HIGIENE  MENTAL  i  VIDA  INTERIOR  SALUDABLE

  

Es pot afirmar que una de les deficiències més perjudicials que els homes arrosseguem des de sempre és la poca importància que es dóna a l'observació del nostre interior. Junt amb la necessitat de coneixement de nosaltres mateixos com individus i com espècie, l'atenció i cura de la naturalesa interna del nostre ser és imprescindible per caminar millor pel sender de la vida i aconseguir que la relació amb els altres sigui la més bona possible. 

Si tenim l'hàbit d'alimentar-nos bé i es dóna tanta importància a netejar el nostre cos, per què no donem la mateixa atenció a tot allò què entra en la nostra vida interior i afecta el nostre equilibri mental i emocional? La gran majoria de persones prou feina tenen de guanyar-se la vida per menjar i tenir un lloc on habitar. Donar una clara i lògica preferència als aspectes més bàsics de l'existència és comprensible, però on vull apuntar aquí és a mesurar millor l'enorme quantitat d'inputs que admetem conscient i inconscientment en el frenètic ritme de la civilització actual. 

El primer món s'enorgulleix d'haver guanyat temps per l'oci, però gairebé sense abandonar la mateixa agitació en forma d'entreteniment massiu que no invita a un major descans cerebral. Biològicament, el nostre entorn originari és la naturalesa i en l'interior una mica de pau i tranquil.litat ens és més propi que, més enllà del raonable i de les qüestions pràctiques, un volum excessiu de processos mentals innecessaris o perjudicials que no tothom digereix adequadament.  

L'esclaridora màxima "Primum vivere, deinde philosophari", atribuïda a Hobbes, és certa, però en un món com el nostre on, tot i ser només un 20% de la població mundial, una enorme quantitat de gent viu molts més anys rodejada de comoditats (sovint necessitats creades pels excessos tecnològics), la importància de la vida interior pren altra dimensió. En un moment actual que acumula crispació i que encara s'anirà enrarint més, s'han de conèixer indicacions i pautes per aconseguir eliminar o reduir malestars que dificulten l'existència més enllà de la salut física. L'incessant torrent de dades artificials de tota classe que rebem és més pertorbador del que aparenta. Tot i semblar un tema menor, penso que s'ha de tenir consciència de la necessitat de mesures preventives. L'ésser humà es troba avui expossat a moltíssims més estímuls artificials de caràcter teconlògic que mai, sense negar els innegables beneficis, els efectes perjudicials no són fàcils de prevenir, tanmateix ja s'associen amb alteracions mentals i de la conducta. L'equilibri de la ment i les emocions és una fita desitjable, però requereix un esforç...

En aquest cas el 'Primer viure, després filosofar' va precedit de l'epitafi del rei asiri Sardanàpal, a qui s'atribuïa una vida abandonada al luxe, la mol.lície i els plaers: 'mengem, bebem i gaudim!' (1).    

La naturalesa i l'entorn on ens toca créixer ja suposen una gran magnitud d'entrades que s'assimilen de diferent forma en societats que augmenten en complexitat amb l'adquisició de coneixements; la nostra espècie ja està dotada de mecanismes per treballar creativa i edificadament amb una enorme multitud de dades sense dificultat: ho demostra la riquesa del llenguatge humà (2); el problema ve quan individus i comunitats no fan el millor ús del nostre potencial i amb facilitat tot plegat pot prendre un color ben negatiu (no falten exemples en el curt recorregut humà per la terra). Amb les seves llums i ombres la ment, els sentiments i la vivència anímica i espiritual estan presents en cadascú de nosaltres en tanta varietat com persones existeixen. Per alguna raó en les més diverses tradicions des de sempre s'afirma que el domini de la ment és el més necessari i poderós de tots.

...GNOTHI  SEAUTON,  NOSCE  TE  IPSUM,

CONEIX-TE  A  TU  MATEIX...

Al.legoria del s.XVII amb la inscripció 'Nosce te ipsum'.

Si l'anterior imatge sembla indicar que conèixer-se també 

és recordar que som mortals,

aquesta potser adverteix que ens coneixem menys del que creiem (3).

Des dels inicis de l'autoconsciència l'ésser humà ja contempla la necessitat d'aprenentatge, però el precepte dèlfic 'coneix-te a tu mateix' no sembla tenir-hi un espai que em sembla imprescindible (4). Treball de tota una vida, habitualment ens coneixem ben poc i només en allò què ens agrada i decidim saber; la resta sol aparèixer en moments obscurs o crítics, si no pot restar ocult sota la catifa de la personalitat (només un dels aspectes humans, el més falsejat). Remarcada la seva importància, aquest escrit va més pel camí de la necessitat de cultivar una certa higiene en tot allò que permetem que entri dins nostre i de gaudir d'una introspecció crítica que impedeixi l'aparició de transtorns internes o en faciliti l'arranjament. Si ens coneguéssim prou seria més fàcil, però l'home ja té fins mecanismes per avisar de qualsevol contraindicació en el nostre ser. El conegut lema 'mens sana in corpore sano' aniria en ambdues direccions (però en realitat és una àcida ironia de Juvenal).

Es recomana el costum d'una dieta equilibrada pels coneguts efectes de no acabar fent-la un dia o altre. Tanmateix es parla poc d'allò que necessitaria el nostre subtil ser interior. Que cada vegada visquem més anys també fa més presents anomalies cerebrals que es desconeixien. Sense que calguin els admirables elevats nivells de consciència que mostra l'herència espiritual humana, palesar que una harmonia interior permet disposar d'una mirada tranquil.la i diàfana de nosaltres mateixos, facilitant viure en un món insegur en ràpida decadència que dificultarà les existències d'uns humans encara massa irreflexius.

La major part del temps tenim una ment tan dispersa que no exercim cap mena d'esguard del que pot 'contaminar' el nostre interior, per exemple, amb els múltiples i accelerats formats tecnològics sota la fal.laciosa necessitat d'una informació continuada plena de bestieses on la veracitat escasseja, sense oblidar la multitud de pugnes físiques i verbals en un mar d'opinions que no aporten res a un món exaltat (https://elpais.com/ciencia/el-hacha-de-piedra/2022-06-30/molinos-y-gigantes-adelantos-tecnologicos-y-el-sindrome-bicicleta.html). Tanmateix, penso que tampoc es tracta d'habitar en una bombolla apartada d'un món del que, agradi o no, també formem part (dels problemes i de les solucions).

