HOMOSEXUALITAT, UNA MIRADA HETERODOXA

L'existència de l'homosexualitat masculina entra en conflicte amb algunes societats per diferents factors. Sense assegurar que són els mateixos per totes i cadascuna de les cultures actuals, intentaré proposar alguns de comuns en les més properes, palesant que el seu pes i incidència s'arrossega més enllà de postures aparentment progressistes, com és el cas d’una civilització occidental que s'atorga, per no faltar al seu costum, l'encesa i l'assoliment de les llibertats necessàries per la humanitat, mentre hi conviu amb diversos tipus i nivells de malestar : Tolerància no és sinònim de comprensió.

Originàriament, en les cultures monoteistes la generalitzada associació de la sexualitat amb la reproducció (amb un relleu especial des de la patrística), i la major importància i ressò del gènere masculí és patent, però, sense venir al tema que aquí es vol exposar, s’hauria de tenir en compte el gran pes i influència de la construcció ideològica i política dels gèneres socials des dels finals del segle XVIII, que, pel que sembla, abans no estaven, teòricament, tan polaritzats (1). 

La dona és la qui suporta tota la feina dura gestant, parint i criant els infants, però -en les cultures tradicionals i, de forma més velada, en el món desenvolupat- sembla preocupar molt que l'home perdi la seva essència fertilitzadora dedicant-se a destinar-la a pràctiques errònies en les que no fecundi. Penso que encara conservem aquesta tipologia de forma subliminal.

En algun moment històric i en una geografia determinada -com ara en les primeres societats semítiques-, l'estímul de la reproducció ha tingut raó d'ésser, tenint relació directa que, en els seus llibres sagrats fundacionals, es fomenti la multiplicació de l'espècie, i que sigui en els capítols inicials d'aquests on s'incideix en punir severament el comportament dels mascles homosexuals -en el cas concret de La Bíblia reapareix en les cartes de Pau de Tars (jueu i ciutadà romà) al Nou Testament, en un context diferent (2)-; mentrestant, les dones apareixen gairebé privades de sexualitat (excepte en els casos en que, deliberadament, fan perdre el senderi a algun home). Es pot observar que, fins i tot en el tema de l’homosexualitat, els homes gairebé monopolitzen l’assumpte.

La llavor és masculina, activa, i el receptacle és femení, passiu. Allò que s'ha de preservar és que no hagi homes que adquireixin orientacions contranaturals, és a dir, amb inclinacions dirigides on no els correspon -l’únic rol 'acceptable' en la cultura clàssica i, amb el degut canvi de matisos, en l’Islam, és l’actiu-; ni parlar d’obtenir plaer anal, passiu (amb la sexualitat infantil i la mort, un dels tabús contemporanis del nostre enllustrat Occident). En el terreny afectiu trobaríem diferents exemples històrics, en aquestes cultures germanes, en què els llindars de la profunda amistat, la relació homoeròtica i l’amor místic dilueixen els seus llindars tradicionals. Dos casos paradigmàtics : David amb Jonatan i Rumi amb Shams (poc més endavant dono dos breus exemples de la seva petjada històrica i literària). 

Hereus del nostre passat, la meva teoria és que, el que encara, continua xocant és : 1) La progressiva, però encara dificultosa obstinació dels components d’aquest col.lectiu per no ocultar la seva orientació homosexual, per molts encara vergonyant, i que es contraposa a les directrius que han de seguir els descendents de la tradició abrahàmica; 2) Que alguns homes tinguin formes de vestir, actituds i amaneraments que es consideren propis de dones -recelant més de l'efeminat que de l'homosexual a qui no se li ‘nota’, en un món on la imatge és fonamental-, i el rebuig del ‘tot-s’hi-val’ en el col.lectiu homosexual, conseqüència d’una pretesament lícita i guanyada llibertat absoluta -sublimació d’un anhel-, que no facilita una autèntica integració social; 3) El temor inconscient -individual i col.lectiu- que plana sobre la possibilitat en els homes heterosexuals de els pugui acabar agradant alguna cosa del tercer sexe, invertint el sentit de la seva sempre vigorosa excitació; és ben sabut que hi han heteros amb nul.les o poques possibilitats en els seus entorns habituals -per raons que van, des de l'escàs atractiu, a la senectut-, que acaben introduint-se amb diferent implicació en el món gai, on sempre troben algú amb els braços oberts, solidàriament. És sorprenent, però comprensible la bona fama entre heteros del do de llengües dels homos -fidels seguidors de l’Ars Mamandi d’Ovidi i de tot el que faci olor de clàssic-, un avantatge de compartir punts erògens; i 4) El desconeixement profund de les causes biològiques reals d’aquesta orientació, amb la manca de crèdit que proporciona als que necessiten arguments externs al que els dicti el propi cor. Tot i que els resultats dels estudis sobre un origen genètic semblen concloents  ('A Genome-wide scan of Male Sexual Orientation'; Nature. Journal of Human Genetics (2010; http://www.nature.com/jhg/journal/v55/n2/pdf/jhg2009135a.pdf ...l’estrany és que no hagi transcendit massa públicament...), considero que es requereix una visió més àmplia; la mateixa que es precisa pel tema de la sexualitat, i el d’un altre major  :  L’home. 

