant qüestions existencials que encara avui no sabem respondre. A través del seu prisma, les eternes preguntes sobre el destí i el sentit de la vida individual i col.lectiva humana, s’articulen amb les primeres expressions a occident de la filosofia i el teatre. Nosaltres som hereus d’aquest llegat que continua colpint amb la seva saviesa.

HYβRIς representava a l’antiga Grècia la desmesura. Al.ludeix directament a l’arrogància humana de voler transgredir els propis límits i pretendre assolir facultats vinculades als déus, però també s’associa al menyspreu per l’espai aliè i la manca de control dels impulsos. Junt amb ΝέMεςι i Aτε forma l’estructura de la tragèdia grega: Hybris és la supèrbia, Nèmesi la venjança divina i Ate l’obnubilació de la ment. 

Heròdot defineix Hybris com una divinitat fatal que dirigia els afers humans per assegurar l’estabilitat, però la concepció més freqüent és que Nèmesi s’encarrega d’eliminar qualsevol desmesura com l’excés de felicitat dels mortals, l’arrogància dels reis i coses semblants. Ate, deessa de la fúria, l’orgull i la irreflexió, personifica els desequilibris dels homes, creadors d’aquestes entitats a la nostra imatge i semblança, per confrontar-ho amb la grapejada frase del Gènesi "Déu digué: Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra" (1). 

Tot plegat evoca els preceptes dèlfics ‘res exageradament’ i ‘només tenir pensaments mortals’, d’acord amb una moral grega on la moderació, la sobrietat i la proporció recorden que la posició humana en l’univers grec no és tan elevada com la divina (2), així <<la tragèdia grega representava l’aparició dels déus i com la història havia d’ajustar-se als seus desitjos; no seguir-ho comportava conseqüències nefastes pels homes>> (Gorri, 2010); però crec que ‘coneix-te a tu mateix’ és el proverbi més adient per entendre el concepte d’hybris: l’autoconeixement permet observar i equilibrar els propis defectes i virtuts i tenir domini d’un mateix, fita propugnada per les més diverses savieses, aplicable i necessari en les societats i les civilitzacions, que neixen i moren com els individus que les formen. Siguent realistes "continuem perseguint la il.lusió de saber qui som. Explicar el nostre passat i entendre el nostre present formen part de la construcció del nostre futur, però si desconeixem qui som actualment no podem saber què volem, per això mateix podem desaparèixer deixant solament el que hem estat, sense arribar a entendre què podríem ser" (Carbonell, Agustí, 2020).

El sol no traspassarà les seves mesures,

sinó les vengadores Erínies, 

assistents de la Dice, filla de Zeus,

el descobriríen.

Heràclit

Les reaccions d’aquests déus en els protagonistes del teatre clàssic impressionaven l’espectador que fa vint-i-cinc segles escoltava i aprenia diversos continguts amb una actitud potser no tan diferent de la nostra (3). El panteó secular del nostre temps va per un altre camí: la idea de progrés i de civilització únicament material, el culte excessiu al cos i a la imatge, i el paper poc qüestionat d’una cultura que veig sobrevalorada (4) són exemples d’algunes de les noves divinitats als peus d’un mateix pare omnipotent, el capitalisme salvatge, però amb un domini global, d’abast planetari, més influent i destructiu que el que mai va tenir el vell Zeus.

Laocoont i els seus fills atacats per les serps Porces i Caribea enviades com a càstig diví.

Museus Vaticans s. II

Amb aspectes fascinants i innegablement beneficiosos, el món occidental porta les regnes del planeta en una precipitada carrera endavant on l’únic objectiu és acumular més i més riqueses en poques mans, menyspreant una naturalesa només percebuda com un inacabable recurs a explotar, clar símptoma d’hybris. Tot i que preferim no tenir-ho massa present i anar fent com si no sabéssim que així no anem bé (molta gent ja té prou feina en arribar a final de mes o portar pa a casa), en aquest confortable i artificial món nostre sembla que l’energia fóssil, l’aigua corrent, els mercats plens d’excedents i la sanitat pública sempre han existit i sempre existiran sense gaires conseqüències. Tanmateix, avui en dia dubto que sorprengui molt mostrar que aquests i tants altres privilegis dels que sovint ens queixem a la llarga són insostenibles. Tot i sentir-lo repetidament, el nou mite de la sostenibilitat només indica les poques ganes de promoure el canvi radical que necessitaria el nostre món. 