La qüestió sembla ser estar sempre produint, ocupats o evadint-nos i tenir el cap ple d'històries...  Amb tot, encara és tabú expressar obertament afeccions mentals o emocionals, i no estic parlant de nivells necessitats d'ajut professional, sinó que l'estressant vida de molts d'occidentals i la incertesa dels temps comporten graus d'ansietat, depressió o comportaments hipocondríacs o delirants molt propis del mon ric (com els viscuts amb la Covid), que millorarien simplement desconnectant de tot en la natura o aprenent a practicar una respiració tranquil.la...  "Hi ha un lligam entre la ment i la respiració que fa que la respiració pausada calmi la ment. D'altra banda, una ment agitada fa que s'acceleri la respiració" (5).

La dispersió de la ment "és el seu estat habitual, quan percebem una multitud de coses sense fixar-se en cap en especial i flueix lliurement seguint el curs de les associacions provocades pels objectes percebuts" (6); des d'aquesta situació ordinària s'està més a prop de la confusió general per l'esgotadora quantitat de processos mentals sense sentit. Potser a tothom no li cal un estat Zen o arribar a sostenir una ment diàfana com propugna, lluny del postureig occidental, un Ioga ancestral amb el domini de les fluctuacions mentals amb la meditació  ...com la serenor d'un llac quan està en calma amb aigües transparents i el fang dipositat al fons. Recordant també la importància que el treball mental i les emocions tenen en les ciències, les arts, els sentiments i les creences; només impedir l'entrada i que prosperin continguts nocius en els nostres caps, perfectament accessible per la majoria de la gent. Un altre gall ens cantaria...

Aprendre a moderar i guiar el flux de pensaments per una favorable estabilitat i equanimitat mental i emocional. Coneixent-nos, ser els directors de la nostra ment perquè no sigui ella qui mani i irreflexivament promogui pensaments erronis, paraules inadequades, actes dels quals ens penedim i emocions negatives amb comportaments erràtics i perjudicials per a la mateixa persona (i pel nostre proïsme, especialment amb qui més s'estima, habitual objectiu).

"La tendència innata de la ment és sortir a l'exterior i interessar-se pels objectes dels sentits." (7). No se'ns ensenya a invertir aquesta tendència i viure en calma moments quotidians plens de la seva riquesa sense haver de precisar activitat o distracció de forma sistemàtica, encara que sigui positiva (el joc consisteix en saber i poder aturar aquesta pesada tendència). Penso que, més enllà d'indicar-ho, no es necessiten professionals de la psique ensenyant el que s'aprèn amb el propi mestre interior: viure ara i aquí tant com es pugui i ser positiu en tota circumstància. Si ho albirem, a poc a poc es va notant l'adquisició d'una major consciència intuïtiva de la nostra naturalesa i es comencen a repensar i percebre millor problemàtiques anteriors.

Deslliurar-se de patrons i condicionaments que ens fan estar massa lligats a un passat que ja no està i preocupats per un futur que encara no existeix és tot un alliberament; quan es tasten els seus beneficiosos fruits, fins la personalitat més amargada els desitja (totes les savieses de la humanitat recomanen cultivar la tranquil.litat interior com una fita del màxim valor). Som molt més que persones, rics o pobres, pares o fills, homes o dones, joves o vells, fins i tot més que éssers humans: dins nostre hi ha una profunda grandesa per intuir recollidament (8).

Estàtua del Buda de Leshan, China, s.VI

Una mica de silenci exterior i interior és clarament guaridor (9). De sempre es sap, però ara les ciències de l'home, degut a la creixent allau de trastorns, no s'estan de recomanar com a transformadora medecina del cos i l'esperit una alimentació equilibrada, l'exercici moderat freqüent, l'hàbit de la meditació, moderar i tenir consciència de la respiració, estar tant com es pugui en contacte amb la natura, rodejar-se de persones positives i mantenir sempre al.licients o il.lusions que es corresponguin amb un òptim coneixement de les nostres virtuts i defectes (10). 

En definitiva, només un suggeriment en un escrit lliure, excessives paraules per recordar allò què tots sabem: viure i envellir en pau és millor que totes les riqueses que el món pugui oferir. 

Així com la flama, consumida la llenya, 

s'assossega i s'extingeix,

així, quan s'esgota el pensament, 

la ment troba la seva font i queda en pau.

El cicle de la vida

 no és més que la ment.

Mantingues-la sempre neta,

doncs un es converteix

en allò què pensa.

La resta són paraules.

Maitrī upaniṣad (11)

1. "La major part dels homes, si hem de jutjar-los tal com es mostren, són verdaders esclaus, que escullen per gust una vida pròpia de bruts...  ...per entregar-se a excessos dignes d'un Sardanàpal." Aristòtil, Ètica a Nicòmac.
2. La meva convicció és que les nostres capacitats aniran creixent exponencialment i prenent altres dimensions que avui ni tan sols som capaços d'intuir.
3. "L'art de viure bé ha d'incloure necessàriament l'art de morir bé, doncs la mort és el destí final de tots, la qual cosa origina inquietud, malbaratant sovint el goig que es pot trobar en un instant de plenitud." (Narbona, 2022, en referència a Michel de Montaigne). 
4. Penso que també com a espècie ens coneixem ben poc a causa que estem en una etapa massa inicial del nostre recorregut, sinó probablement sabríem com prevenir i evitar els desastres en què encara ens fotem (avui en dia d'abast global). + https://benpensante.com/los-preceptos-de-delfos-o-una-filosofia-de-la-vida/
5. Òscar Pujol, introducció als Yogasutra de Patañjali amb els comentaris de Vyasa; Pagès editors; pg. 80, Lleida, 2014. + https://es.wikipedia.org/wiki/Pranayama
6. Ibíd, pg.33.
7. Ibíd, pg.56.
8. Una idea la pot descriure el concepte hindú d'Atman: https://es.wikipedia.org/wiki/Atman. En l'anterior entrada intento aproximar-me a la qüestió que també s'apunta amb la nota 2, l'existència d'una naturalesa superior en l'ésser humà que des de sempre totes les cultures han intuït.
9. "El silenci ajuda a regenerar el cervell i afavoreix la creació de noves neurones i també disminueix la pressió arterial i el ritme cardíac contribuint a disminuir els pensaments negatius i reiteratius de la ment" (Moran, 2022). + http://www.banysdebosc.com/
10. "El camí més segur per arribar a la pròpia estimació és conèixer les nostres tendències i facultats, de qualsevol gènere que siguin, així com els seus límits" (Arthur Schopenhauer, «El mundo como a voluntad y representación»; Buenos Aires: Losada, 2014).
11. Una de les primeres manifestacions filosòfiques de la història, els Upanisads de l'hinduisme han causat un gran impacte des de la seva traducció a llengües europees https://es.wikipedia.org/wiki/Upanishad, Així, Shopenhauer: "Com és que cada línia desplega el seu ferm, definitiu i sempre harmoniós sentit! En cada frase emergeixen pensaments profunds, originals i sublims i la totalitat està farrcida d'un esperit sagrat i honest. En tot el món no existeix cap estudi que sigui tan benèfic i elevi tant l'esperit com les Upanisads. Han esta el solaç de la meva vida i seran el solaç de la meva mort."