Amb seguretat, un dia o altre es descobriran les raons que intervenen, de forma directa o reduïda, en l'aparició d'aquesta orientació associada a una variant antropològica sexual d’explosiu i singular xoc hormonal -a més d’una necessitat de relacions més accentuada que en en altres orientacions-, i molt probablement a una sensibilitat especial, permetent un positiu futur enfoc generalitzat completament diferent per seva la constatació, m'atreveixo a dir, científica.

Algunes perles de diferents color :

<<No jeguis amb un altre home com es fa amb una dona: és una cosa abominable.>> (3); i <<Si un home jeu amb un altre home com es fa amb una dona, tots dos cometen una acció repulsiva. Seran condemnats a mort. Són responsables de la seva pròpia mort.>> (4)

-----------------

<<...i igualment els homes, deixant la relació natural amb la dona, s'han encès de passió els uns pels altres i han comès actes infamants homes amb homes.>> (5)

<<No us feu il·lusions: ni els impúdics, ni els idòlatres, ni els adúlters, ni els efeminats, ni els sodomites... ...no posseiran en herència el Regne de Déu.>> (6)

-----------------

<<Saül es va indignar de mala manera contra Jonatan i li digué: Fill de mala mare!  Ja ho sé prou!  T'has fet amic del fill de Jessè, per a vergonya teva i de la que et va dur al món.>> (7)   

Saül, pare de Jonatan, assevera que entre el seu fill i el futur Rei David hi ha una relació carnal amb l’expressió jueva : “per a vergonya teva i de la que et va dur al món”.

-----------------

Lament de David (8) :

     

   ‘Quin dolor sento per tu,

      germà meu, Jonatan,

      tant com m'encisaves!

      El teu amor m'era més meravellós

      que l'amor de les dones.’

-----------------

                                                                    

L’amistat entre Yalal ad-Din Muhammad Rumí (1207-1273) i Shams-i-Tabrīzī (1185–1248), des de la seva trobada a Konya el 1244 és del tot excepcional. Considerada proverbial en tot l’Orient i molt poc freqüent, no només en el sufisme, sinó en tota la tradició espiritual de la humanitat : “La incandescent amistat entre Rumi i Shams és un gran misteri, potser no pugui ser mai descrita ni posada en paraules. Només pot ser viscuda. Amb ells tenim una imatge de la complexitat humana i divina, i de la contínua creativitat que s’hi deriva.” (9). Fins aquella trobada Rumi sol havia estat un bon professor de religió; a partir de llavors es va convertir en el poeta de l’èxtasi que encara ens sorprèn en el més profund del cor : 

‘A nosaltres que, 

sense copa ni vi, estem contents, 

nosaltres que,

deshonrats o lloats, 

estem contents.

<<En què acabareu ?>>

ens demanen;

a nosaltres que, sense acabar en res, 

estem contents.’

    

                                                                                              (Rubayat 29)

Així com les minories i els individus considerats febles, l'homosexual també s'adscriu perfectament al perfil del boc expiatori que les societats, gairebé des de sempre -com també podem observar en els nostres avis primats-, semblen ‘necessitar’ per culpar o responsabilitzar del que convingui a algú o simplement tenir algú a mà en qui abocar ràbia i agressivitat gratuïtament. Els gais entren bé al mateix sac on posar jueus, gitanos, moros, prostitutes, alcohòlics, drogoaddictes, immigrants, apàtrides o els sense llar; tots fàcil objectiu de tòpics i prejudicis, amb o sense fonament. A més, compartim la facilitat amb què, a la llarga, es cau en trastocaments de tota mena : Em voldria cenyir només als de caràcter psíquic -les patologies físiques, sense entrar en el VIH (que mereixeria un capítol sencer), donarien per molta literatura-, constatant-se una elevada incidència o indicis de malalties mentals, pròpies dels individus que se senten apartats de la societat durant molts anys i han de perseverar en lluitar per la seva acceptació i normalització associant-se.