L’home no aprèn dels seus errors: antigament diferents cultures amb un àmbit d’actuació local van derivar en el col.lapse (5), però ara implica efectes en tot el planeta a causa de la creixent i imparable globalització. En circumstàncies com a les que apunta el món que hem creat, amb les cada cop més repetides i intenses onades de calor, i l’accelerat desgel dels pols que demostren l’augment de temperatura d’un planeta molt sensible als desequilibris, HYβRις, ΝέMεςι i Aτε serien un proverbial advertiment per qualsevol cultura que aprengués dels desencerts de la història, però en això també som ben incompetents; la gestió mundial de la pandèmia del Covid 19 mostra que no hem après de crisis similars com la interessadament anomenada grip espanyola del 1918, salvant les distàncies amb aquells temps i que el virus es va escampar molt menys que en aquest món globalitzat.

Estàtua clàssica utilitzada en la construcció de la Cisterna Yerebatan, col.locada de costat per impedir el mal d'ull.

Estambul, s.IV

El nostre és un món meravellós arreu dotat amb el que es pot definir d’un autèntic miracle, la vida, una joia que els homes no acaben de donar el seu just valor. Res hauria d’impedir tenir en compte unes dades, empíriques i irrefutables, que ensenyen una ràpida tendència a la deriva d’un únic i irrepetible entorn, la Terra. 

Pots observar com la divinitat fulmina 

amb els seus raigs als éssers que sobresurten massa, 

sense permetre que es jactin de la seva condició; 

en canvi, els petits no desperten la seva ira.

Pots observar també com sempre 

llença els seus dards des del cel 

contra els majors edificis i els arbres més alts, 

car la divinitat tendeix a abatre 

tot el que augmenta en excés.

Heròdot, Història VIII.10

En el Teseu d’Eurípides es sentencia <<a aquells a qui els déus volen destruir, primer el fan tornar boig>>. Una idea així d’arcaica pot dibuixar algun somriure, però, aplicat als nostres dies, en un món de folls que molt probablement s’autodestruirà ell solet sense l’ajuda divina: on set o vuit fortunes acumulen la mateixa riquesa que 3 milions d’habitants, amb països d’alts índexs d’obesitat mentre al costat hi ha fam, i on ningú vol recordar que la quantitat de reserves nuclears amb plena capacitat és del voltant de 20.000 unitats el 2018, és un món de pura bogeria (Webster, 2019; http://bos.sagepub.com/cgi/collection/nuclearnotebook) potser sigui aplicable.

HYβRις, ΝέMεςι i Aτε tindríen poc a fer amb un problema de tanta envergadura. L’entorn del seu temps era reduït... Però potser també es podria pensar que la colla de l’Olimp van permetre que Prometeu, precursor mitològic de la ciència i la tecnologia (castigat per sobrepassar els límits humans com Ícar o la Torre de Babel), els robés el foc per estavellar-nos sols i mirar des dels núvols o, per ser una mica optimista, potser esperen que n’aprenguem i un dia arribem a descansar vora seu. Mentrestant qui vulgui viure als llimbs, negar les evidències o empassar-se romanços polítics sobre el tema, pot continuar creient que el progressiu impacte de la contaminació mundial s’aturarà a temps, i que països rics i pobres ens posarem d’acord de sobte per solucionar aquest <<repte sense precedents per la supervivència de la humanitat>> (6). El meu pensament és que aquesta civilització de conte que vivim alguns a occident no té un final feliç; per això aquest escrit tampoc el té.