 

          PER UN CANVI DE CONSCIÈNCIA SUBSTANCIAL QUE ENCARA ESTÀ MOLT LLUNY

I sereu com déus.

 Gen. 3, 5

El que està morint en els nostres dies 

és la noció insular d’home, 

segat de la naturalesa, 

fins i tot de la seva pròpia.

Edgar Morin

Només un déu pot encara salvar-nos.

Martin Heidegger

L’home no sap que és. Els pensadors de tots els temps i latituds s’han preguntat què som i què fem en aquest entorn espectacular en el que naixem i morim. La qüestió antropològica té la mateixa vigència i necessitat que a l’antiguitat, però avui en dia no té resposta sòlida. Els escassos avenços són relatius; a banda dels coneixements sobre el cos humà, tenim poc més que les intuïcions d’alguns savis i una perspectiva que ens mostra com a éssers en construcció amb un cert nivell de consciència evolutiva (1). 

El temps actuals recorden als de l’hel.lenisme, amb la incertesa pel declivi d’una civilització grega integrant-se amb la romana abans de desaparèixer on van sorgir tota mena de propostes per assimilar-ho. Com en l’hipermercat espiritual d’avui en dia, amb guies, autoajudes i solucions de tots els colors, també el mal entès hedonisme del present demostra una inquietud general que augmentarà progressivament, però en la fugida endavant que vivim no hi ha pressa per resoldre una qüestió que ens afecta d’arrel: la necessitat d’autoconeixement individual i col.lectiu que podria dibuixar algun nord per la humanitat. En principi potser només es tractaria de parar la ràpida carrera de l’home cap al desastre mediambiental; d’aturar-nos o recular econòmicament (res de fal.làcies com la sostenibilitat que promou el marketing d’un capitalisme ferotge que ja ens va bé seguir), i formular-nos les preguntes adequades per reconèixer defectes importants de la nostra naturalesa abans que sigui massa tard. La història descriu anteriors col.lapses de caràcter local, enguany l’abast és global. La Terra és l’única casa de la nostra família, la humanitat; només tenim un planeta on habitar amb uns recursos naturals que aniran minvant i que ocasionaran més tensió. Ho sabem, però preferim no mirar (2). 

Des dels primers testimonis escrits abunden exemples per corroborar que, sense oblidar les nostres fites, hem sigut més animals que els primats dels que directament provenim. D’acord amb un realista Edward Gibbon la història de la humanitat és <<poca  cosa  més  que  un  registre  de  crims,  bogeries  i  desgràcies>> (3). Però la naturalesa humana no és fàcilment definible; la mirada actual impedeix tenir una imatge vàlida del que som. Crec que, més enllà de la nostra dimensió biològica, participem d'aspectes sense identificar i que no hem recorregut la suficient trajectòria per fer-nos una idea del que en realitat seríem. L'ànima humana no és una simple qüestió, escriu Agustí d’Hipona. A banda d’un canvi de paradigma per afrontar el que queda de segle amb el temps ens esperen grans canvis que ni tan sols som capaços de visualitzar.

És difícil portar llum sobre la substància d’un ésser humà que, tot i haver-ho oblidat, viu i és part d’un entorn tan desconegut i fascinant com aquest univers del que amb prou feines sabem res, però al que devem l’origen car <<som literalment fets de pols d’estrelles>> (Kaku, 1995). Desconèixer l’univers, llar a la que per essència pertanyem, és desconèixer-nos a nosaltres, això seria aplicable a la nostra naturalesa.

No pretenc donar una mirada únicament negativa de la humanitat. Palesar que no tenim gaire en compte les conseqüències de l’actitud depredadora amb la natura i del maltracte que infligim als nostres congèneres em serveix per vincular-ho amb la nul.la consciència que en realitat som parts d’un tot indissociable. En oposició a una recurrent visió de l’ésser humà amb molt poca importància i valor universals, heretada dels conflictes del segle passat i de determinats corrents ideològics, tenim unes virtuts ens fan positivament molt singulars. Som éssers especials i molt valuosos dotats de dimensions molt profundes. 

Des de sempre entreveiem que som alguna cosa més que allò què ofereix la limitada vida física (la capacitat creativa i les manifestacions artístiques de l’esperit humà serien una mostra). És una intuïció, gairebé una certesa, més que un anhel o una projecció complaent; per alguna sòlida raó creiem que l’existència humana individual i col.lectiva no pot ser sol nàixer, reproduir-se i morir tot i estar subjectes a aquesta prerrogativa. Viure, amb tot el que pugui comportar de bo i de dolent, sempre serà el millor tresor que tindrem. L’home és una singularitat immersa en una de major rang, la vida en un univers fascinant al que estem units, malgrat que el generalitzat <<olvidado asombro de estar vivos>> d’Octavio Paz dificulti saber-ho (4). 

La gens fonamentada opinió de ser ...una espècie insignificant en un planeta sense importància en un racó de la galàxia... és un prejudici  com que alguns ginys creats per nosaltres poden superar-nos i manifesten la magra percepció que tenim de nosaltres mateixos, però, com podem menysprear-nos així si ignorem què som? i com es pot parlar tan lleugerament de l’únic planeta del que, de moment, tenim constància que hi ha vida?  L’aparició de la vida en un indret on hi ha algú que en sigui mínimament conscient no té res d’insignificant! 

D'alguna manera l'Univers ha desenvolupat parts de si mateix que han sigut capaces 

d'obsevar-se i contemplar el que els rodeja. 

Els primers minuts de l'Univers van deixar com a llegat 

un mar d'àtoms simples, totalment inapropiat pel progrés. 

Les primeres estrelles van formar nous elements que van enriquir el Cosmos 

i el van omplir de possibilitats. 

Els sols de les properes generacions es van veure rodejats 

de planetes i cossos menors que, al seu torn, 

contenien tots els ingredients moleculars que avui entenem com a bàsics 

per l'aparició de la vida i la seva evolució.