El gruix de la gent vol pertànyer al grup, ja n'he parlat; si la teva inclinació sexual va per camins que no són els comuns pots optar per ocultar-los públicament i, fins i tot, erigir-te com un dels qui, per escudar-se, més alcen la veu per discriminar o insultar els valents que opten per la visibilitat. Durant la meva existència n'he conegut alguns, i la pràctica de l'outing' (mètode propi de l'activisme gai per fer pública la condició homosexual de personatges reconeguts que l'han atacat obertament) també ho exemplifica; la qüestió és sentir-se acollit entre els grups majoritaris, ho comprenc. Puc assegurar que amb facilitat pot ser desagradable saber-s'hi íntimament exclòs, si es pot dir així; fins i tot pels que hem hagut de fer fortalesa d'aquesta ‘exclusió’. Per això fa una certa gràcia que hagi qui avui en dia parli de total acceptació de gais i lesbianes en la nostra societat : Només cal recordar el fenomen del bullying, actualització d'una pràctica tradicional que, si mirem des d'aquesta perspectiva expiatòria, és a dir, del rebuig general a l’estrany i diferent -com tantes altres característiques antropològiques-, penso no serà fàcil d'eradicar. Tanmateix, tard o d’hora, en tot el món es deixarà de tractar negativament una qüestió com la de l’orientació sexual, que en realitat té tanta importància com preferir posar carn, peix o les dues coses a l’arros. Mentrestant els gais aprofitarem que la naturalesa, capriciosa, ‘sembla haver tingut en compte’, dotar-nos d’un expressiu sentit de l’alegria capaç de fer-nos una mica permeables a l’hostilitat social de que hem sigut, i encara som objectes, i de la que -històricament també- se n’ha beneficiat tota la humanitat.

                                       

1. “A finals del segle XVIII, en certs contexts concrets, el cos ja no es considerava com un microcosmos  d’un altre ordre major, en el que cada fracció de la naturalesa es situava en significats segons estrats superposats. La ciència ja no generava jerarquies d’analogies, semblances que implicaven al món sencer en cada empresa científica, sinó que ara creava un cos de coneixements que, com diu Foucault, era al mateix temps infinit i míserable. El sexe, tal com ha sigut considerat des de la Il.lustració -com a fonament biològic del que és ser mascle o femella- va ser possible per aquest canvi epistemològic. Però l’epistemologia no produeix dos sexes oposats per si mateixa; això només ho poden fer certes circumstàncies polítiques. La política genera noves formes de constituir el subjecte i les realitats socials que els homes viuen. Aquest plantejament incideix necessàriament sobre la sexualitat i l’ordre social que la representa i legitima.” (Thomas Laqueur; Ibid. pg. 17
2. S'ha de dir que -sense entrar en el debat de la possibilitat d'alguna certesa en les revelacions originàries de què parlen els llibres sagrats del món judeocristià i de l'Islam-, allò què si podem afirmar és que, a partir de texts molt primitius, s'han anat afegint disposicions a conveniència molt característiques dels temps i de les societats en què apareixen aquests texts, i que no tindrien una relació original amb els nuclis d’unes suposades revelacions. Si, en el cas que fos cert que alguns pobles han rebut alguna revelació, és innegable que -pel mateix fet d'interpretar-les- s’ha adaptat a la ideologia dels qui exercien el poder : Sacerdots i dirigents. Si hi ha hagut algun element originari verdader, els homes ens hem encarregat de fer-ne mal ús reiteradament amb els nostres afegits i lectures interessades, sinó, com s’entén que, durant milers d’anys i encara avui, hagi algú capaç de dir que mata en nom de Déu ?  Un altre tema -que sorprendria a moltes ments rígides- serien els innegables vincles i adaptacions, gairebé directes, que es van fer de tradicions anteriors i foranies -de la cultura sumèria, la egípcia i la grega en el cas de La Bíblia, i d'aquestes i de La Bíblia en el de l'Islam-, contradient així que els pobles monoteistes siguin l’objectiu únic i exclusiu de revelació. Un exemple clar és el platonisme, que influeix en el cristianisme de la mà del seu gran difusor, Pau  de  Tars,  que  s’hi  inspira  notablement,  però  també  apareixen  trets  en  els  evangelistes;  una  mostra és el Verb (Logos) de Déu fet carn : ‘Al principi existia la Paraula’ (λóγος). La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no ha vingut sense ella.‘ Jn. 1.1 (BCI; pg. 172
3. Lev, 18:22
4. Lev. 20:13
5. Rom. 1:27
6. 1Co. 9-10
7. 1ª Sam. 20
8. 2ª Sam.1-26
9. Rumi ‘Soul Fury’ Compilació de Coleman Barks; Harper One; Nova York; 2014; pg. 137

                                                                                                                       

.............................................................