Fragment de pintura mural amb la representació de la deessa Nèmesi acompanyada d'un geni. Tarragona, s. II

1. (Gn 1, 26). Ningú sap del cert què va dir l’iracund, beligerant i vengatiu Déu de l’Antic Testament, però podem estar segurs que això ho ha escrit l’home.  
2. Els 147 preceptes dèlfics o màximes píties eren sentències  atribuïdes als set savis de l’antiguitat: Tales de Milet, Pítac de Mitilene, Soló d’Atenas, Bíes de Prienne, Cleòbul de Lindos, Periandre de Corint i Quiló d’Esparta. Alguns dels més significatius, com ‘coneix-te a tu mateix’, ‘estima els teus amics’ o ‘aprèn a aprendre’ es trobaven al temple d’Apol.lo a Delfos, seu del famós oracle. La diferència fonamental entre l'hybris clàssica i la moderna és que les civilitzacions grecoromanes consideraven que la falta venia de no acceptar el propi destí (per això intervé Nèmesi com a vengadora), mentre que la relectura actual l'assimila a una confiança en un mateix molt exagerada mancada d’humilitat, especialment quan s’ostenta poder. 
3. En el món grec agònic és l’actitud pròpia de la lluita i la guerra, amb un accent de lloança que encara ressona massa en els nostres dies. L’ideari no ha canviat tant com les tècniques i les formes, però el recurs deus ex machina és remarcable https://ca.wikipedia.org/wiki/Deus_ex_machina.
4. Sense oblidar que l’alternativa és la barbàrie, trobo necessària una mica de crítica a tot aquest muntatge amb massa palla anomenat cultura (l’art actual, ple o no de rucades, on gairebé tot va únicament dirigit a l'especulació mercatil, és on més clar es veu), però el meu argument principal per fer aquesta afirmació és que la filosofia romangui tant bandejada quan va originar la ciència i la política. També s'ha de recordar que els fonaments de tot l’edifici de la cultura, des dels museus a les òperes, s’han fet amb la riquesa generada sotmetent, dominant i espoliant durament altres pobles i els menys afavorits. + Des d’una posició alternativa i radical: Gustavo Bueno, ‘El mito de la cultura’; Editorial Prensa Ibérica, Barcelona 2004; http://www.fgbueno.es/gbm/gb1996mc.htm.
5. La inconsciència i l’excés de confiança, unida a l’absència d’humilitat i d’interès per aprendre de la història s’exposen bé en el clàssic d’A.J.Toynbee, ‘A Study of History’, especialment en el Vol IV: ‘The Breakdowns of Civilizations’ (Oxford University Press, 1939; https://es.wikipedia.org/wiki/Estudio_de_la_Historia_(Arnold_J._Toynbee). + “La idea del dominio de la naturaleza contiene a menudo otro elemento: la voluntad de poder como tal, la voluntad de dominio. Los hombres no son dioses, y tienen la obligación de saberlo, es sacrilegio, 'hybris'. Nunca dominaremos la naturaleza. Lástima hay que sentir del montañero que en la montaña sólo ve el adversario a conquistar, que no conoce el sentimiento de gratitud ni de sentimiento ante la naturaleza." (Karl R. Popper; «El mito del marco común. En defensa de la ciencia y la racionalidad»; Barcelona: Paidós, 2005, pg 241; https://www.planetadelibros.com/autor/karl-r-popper/000020162), també Tolstoi recorda que hi ha persones que en el bosc només veuen llenya per cremar.
6. <<No se puede pasar por alto la alarma de una «extinción inminente». Debería constituir un eje central firme de todo programa de concienciación, organización y activismo; figurar como trasfondo de cualquier forma de participación en todas las demás luchas. Y algo así presupone una sensibilidad más amplia hacia los problemas e injusticias que hostigan al mundo, una toma de conciencia más profunda, que sirva para inspirar un activismo comprometido, con un enfoque más penetrante sobre las raíces de tales asuntos y las interrelaciones que entre ellos se dan.>> (N. Chomsky, ‘Cooperation or Extinction’, Penguin Random House, Nova York, 2020).