“Orígenes. El universo, la vida, los humanos”. VVAA

https://www.planetadelibros.com/libros_contenido_extra/31/30722_Origenes.pdf

Intentant oblidar el biaix sociocultural amb què cada època percebi l’existència de l’ésser humà, aquí intento descriure un pensament subtil que ens acompanya des dels pocs més de 8.000 anys de l’aparició de les primeres civilitzacions. L’home és un ser en contínua i sorprenent evolució carregat de virtuts i defectes. Amb independència de com s’hagi anat vehiculant per religions, filosofies o interessades ideologies, del Zoroastrisme als deliris de la Nova Era, de Plató al Superhome de Nietzsche o l’actual fal.làcia d’un progrés tecnològic sense límit, la humanitat conviu amb les seves contradiccions.

Però, quina quimera és l’home? 

Quina novetat, quin monstre quin caos, 

quin subjecte de contradiccions i quin prodigi? 

Jutge de totes les coses, imbècil cuc de terra; 

dipositari de la veritat, claveguera de la incertesa i l’error; 

glòria i femta de l’univers, 

qui desfarà aquest embolic?

Blaise Pascal

Desprestigiar la condició humana és tan antic com elevar-la, jo tinc la convicció que si som aquí és perquè podem arribar ben lluny. <<L’home sempre es creu ser més del que és, i s’estima en menys del que val>> (Goethe). Tot i els indubtables desastres de què és capaç de fer la humanitat contra la nostra pròpia espècie i el meravellós entorn que ens acull, penso que sol se’ns podria responsabilitzar d’una inconsciència generalitzada que haurem de superar. No només em refereixo al tipus més evident d’inconsciència que envaeix el món present de la que no crec que calgui donar mostres, em refereixo més al desconeixement d’una consciència de caràcter superior on dirigir-nos individual i col.lectivament, part del potencial humà i de molt més abast que tot allò conegut fins ara.

En les ments de la immensa majoria d’éssers humans sembla no haver més que les comprensibles preocupacions per satisfer les necessitats de la nostra existència. Amb una mínima capacitat d’observació es fa evident que, sovint rere una alienada imatge exterior de benestar o felicitat, moltíssimes persones pateixen i conviuen amb tensions internes que freguen o són del tot patologia. Excepte uns pocs individus remarcables que han capit quelcom més crec que gairebé tots estem instal.lats en un ínfim nivell de consciència que a la que espera un canvi substancial que encara està molt lluny.

Reitero que estem en una etapa molt primerenca de la nostra trajectòria com espècie; potser per això es pot fer molt difícil imaginar una evolució substancial que permetria transcendir a estadis més elevats. Si a l’home d’avui, que venera amb fe cega el progrés tecnològic, ja li costa acceptar la nostra gran vinculació biològica amb primats i homínids de fa quatre dies, una qüestió com la que aquí apareix és de folls. Des de temps remots hem evolucionat tal com som avui; no és cap ximpleria sostenir la possibilitat que anirem experimentant modificacions insospitades. És el que postul.la la teoria de l’evolució de Darwin, científicament acceptada, però inacceptable per certes ideologies i encara de difícil assimilació per molta gent. Ens costa molt fer prospectives de llarg abast. 

Segons Sabater i Pi, en el trànsit dels homínids dels boscs a la sabana, ens vam aixecar i vam començar a caminar amb dues cames bàsicament per preservar el més valuós que fins ara tenim: el cervell, òrgan susceptible d’enorme plasticitat i presumpte nexe de la ment. La transformació evolutiva de la humanitat implica canvis evidents en la intel.ligència; el pes del cervell d’un cosí primat és d’uns 500 cc i el nostre, a partir de la ingesta de carn i la cocció dels aliments que ens hi va distanciar, és d’uns 1.500 cc (Metabolic acceleration and the evolution of human brain size and life history, Nature, 5/2016). L’evolució no és immutable, tal com indica la naturalesa durant centenars de mil.lennis en un joc entre el determinisme i l’atzar permetent emergir la consciència. 

Aquest no és un tema nou: el <<Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu.>> (5), i el <<Eritis sicut dii>> (6) que escolten Adam i Eva, però també el Faust del romanticisme mostren <<la condició humana deïficada a la que tots podem aspirar>> (Armstrong, 1995). I on amb més claredat es veu que a la humanitat li espera un canvi substancial és en l'episodi de la Transfiguració de Jesús (https://ca.wikipedia.org/wiki/Transfiguraci%C3%B3_de_Jes%C3%BAs), mostrant què <<nosaltres som del llinatge de Déu>> (7), i que <<Tots serem transformats. Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò què és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat; llavors es complirà que la victòria ha engolit la mort.>> (8).

Fa 2500 anys en el Zoroastrisme trobem <<Construiran un món nou, aliè a la vellesa i a la mort, a la descomposició i la corrupció, llavors els vius assoliran la immortalitat, i el món es renovarà a voluntat.>> (9). A Grècia, Prometeu, origen mitològic de la ciència i la tecnologia, és castigat per robar el foc dels déus que augmentarà el poder dels homes i els aproxima a les divinitats; a causa del recel que això inspira, però també per desconfiar del bon ús que en facin, castiguen el tità eternament. Plotí escriu <<Nosaltres mateixos plens de la llum de la intel.ligència podem arribar a ser un déu.>> (10). I potser hi hauria alguna relació similar amb <<el Nirvana dels budistes, Moksha pels bramans, Tao pels xinesos, Fana pel sufisme i Vida Eterna pels cristians.>> (Coomaraswamy, 1989). 

I un apunt contemporani final, el Transhumanisme (https://es.wikipedia.org/wiki/Transhumanismo). Si bé exposa les lògiques esperances humanes de millorar la nostra condició, penso que ho fa des d'una perspectiva massa materialista on la tecnologia i les aplicacions mecàniques pel cos humà tenen un regust dubtós. El 1957 Julian Huxley sona bé definint-ho com <<l'humà que roman humà, però transcendint-se a si mateix, realitzant noves possibilitats per la naturalesa humana>>, tanmateix, en un món capitanejat pel capitalisme salvatge, fa pudor a la ridícula quimera d’una intel.ligència artificial que ens superarà en tot i a eugenèsia. Res d’això ni les celebrades biociències dirigides a la millora de l'espècie, amb objectius en la salut al costat de la major productivitat i maquillar o retardar l'envelliment natural en el món ric, no són gens equiparables a l’ambiciosa idea que he intentat esbossar en aquesta entrega en la línia de la saviesa de l’antiguitat abans descrita.

Mientras la ciencia a descubrir no alcance 

las fuentes de la vida, 

y en el mar o en el cielo haya un abismo 

que al cálculo resista, 

mientras la humanidad siempre avanzando 

no sepa a dó camina, 

mientras haya un misterio para el hombre, 

¡habrá poesía!