SENTIT DE LA VIDA 

i

ἐ n τ r ο p ί α 

Penso que la vida és indefinible. Sembla una mena d’equilibri subtil i molt delicat que s'ens manifesta sòlidament, com un joc estructurat amb uns trets que, tot i a vegades ser difícil, ens veiem impel.lits a seguir i, en la meva opinió, amb un sentit que, en el cas d’existir, no es mostra clarament i que, observant les nostres capacitats actuals, excedeix qualsevol intent d’aprehensió. La majoria del temps l’home passem per la vida sense preguntar-nos el seu significat (1). Les persones ocasionalment ens topem, des de diversos punts de vista de diferent intensitat, amb la necessitat de plantejar-se algun sentit de la vida que doni resposta a les vicissituds de l’existència (les situacions extremes acostumen a ser un bon detonant). Històricament alguns individus i comunitats han intentat amb diversa fortuna apaivagar o satisfer la perplexitat o l’estupor que comporta existir durant un temps i tenir-ne consciència, per arribar a morir inexorablement, amb tota mena de creences que, tot i la seva relativa necessitat, crec no podríem qualificar d’altra cosa que pals de cec en la foscor (2). 

<<L’estupor és el mal del qual parteix el filòsof, 

ja que no hi ha cap altre començament de la filosofia que aquest>>

Plató, ‘Teetet'

<<És arran del seu estupor que els filòsofs comencen a filosofar, 

tant ara com abans>>

Aristòtil, ‘Metafísica’

Com si necesitéssim aixopluc existencial, els homes sempre hem anat construint relats que, analitzats seriosament, sovint no passen de ser elaboracions subjectives i interessades sobre l’existència o la inexistència d’alguna raó o sentit generals de la vida. Això és el que sembla comportar <<tenir el destí singular de trobar-nos assetjats per qüestions que no podem eludir per ser plantejades per la nostra mateixa naturalesa, però a les que tampoc podem respondre per sobrepassar totes les nostres facultats>> (3).

Paraules pesades com significat, raó i sentit poden ser sinònims, amb alguna diferància, per una qüestió que planeja irresolta des de sempre, però penso que hi ha un judici unànime sobre l’innegable valor universal de la vida, encara que només sigui des de la perspectiva de la simple supervivència particular; però també, pels qui l’assoleixen, pel valor i la finalitat de viure entesos tenint algun al.licient on entraria, de forma perfectament digna, tenir fills o treballar a pagès. Parafrasejant Schopenhauer, pot ser <<tan important fer un davantal com fer un llibre>>. 

Fins i tot mantenint que no sigui altra cosa que un anhel innat per evitar caure en l’absurd, la recerca d’un sentit de la vida, i de l’existència d’una espècie, la humana, que per alguna raó té la capacitat de fer-la, hauria de romandre sempre vigent superant satisfaccions més o menys passatgeres, car sovint el variat ventall de relats i creences transcendents de la humanitat no són altra cosa que <<una projecció de les nostres necessitats, temors i desitjos limitats>> (Armstrong, 1995) que anem modificant o deixant enrere segons convé (4). 

Generalitzant, sense necessitar situar-se en una tendència o confessió, en el fons potser només es tracti d'evidenciar l’única cosa que podríem afirmar al respecte: com més creiem que sabem més complicat sembla tot! Penso que, amb el reduït àmbit de comprensió de què disposa avui la humanitat, obviar o negar sentit a la vida no farà que, en cas d'existir, aquest aparegui o desaparegui. Per molt necessari que a mi em sembli es cau en un erm de preguntes que ni tan sols sabem com articular perquè el nostre llenguatge potser no ho permet, i  <<d’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci>> (Wittgenstein, 1989).