G.A.Bécquer

Gravat Flammarion, 1888

1. "La humanització és el procés evolutiu que comporta la construcció humana. La construcció humana és el procés que ens bifurca de la manera de fer pretèrita que havíem compartit amb altres gèneres, molts d'ells ja extingits. La humanització és l'adquisició de la capacitat de pensar sobre la nostra intel.ligència per entendre el procés de la vida i adaptar-nos-hi mitjançant el coneixement." (E. Carbonell. 'Ens farem humans?. pg. 24. Cossetània. Valls. 2015).
2. L’elevada dependència energètica i el mode de vida tan acomodat del primer món fan molt difícil plantejar canvis econòmico-socials radicals que evitin futures tensions i conflictes pels recursos, com ja es veu el 2022. <<!Ciudadanos, consumidores, transeúntes, es hora de despertar del letargo en el interior de la gran burbuja de irrealidad que se sitúa como una envoltura maternal alrededor de los habitantes del mundo del bienestar, noctámbulos en un pacifismo apolítico, pasando sus dias en una insatisfacción dorada! >> (Ira y Tiempo, Peter Sloterdijk, Siruela, 2010, pg. 60; https://www.siruela.com/archivos/fragmentos/Ira_y_Tiempo.pdf).
3. A banda dels conflictes que el poder rere els mitjans de comunicació decideix ressaltar, el 2022 hi han més de 70 guerres en actiu, però és que, al segle XX, el número de morts per matar-nos els uns als altres ascendeix a més de 100 milions (Sivald, 1995).
4. <<El hombre, de la misma forma que un animal no puede extender su conciencia hasta lograr manejar abstracciones, tampoco la conciencia humana puede ser reducida hasta el punto de ser capaz de ocuparse sólo de lo inmediato y concreto.>> (Ayn Rand, ‘El manifiesto romántico’, Grito Sagrado, Buenos Aires, 2008, pg. 28). Els clàssics miraven el seu reduït cel amb reverència, però, pels fills de les dues conteses mundials com Kubrick: <<El fet més terrible de l'univers no és que sigui hostil, sinó que és indiferent>>; i Carl Sagan <<Vivim en un insignificant planeta d'una trista estrella perduda en una galàxia encaixada en un cantó oblidat de l'univers>>, i el 1994 escriu, <<Qui ens vindrà a salvar de nosaltres mateixos en aquest racó d’univers ?>>.
5. Gen. 1:27 i “<<Fem l'home a imatge nostra>>, Gen. 1:26; <<L'editor d'aquest passatge arcaic no va modificar la sentència; per ell significava que l'home, en ser creat per Déu, té una condició divina.>>. (Eric Fromm, 'Y seréis como dioses'; Paidós, Barcelona, 1981, pg. 15);. <<L'afirmació més fonamental de la Bíblia sobre la naturalesa de l'home és que ha sigut fet a imatge de Déu. No pot qüestionar-se l'èmfasi que la narració posa en aquest punt. S'usen dues expressions: 'semblança' i 'imatge'. Poc després expressa el temor de Déu que l'home es converteixi ell mateix en Déu clarament expressat a Gen. 3; 22:23.>> (Ibid. pg.62).
6. Ac. 17, 28. <<Déu sap que si un dia mengeu els fruits de l’arbre que hi ha enmig del jardí de l’Edén se us obriran els ulls i sereu com déus; coneixereu el bé i el mal.>>. (Gen. 3, 5; BCI; Barcelona, 2008, pg. 18).
7. 1ª Co. 15. 47-55.
8. Zend Avesta’ Yasht XIX, 11-ss. + <<No habría muerte. Los seres humanos serían como deidades, libres de la enfermedad, la vejez y la mortalidad.>> (Yasht 44:15; 51:9.).
9. Ennèades’, 6,9,9; Gredos; Madrid; 2015; pg. 287.

SOBREINFORMACIÓ,   PA   i   ENTRETENIMENT 

a 

La   CAVERNA

Gravat de Jan Saenredam representant l'Al.legoria de la caverna de Plató. 

Albertina. Viena, 1604.

En el segle I (a.c.) el poeta llatí Juvenal, en una de les seves cèlebres Sàtires, deixa caure una expressió pejorativa que, amb molt poques alteracions, ha fet fortuna en més de deu llengües modernes: 'Panem et circenses' (1), la manera interessada de fer política en la que es dóna al poble aliments de subsistència i entreteniment, acceptats sense cap mena de sentit crític; una mena de submissió que analitzarà Étienne de la Boéttie el 1542 amb el "Discurs sobre la servitud voluntària" (2).

Sis segles abans Aristòtil denomina 'idiotés' (ἰδιώτης) a qui no té cap mena de consideració pels afers públics que afecten la seva vida i, amb la medicina del segle XVIII, va donar nom a una minusvalidesa psíquica (una mena d'adaptació il.lustrada del que significava en l'Edat Mitjana: l'idiota era qui no creia en Déu). Tanmateix sempre han hagut excèntrics que s'han apartat deliberadament del món i que sempre han existit individus interessats en millores socials que, si alguna causa comuna no els fa revelar, com la Revolució Francesa i el seu fallit antecedent alemany, la Guerra dels camperols del 1524, es veuen incapaços d'alçar-se contra voluntat dels pocs que, amb fórmules polítiques més o menys encertades, per sistema acaben ostentant el poder econòmic i legislatiu.

 

VIDA, HABITABILITAT i ENTROPIA, tres aspectes de l'existència en un univers finit

L'important conjunt de situacions favorables que es donen al planeta Terra per acollir vida tal com la coneixem és un dels temes més interessants que he trobat mai. Val a dir que, abans de vàries lectures de caràcter científic que em van permetre conèixer tants exemples, empíricament demostrables, que mostren el perseverant equilibri del fenomen de la vida, només coneixia els cants dels savis i poetes de tota mena de tradicions i creences que, des dels primers reculls escrits de la humanitat, lloen la meravella que suposa viure i, amb les seves vicissituds, el gaudi d'experimentar-ho durant un temps, tot i que sempre acabi resultant curt amb el pas dels anys.

A Occident s'insisteix massa en la separació entre el secular i el sagrat. Sovint sembla que allò què no es pot demostrar experimentalment i que escapa al tan celebrat mètode científic hauria d'entrar en un terreny enfangat per supersticions, il.lusions i ximpleries suposadament pròpies de temps i cultures inferiors. Si bé la grandesa de la ciència és mantenir un escepticisme saludable en tot, aquest dubte metòdic moltes vegades bandeja tot allò que no accepta el seu prisma o que resulti indemostrable segons les seves rígides i necessàries lleis. Útil en el seu terreny, no s'ajusta amb una realitat molt diversa, però tampoc amb una ment occidental actual on, sota la catifa de la correcció, romanen vigents els instints més primaris i les mateixes emocions que caracteritzen l'home arreu on visqui davant el misteri de l'existència des de sempre. La part espiritual de l'home no desapareix amb aquesta mena d'invenció positivista d'un progrés de la humanitat que deixa enrere un món primitiu dominat pel pitjor color de les religions, només identificades amb institucions eclesials, per entrar en un suposat alliberament que aportaria la raó. 

El variat conjunt de dimensions humanes no té perquè acceptar el mateix joc interpretatiu ni els mateixos tractaments. Les regnes mentals que funcionen admirablement en terrenys més propers a la raó i l'intel.lecte aplicades a la vida pràctica, no encaixen del tot amb la recerca interior de sentit dels individus, i les diferents societats històricament van i venen sense resposta a la finitud i la contingència humanes, però tampoc a satisfer les nostres necessitats equitativament: la creixent distancia actual entre uns pocs països rics i tota la resta és, amb altres desgavells, una mostra que aquesta fórmula no ens porta en bona direcció. La reflexió del sentit de l'existència de la nostra espècie, dotada d'una consciència que ho permet, obeeix a camps i a llenguatges diferents. Es necessitaria una "equidistància crítica entre el fonamentalisme religiós, que nega la ciència, i l'imperialisme científic, que nega la fe" (McGrath, 2015), car "la ciència sense la religió està coixa, i la religió sense la ciència està cega" (Einstein, 1954). En contra de l'habitual extremisme maniqueu d'aquests temps, hi ha una enorme gamma de grisos entre el blanc i el negre més absoluts. 

'.

En l'acollidor interval d'habitabilitat que gaudeix actualment la Terra, i la següent aparició de consciència evolutiva que permet l'home desenvolupar-se en aquest entorn poc hostil, és fàcil plantejar-se la possibilitat que la vida s'hagi pogut donar per una causa i per una finalitat que desconeixem. El posicionament científic més estès afirma que l'univers té un origen fortuït fa uns 13.700 milions d'anys, que el nostre planeta es va generar fa uns 4.500, i que la vida va sorgir fa uns 3.700, només 800 milions d'anys després, on destacaré els darrers 300.000 o 100.000 anys en què s'estima l'aparició de la intel.ligència humana. Segons aquesta postura tot plegat només ha sorgit per una sèrie d'estratègies evolutives que han derivat amb l'aparició de tots els éssers vius, en un procés arborescent a partir de les formes més simples, arribant a formar la ment i la consciència per poc més que per necessitats biològiques. Fins que algú demostri el contrari amb dades concloents, la ciència es situa inamovible en aquesta idea tan limitada i ridícula. Però crec que és un tema que va més enllà de tot allò empíricament verificable.

S'hauria de veure què en pensen els investigadors públicament obstinats en el dogma de l'atzar com a origen de l'univers i la vida que, només mirant des del més gran al més petit en el cosmos amb la limitada visió de l'intel.lecte, resten astorats davant la creixent immensitat d'un univers en expansió o la naturalesa quàntica d'una matèria intima que forma tot el que es veu i va molt més enllà del sentit comú que tant defensen. 

Tot i les distancies, amb exemples contemporanis com el Cercle Eranos http://www.eranosfoundation.org/, el MIT https://web.mit.edu/, l'anomenada 'Tercera cultura' de John Brockman http://e-spacio.uned.es/fez/eserv/bibliuned:adistancia-2008-23-3751/Documento.pdf i, per aquestes contrades, el treball de Juan Arnau, filòsof i astrofísic valencià https://juanarnau.com/, des d'un temps es percep alguna iniciativa interdisciplinar que aportaria aires nous compartint espais amb la filosofia, l'art i tradicions espirituals d'innegable interès. A diferència d'opinions i tendències establertes, la vida no es regeix per presumtes "querelles entre les humanitats i les ciències, ambdues són complementàries, aproximacions diferents a la realitat" (Arnau, 2021). Però, si causa tant de recel, en un principi es pot evitar posar-se transcendent proposant que el mateix desenvolupament de l'univers i de la vida contindria la recerca d'aquest sentit, i que es podria anar construït en el seu mateix esdevenir. 

El món conegut en temps d'Heròdot al segle -V.

És amplament reconegut el desconeixement de què va originar la vida, indefinible (1), en l'únic indret on es té evidencia. Però tampoc del que va produir l'anòmal esclat del Big Bang des del que es va anar estenent tot el que existeix. Per això em sembla oportú indicar que, etimològicament, el mot univers només vol dir tot allò què coneixem, tot allò que versa o gira al voltant nostre, i que la paraula grega cosmos, que vol dir ordre, i que derivà en l'àmbit llati en mundus, net, són anteriors al concepte que ens ocupa i estan estretament lligats al d'universitat, d'inspiració medieval, que tindria el sentit de tot el que gira al voltant de l'alumne, en comptes de tot el que gira entorn el planeta i l'home. Episodis de la nostra breu història lluny d'una percepció dels cels extraordinàriament ampliada a principis del segle passat a partir de telescopis com el del Mont Wilson, on Hubble va demostrar que la nostra galàxia, la Via Làctia, poblada per uns 200.000 milions d'estrelles, només és una entre centenars de milers.

"En comptes de ser superats per l'univers, crec que una de les majors experiències que un científic pot tenir, gairebé de consciència religiosa, és comprendre que som fills de les estrelles, i que les nostres ments són capaces de comprendre les lleis universals que obeeixen. Els àtoms que hi ha dins els nostres cossos van ser formats en el jou de la nucleo-síntesi que havia dins d'una estrella en explosió, eons abans que fos creat el sistema solar. Els nostres àtoms són més vells que les muntanyes. Som literalment fets de pols d'estrelles. Ara, al seu torn, aquests àtoms s'han unit en éssers intel.ligents capaços de comprendre les lleis universals que governen aquest esdeveniment."

Michio Kaku; 'Hyperspace'

En aquest escrit es tractaria de fer poc més que un comentari personal sobre aspectes singulars de la vida al planeta Terra, evidenciant alguns dels intervals d'habitabilitat que permetrien la vida en l'univers, recalco, tal com la coneixem, i la constatació clara i verificable que també és possible per una reducció d'entropia, la tendència natural al desordre, la destrucció i la desaparició de totes les coses físiques, una disminució que ho permet temporalment, car tots els cossos de què es compon l'univers, siguin galàxies, planetes, oceans, homes o bacteris, aconsegueixen manternir-se vius consumint energia de la classe que sigui en forma de calor, d'hidrats, de nutrients o de nuclis atòmics, durant les respectives existències i ja introdueixo en una entrega anterior.