ἐ   n   τ   r   ο   p   ί   α

Tradicionalment s’accepta la clara distinció entre la vida i la mort, entre matèria viva i inert, una distinció que potser resultaria una futilitat a un orient més situat en la convivència harmònica del ser i del no-res; però penso que no podem delimitar bé la distinció entre dos elements si no els coneixem del  tot. S’han fet grans avenços en la comprensió científica de la vida fisiològica després de les investigacions d'Aleksandr Oparin sobre el seu origen, explicat en termes de processos químics i físics en la línia secular de l’Acadèmia de les Ciències Soviètica (5), i de les sorprenents immersions en l'estructura de doble hèlix de l'ADN des d’Erwin Schrödinger, a partir del qual la vida s’associa a allò què va en contra l’entropia, intentant desxifrar el seu codi intern (6). Tanmateix, continuem sense tenir una clara definició de què és la vida; una definició que, en cas de ser possible, en contra de la ingènua pretensió humana actual d'explicar-ho tot, símptoma d’inquietud, provablement encara s’allunyaria més si contemplem la tesi que, sense haver de caure en un traginat dualisme reductor, la vida és molt més que simple fisiologia. Considerant l'enorme quantitat de descobriments sobre les característiques fonamentals dels éssers vius descobertes els darrers decennis, s'han donat algunes qüestionables  definicions generals de la vida (des de la perspectiva humana) que són d'alguna manera satisfactòries per proposar l'origen i plantejar-ne la recerca més enllà del nostre planeta. Gerald F Joyce n'ha proposat una que ha sigut adoptada per l'Institut d'Astrobiologia de la NASA: "Un ésser viu és un sistema químic auto-mantingut que evoluciona com a conseqüència de la seva interacció amb el medi"  (Orígenes. El universo, la vida, los humanos. VVAA. Ed Crítica, Barcelona, 2015; https://www.planetadelibros.com/libros_contenido_extra/31/30722_Origenes.pdf).

Es pot dir que entre les majors i més revolucionàries fites que la ciència ens ha donat el darrer segle destaquen les dues noves maneres de veure l’univers que, a principis del segle passat, van aportar les investigacions d’Edwin Hubble a l’observatori de Mount Wilson, estudiant un cel que va multiplicar la seva extensió de forma substancial, i les de Max Planck, Walther Heisenberg, Ernest Rutherford... contemplant l’univers en una altra direcció, la subatòmica, marcant el descobriment de la mecànica quàntica. Dues autèntiques bombes (pel que fa a la darrera, mai millor dit) que van dinamitar les tradicionals concepcions  de  l’univers  astronòmic  i  la  del  més  íntim. 

Tal com cultures antigues intuïen Microcosmos i macrocosmos tenen característiques similars com ara la immensitat. Al bell mig, l’home d’avui eixampla exponencialment la seva percepció empírica de l'univers  (místics, folls i visionaris ho havien fet molt abans). Les implicacions filosòfiques d’aquestes descobertes són de tant abast que no és d’estranyar que, sense tenir en compte que la literatura pseudocientífica a partir de la desinformació barrejada de psicodèlia sobre el món quàntic ha sigut molt prolífica (7), encara no s’hagin sospesat bé les possibles àrees de reflexió. Però, pel que fa al tema específic que vull subratllar, que el fenomen de la vida és una enorme i profunda  singularitat, una extravagància, un luxe (en la meva opinió gens casua)l, em centraré en una altra fita que d’alguna manera es deriva d’ancestrals intuïcions i del conjunt d’impressionants descobertes contemporànies: l’entropia

ἐντροπία -etimològicament, evolució o transformació- és el segon principi de la termodinàmica. Se la pot definir com la general tendència general al desordre de l’univers on, tanmateix, es pot observar un ordre que, tant en els cossos celestes com en els més petits, des de sempre ha sorprès la humanitat per ser on es donen un seguit de condicions que fan possible la vida. Per algunes veus (Hawking, 1988) sembla encaixar suficientment per descriure l’especial equilibri de la vida com a capacitat d’ordenació al mig d’aquesta tendència al  desordre  i,  per  tant,  a  la  destrucció. + http://science.sciencemag.org/content/295/5563/2215.full

El poder d’aquesta subtil, efímera, però decidida capacitat estabilitzadora de la vida, en permanent suspensió i pugna amb l’entropia, permet provocar equilibri interior en diferents sistemes (planetes, cos humà...), mitjançant el consum del tipus d'energia que sigui necessària per tal de suportar el desordre exterior possibilitant, temporalment només, l’harmonia necessària per viure, car l’irreversible toc letal de la mort roman sempre en escena 

I per l’home, provist d’un nivell de consciència suficient per reflexionar sobre ell mateix, saber que un dia desapareixerà causa tota mena de reaccions.