Estar en un planeta de massa mitjana, envoltat d'una atmosfera que manté la temperatura que necessiten animals i plantes per sobreviure i reproduir-se, en una correcta distància de la nostra estrella, amb una Lluna que, gràcies a la seva justa inclinació, estabilitza la de la Terra proporcionant estacions no massa severes, només són algunes de les més reconegudes i populars característiques de l'entorn planetari que faciliten la vida a la Terra. La mateixa quotidianitat d'experimentar-ho diàriament, de poder qüestionar-ho en profunditat, em sembla important com per tenir ho en compte, però, si hi ha algú "de ment tant mandrosa i tant hostil" (2) que no ho troba suficientment atractiu, i no ho veu digne d'aturar-se a estudiar-ho; que, per inèrcia o desinterès, cregui millor situar-se còmodament al costat de la posició habitual que no hi ha causa a buscar perquè tot és originalment atzarós, fortuït, sense cap mena de sentit ni finalitat; o que només li evoqui un flaire ranci d'institució religiosa a oblidar, millor que plegui aquí, però potser pot formar una bona opinió després de llegir altres comprovables singularitats que fan possible l'equilibri, extremadament rar, de la vida; altres intervals d'habitabilitat, amb el seu principi i el seu final, que l'afavoreixen de forma clara i seguidament exposaré (3).

Com estem en un immadur món occidental on parlar obertament d'aspectes naturals de l'existència com ara la vellesa, la malaltia i de la mateixa mort és gairebé un tabú incompatible amb l'actual tirania de la imatge i el culte al cos, s'ha de dir que, d'aquest tipus de reflexions fetes per l'únic ser al m´on que en té plena consciència, l'home, es pot arribar a la conclusió que "tenir coneixement de la pròpia desaparició és l'origen de tota filosofia, de tota religió i la resta de manifestacions artístiques i culturals humanes" (Spengler, 2011), a les que hem de sumar la mateixa ciència (4).

Amb la mateixa sensació d'admiració de l'home del neolític mirant el cel estelat i que reconeix la seva pròpia finitud, l'interval més evident per un ésser humà que viu entre el naixement i la mort, i amb la de qualsevol observador actual amb els ulls de la tecnologia actual posats en un cosmos espectacular avui accessible a tothom, la meva intenció és despertar una humil i sàvia inquietud filosòfica de la qual tothom és capaç davant el perquè d'un misteri tan gran, evidenciant que la nostra no és una espècie insignificant, n'estic convençut. Habitar en un planeta exuberant de vida ja indica alguna rellevància, per petita que arribés a ser.

"No ets una gota continguda en l'oceà. 

Ets tot l'oceà contingut en una gota". 

Rumi

Tall d'una sequoia mil.lenària detallant el seu creixement.

L'existència humana en un indret on s'han donat uns processos que fa centenars de milions d'anys han originat la fotosíntesi, que ha enriquit amb la quantitat justa d'oxigen el planeta amb una gran varietat de formes de vida sota una atmosfera protectora; pertànyer a un sistema solar que està en un dels braços d'una galàxia, en una posició i una distància precisa (zona d'habitabilitat); amb els suficients elements pesants que permeten la vida sense desestabilitzar-la; i al que gairebé no s'apropen asteroides i meteorits de grans dimensions perquè són atrets pels planetes exteriors de major gravetat, Júpiter i Saturn (5), em sembla suficient per a proposar-se, almenys, la possibilitat d'alguna raó en l'aparició de la vida humana al mig d'aquest panorama en el que en realitat són parèntesis temporals subjectes a l'entropia. Ara be, no cal anar tan lluny en el temps o l espai, la simple presència de la pluja, que recull l'evaporació d'aigua salada de mars i oceans i la trasllada a l'interior precipitant-se en forma de fertilitzant aigua dolça ja és significatiu, com tants altres fenòmens locals que inviten de bell antuvi a demanar se unes raons de ser que qualifico clarament deterministes. 

Si algú no té problema en ampliar vertiginosament la mirada, també el paper sempre rellevant de l'entropia, reduïda des del Big Bang possibilitant així la gradual aparició de tot allò que existeix, fins i tot el mateix univers que ha sigut capaç de formar éssers pensants que l'admirin i es preguntin pel seu esdevenir conjunt, tal com va tenir un començament tindrà la seva fi en un temps inconcebible per nosaltres pel consum progressiu, en la seva escala immensa, dels components íntims de tots els àtoms que el formen, milers de milions d'eons més endavant. Un procés que també impedirà viure de la forma que ara ho fem (6), car "l'entropia revela que tot en l'univers està sotmès a una aclaparadora tendència a decaure, a degradar-se i marcillar-se." (Greene, 2020). 'Investigación y Ciencia' en fa cinc cèntims a "Memento mori cósmico. Un viaje científico y humanista hacia la eterna pregunta sobre la muerte del universo." (https://www.investigacionyciencia.es/revistas/investigacion-y-ciencia/grandes-hitos-y-prximos-retos-de-la-ciencia-811/em-memento-mori-em-csmico-19157).

   

Segurament pot provocar mareig saber una cosa tan simple com que la Terra dóna voltes al voltant del Sol a 29,5 km per segon, i que el sistema solar ho fa helicoïdalment a 217.215 km/s al voltant del centre de la galàxia fins que hi dóna la volta en un parell de centenars de milions d'anys en velocitats ascendents, tot i no notar-ho. És comprensible que, per la majoria de la gent, que ja tenen prou feina en arribar a final de mes, i que potser mai han gaudit de nits amb estrelles, res d'això té importància, però crec que en algun moment gairebé tothom fa observacions i es pregunta sobre el sentit d'un entorn natural espectacular del que formem part, i en el que, malgrat que sembli costar d'admetre, s'ha d'incloure tota l'amplitud d'un cosmos que ens supera. 

A més dels neguits de la societat del segle XXI, penso que la nostra condició material dificulta apreciar el que ens correspondria com a habitants de tot dret d'un univers íntegre i que reserva dimensions, característiques i propietats insospitades. Haver reconegut científicament fa pocs anys l'existència, entre el 85 % i el 95% del cosmos, de l'energia obscura, responsable de l'acceleració expansiva de l'univers, i la materia obscura, que no interactua amb l'espectre de la llum, hauria de ser un toc d'atenció i humilitat pels que no surten del reduccionisme, mostrant el gran desconeixement de l'univers observable i la magra capacitat humana actual d'atansar-s'hi més enllà de l'empíric, tot i la mateixa grandesa de poder-ho fer amb el que crec es un important potencial.