<<Els éssers vius són, potser, l'exemple més espectacular d'ordre. La  meravella  de  la  vida  es  basa  en  un  equilibri  inestable>> (D. Jou; http://blogs.ccma.cat/quequicom.php?itemid=54557). Dit d’altra manera: si ens figurem l’univers com un torrent que cau per una cascada, la vida seria la fuita de minúscules bombolles que es generen en un temps limitat durant el trajecte i el xoc final de l’aigua, evitant ser immediatament arrossegat per la seva força superior; aquella fracció de líquid que momentàniament escapa a l’inevitable recorregut de l’aiguat. Així, d’una manera simplista, es podria imaginar l'espectacular singularitat de la vida com aquesta fugida temporal al desordre general en l’univers, l'augment desfermat d'entropia, seguida de la mort. 

Viure seria una excepcionalitat, una preciosa anomalia en la que naveguem sense una ruta clara, en un planeta amb un interval de temps i d'habitabilitat molt poc hostil, al meu parer, un miracle en tota regla, ...està en la nostra mà associar la possibilitat d’algun sentit, o una una simple concatenació d’efectes sense causa alguna. Però, per posicionar-se seriosament, crec que seria important afinar assenyadament la nostra lectura i interpretació del món. 

<<L’home sempre es creu ser més del que és, 

i s’estima en menys del que val>>

Per això, Goethe també em sembla oportú. Tanmateix, els judicis romàntics, dels que també som complaguts hereus, també poden pixar fora de test tot mostrant que aquest llibre, el de la vida, pot ser llegit de formes tant diferents com ulls hi han (8). 

Sóc de la creença que gairebé no hi ha res fortuït ni atzarós. Una simple batuda visual de 360º hauria de fer-nos concloure que estem al davant d’una meravella indefinible. Penso que els éssers vius som com els maons d'una magnífica estructura, que existir és participar del profund entramat de la vida, l’ocasió per realitzar-se i també la nostra oportunitat de fer una interpretació del major entorn imaginable. Que la immensa pluralitat de visions subjectives humanes del món puguin, malgrat les diferències, solapar-se i acordar un concepte únificat del món és una paradoxa, una entre tantes. 

Som una espècie fràgil i limitada. Els individus que la formem disposem d’una existència breu, però crec que estem dotats d’un potencial insospitat. Occint en el mateix medi on vam sorgir, no tenim massa en compte que tots aportem una identitat determinada a la vida i el seu esdevenir, en un conjunt  unitari  que  mai  no  seria  igual  sense  la nostra  presència. Massa entretinguts per insubstancials pràctiques, oblidem que formem part de l'univers i que el nostre cos està format pels mateixos elements que el formen en cadascuna de les estrelles.