Tot els nostres avenços parcials, opino que només una civilització nècia s'obstinaria en afirmar que la vida a la Terra és una successió de coincidències sense cap mena de sentit. Sostenir que el prodigi de la vida, que ha sigut capaç de tornar-se suficientment complexa com perquè aparegui la intel.ligencia, les fites de la cultura i de les arts, només és una simple concatenació d'esdeveniments extremadament singulars, únicament subjectes a una evolució cega, em sembla una animalada (7). Vist el que hem arribat a saber sobre la vida humana en les últimes dècades, destacant el descobriment del genoma, íntim llibre d'instruccions de tot ésser viu, mantenir aquesta posició és enpobridor. 

Perquè tothom pugui tenir una rica perspectiva general del que significa viure en un marc vital infinitament subtil, és oportú atansar-se a àmbits que enriquirien la necessària divulgació científica com una filosofia accessible o la intuició de caràcter purament espiritual. A vegades és millor "rebutjar el saber intel.lectual (o reconèixer les seves limitacions) per apostar per un coneixement immediat, per una experiència intuïtiva, malgrat que, en l'arrogant món occidental soni a misticisme" (López Sastre, 2018). Som part essencial d'un univers actiu del que som testimonis directes amb els ulls de la consciencia, un autentic privilegi al bell mig d'una deliciosa anomalia; un univers format per "objectes de complexitat creixent; on els planetes s’agrupen al voltant d’estrelles per formar sistemes solars; milions de sistemes solars s’agrupen per formar galàxies; milers de galàxies s’entrelliguen per formar cúmuls de galàxies; els cúmuls s’agrupen per formar filaments i altres estructures, i aquestes s’uneixen per formar supercúmuls, les majors estructures de l’univers" (8), però, com a espècie, sembla que ens costa comprendre el seu valor tensant massa el subtil equilibri de la vida amb el que això suposa. 

El "The supreme adventure is being born" de Chesterton és ben cert. Penso que viure és sempre una experiència meravellosa per l'individu; amb independència dels esdeveniments que s'hagin donat i de com els haguem viscut, és indiscutible que la vida és un autèntic tresor del que acostumem a no tenir una adequada percepció del seu immens valor, excepte quan minva o està aprop de desaparèixer.

1.  La vida admet múltiples descripcions, com la de l'astrobiologia, per la que seria "un sistema químic capaç d'evolucionar i d'autoreplicar-se amb ingredients bàsics que són les molècules orgàniques" (Villaver, 2021). I la que aporta la segona llei de la termodinàmica que aquí interessa relacionar, l'entropia: "els sistemes vius són regions localitzades on es produeix un continu increment d'ordre", que no incomplira la llei citada d'acabar tendint al desordre i la desaparició per no ser un sistema aïllat, car depèn de l'energia que obté del seu exterior. + "La existencia de la vida en la Tierra se apoya en cinco grandes pilares: la distancia al Sol, ni muy cerca ni muy lejos, lo suficiente para que haya agua líquida; el núcleo magnético, que protege la atmósfera del arrastre del viento solar y a la vida de la radiación cósmica; la propia atmósfera, cuyo efecto invernadero evita que el agua se congele; naturalmente, el agua, disolvente universal de la vida; y por último el oxígeno, que nos permite respirar."   https://www.bbvaopenmind.com/ciencia/fisica/evolucion-de-la-tierra-por-que-hay-vida/
2. Plotí, Ennèades, II, 9-16. Qui no trobi importància en especular sobre àmbits tan amples i que, excepte el de la durada de la propia existència, segurament i amb alguna raó ho prengui per absurd, que tingui en compte el període que atany al de la civilització actual on, des de la revolució industrial, i en concret des de fa uns seixanta anys, s'està interferint de forma molt nociva en l'equilibri de la vida en el planeta on viuran els seus fills i nets, i on es preveuen nefasts ascensos de la temperatura mundial amb l'escalfament global. Però potser també sigui mes comode creure les proclames d'uns mandataris incompetents per aturar un canvi climàtic ja evident. 
3. Paradigmàticament, l'eminent astrònom Fred Hoyle va descriure que la raresa de l'aparició de la vida seria una classe de casualitat similar "a si al pas d'un tifó per un hangar amb totes les peces escampades d'un Jumbo 747, aquestes s'acoblessin en un avió capaç de volar" https://elpais.com/eps/2021-03-28/y-si-estamos-solos.html + https://www.liebertpub.com/doi/pdfplus/10.1089/ast.2019.2149
4. Oswald Spengler, 'La decadencia de Occidente'. Espasa, Barcelona, pg. 7, 2011 
5. Font : 'Rare Earth: Why Complex Life is Uncommon in the Universe'. Peter D. Ward, Donald Brownlee; COPERNICUS BOOKS; Nova York; 2003; http://www.ohsd.net/cms/lib09/WA01919452/Centricity/Domain/675/Rare Earth Book.pdf). Una altra aportació fascinant: la hipòtesi Gaia, introduïda pel químic James Lovelock l'any 1969, explica el planeta Terra com a superorganisme que és capaç d'autoregular-se gràcies als processos biogeoquímics https://ca.wikipedia.org/wiki/Hipòtesi_Gaia. + http://www.nature.com/news/earth-s-new-address-solar-system-milky-way-laniakea-1.15819
6. "El futur sembla que no promet més que un continu deteriorament, una imparable conversió d'energia productiva en calor inútil, un paulatí esgotament, per dir-ho així, de les bateries que alimenten la realitat en una rica i matisada progressió que es va produint des del Big Bang i es continuarà fent, però que clarifica com es pot generar ordre i bellesa enmig d'aquest teló de fons de decadència." Brian Greene. 'Hasta el final del tiempo. Mente, materia y nuestra búsqueda designificado en un universo en evolución'. Crítica, Barcelona, pg. 32. 2020.
7. Tot i no estar d'acord amb el reduccionista mantra científic de l'atzar com únic origen de l'univers, la vida coneguda, l'home, i la seva consciència que els autors d'aquest interessant llibre no s'estan de repetir, que "l'evolució és un procés majestuós, impredectible, sense sentit, però immensament bell. Com a estratègia cega de l'espai i temps en expansió és una meravella.". (E.Carbonell, J.Agustí; "Matèria vivent, vida pensant", Cossetània. Valls, 2020, pg. 143).
8. Nuño Domínguez a ‘Descubierta Sarasvati, una de las mayores estructuras del universo’, El País, 14/7/2017, https://elpais.com/elpais/2017/07/13/ciencia/1499967116_043113.html