1. No m’importa recuperar tres línies del memorable discurs 'Això és aigua' que David Foster Wallace va fer el 2005 a la cerimònia de graduació de la Universitat de Kenyon : "Hi han dos peixos joves nedant que es troben amb un peix més vell venint en sentit contrari, que els saluda amb el cap i els diu ‘Bon dia, nois. Com està l’aigua ?’. Els dos peixos joves neden una mica més, llavors un d’ells es gira cap l’altre i li diu :  Què és l’aigua ?” (http://www.sisabianovenia.com/LoLeido/NoFiccion/DavidFosterWallaceDiscurso.html). 
2. “Em sembla molt probable que aquest argument de Plató que l’estupor davant el miracle de l’Ésser, és el començament de tota filosofia és resultat immediat d’una experiència, potser de la més impactant, que Sòcrates va oferir als seus deixebles: la repetida visió del mestre vençut pels seus pensaments i llançat a un estat d’absorció fins al punt d’una perfecta immobilitat durant moltes hores. Sembla no menys plausible que aquest estupor impactant devia ser mut, és a dir, que el seu contingut real no es podia traduir en paraules. Això, com a mínim explicaria per què Plató i Aristòtil també estaven d’acord que algun estat de mudesa, l’estat de contemplació sense paraules, era el fi de la filosofia. La ‘theoria’, de fet, és un altre mot per aquest estupor; la contemplació de la veritat a la qual el filòsof arriba en darrer terme és la filosòficament muda i purificada perplexitat amb la qual va començar.” (Hannah Arendt. ‘La condició humana’. Empúries. La butxaca. 2014; pg. 332; https://clea.edu.mx/biblioteca/Arendt Hanna - La Condicion Humana.pdf). + “Tenim la sensació que fins i tot quan ‘totes les possibles’ preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta.” (Ludwig Wittgenstein. ‘Tractatus lógico-philosophicus’, 6:52; Laia. Barcelona; 1981; pg. 151; www.ub.edu/procol/sites/default/files/Wittgenstein_Tractatus_logico_philosophicus.pdf)
3. Immanuel Kant, pròleg de la 1ª ed. de la 'Crítica de la raó pura'; http://www.ataun.net/BIBLIOTECAGRATUITA/Clásicos en Español/Inmanuel Kant/Crítica de la razón pura.pdf
4. “El cristianisme va fer de la persona el centre de la vida religiosa d’una forma única en la història de la religió : Va dur a l’extrem el personalisme intrínsec del judaisme. Si no s’hagués donat un cert grau d’aquest tipus d’identificació i empatia potser la religió ho hauria arrelat en el gènere humà. Però un Déu personal es pot convertir en una pesada càrrega. Pot ser un simple ídol esculpit a la nostra imatge, una projecció de les nostres necessitats, temors i desitjos limitats.’ (Karen Armstrong ‘Una historia de Dios’;  Paidós Orígenes; Barcelona, 1995, pg. 82; http://laicos.antropo.es/religiones/Armstrong.Karen_Una-historia-de-Dios.pdf).
5. http://issol.org/
6. <<Un organisme viu produeix entropia positiva i per això tendeix a aproximar-se al grau d’etropia màxima que és la mort. Per evitar-ho s’alimenta>> (Erwin Schrödinger a ‘Què és la vida. Ment i matèria’; Ed. 62, Barcelona, 1984)  + <<La vida és un ordre local (espacial i temporal) dins un procés d’augment de l’entropia, igual que ho són la formació de planetes i gal.làxies, però mai per massa temps, car entra i surt energia contínuament>> (Murray Gell-Mann a ‘El quark y el jaguar, aventuras en lo simple y lo complejo’; 1995).
7. https://es.wikipedia.org/wiki/Misticismo_cuántic
8. Deixo lloc a en Leopardi : "Il genere umano non crederà mai né di non saper nulla, né di non essere nulla, né di non aver nulla a sperare. Nessun filosofo che insegnasse l'una di queste tre cose, avrebbe fortuna ne farebbe setta, specialmente nel popolo: perché, oltre che tutte tre sono poco a proposito di chi vuol vivere, le due prime offendono la superbia degli uomini, la terza, anzi ancora le altre due, vogliono coraggio e fortezza d'animo a essere credute" (Giacomo Leopardi; ‘Dialogo di Tristano e di un Amico’ a  ‘Tutte le opere’, Mondadori, Milà, 1968). + http://assets.espapdf.com/b/Edward%20Osborne%20Wilson/El%20sentido%20de%20la%20existencia%20humana%20(9944)/El%20sentido%20de%20la%20existencia%20hum%20-%20Edward%20Osborne%20Wilson.pdf

1.