            "DE   OCCULTA   PHILOSOPHIA"

            -- LA  FILOSOFIA  (NO)  ÉS  UNA  SECTA --

                                

Filosofia : Amor a la saviesa. <<Tots els homes desitgen per naturalesa saber>> comença el primer llibre de la Metafísica  d’Aristòtil (980a). Entesa així, tothom participa en algun moment de la seva existència de l’atracció i la necessitat de coneixement per un innombrable conjunt d’activitats i de forma completament natural; d’aquesta manera, la filosofia, a més de síntesi i culminació de la inclinació humana pel saber i les seves funcions, penso que és i serà per molt de temps el millor que l’home pugui fer sobre la Terra. La recerca i la imprescindible transmissió de coneixement és la més empàtica i productiva de les nostres característiques d’espècie; que hagi derivat en una especialització obtusa, amb termes d’aparença fosca destinats només a l’abast d’uns pocs seguidors, no suposa l’abandó definitiu d’una dimensió i un potencial originari que pot cultivar qualsevol persona. 

La ciència i la religió, per molt que se les trobi antagòniques, comparteixen el defecte d'estar massa desvinculades del món més planer i quotidià, tot i la seva influència. Romandre sempre a una distància sistemàtica que va més enllà de la dificultat de les seves matèries pel comú dels homes em sembla negatiu i contraproduent. La filosofia, parenta propera, fa massa temps que també pateix un defecte similar : Ja no només l'home del carrer -per contraposar-lo als que han optat per la carrera de menys futur professional de la universitat- no li troba sentit, tampoc les altes autoritats educatives la veuen necessària en l’ensenyança bàsica. Si els que manen pensen i legislen així deu ser perquè no li veuen aplicació pràctica o profit material. Deixant de banda el fràgil argument que no interessa que la gent pensi, és fàcil deduir que segurament aquests mateixos legisladors no deuen haver rebut una ensenyança de la filosofia suficientment atractiva com per tenir clara la seva necessitat col.lectiva.

                                                    

No ha de ser tan difícil fer veure a la gent que el pitjor que li pot passar a una civilització és no aprendre de la seva pròpia història -la seva interpretació i manipulació és també objectiu de reflexió filosòfica-; i recordar que els beneficis polítics i socials de que avui disposen una reduïda, però significativa part de la humanitat, van ser extensament reflexionats, argumentats i defensats per pensadors d’una vasta cultura filosòfica i general que els van trobar necessaris. Això és pedagògicament també tan important pel simple fet de fer veure que els avenços només s’obtenen amb esforç i lluita, i que, igual que un dia es van assolir, es poden perdre en un no-res.

Crec que, fins i tot els continguts més difícils de la filosofia -així com els de qualsevol disciplina-, poden ser expressats d’una forma més planera, n’estic segur; que hagi poca o nul.la voluntat de rescatar-la dels santuaris acadèmics també em sembla evident, però no per una absoluta falta d’interès d’un públic general que vol claredat expositiva. Fins i tot l’home més senzill es fa preguntes en algun moment de la seva vida, i no rebutjaria saber que han existit molts altres que s’han fet les mateixes preguntes amb diferent perspectiva i hi han aprofundit. Potser planeja la idea pedant que fer la filosofia més accessible atemptaria contra la seva noblesa, però prefereixo creure que hi ha un sentiment que popularitzar-la significaria disminuir les seves variades i profundes dimensions, també comprensible; tanmateix, estic convençut que fer-la més comunicable al major nombre de persones és recuperar la vessant d’esperit popular que expressa Aristòtil i hem oblidat potenciar.

                       

Amb voluntat democratitzadora, desvestir la filosofia d’una pell malalta de construccions mentals opaques i de discussions bizantines de difícil trasllat a la realitat -defecte que no la fa més digna-, seria aportar llum per compartir la joia del saber. Nietszche adverteix que <<la majoria que s'apropen a la llum no és per veure millor, sinó per brillar ells mateixos>>, matís perfectament humà; però traslladar-la una mica més al carrer li donaria l’alenada de l'aire fresc que necessita i que -més enllà de la simplista moda de l’auto-ajuda, un dels joguets del creixent supermercat espiritual que expressa inquietud i malestar col.lectiu- haurà d'acabar trobant per respirar i arribar al poble, el seu objectiu real, allunyat de l’excessiva erudició i mandrós a pensar massa.

                                                  

A propòsit d'això Bertrand Russell fa una reflexió sobre Hegel (1) que mostra que aquest no és un debat espuri : <<La filosofia de Hegel és tan estranya que ningú hauria pogut esperar que arribés a fer que homes assenyats l’acceptessin; però ho va fer. La va expressar amb tanta obscuritat que la gent va pensar que devia de ser profunda. Pot ser fàcilment explicada amb lucidesa en paraules senzilles, però en aquest cas la seva absurditat es torna patent.>> ('Unpopular Essats, 1950; http://samples.sainsburysebooks.co.uk/9781134026999_sample_748543.pdf)  i, estiguem o no a favor, Mario Bunge encara dóna una opinió pitjor sobre Heidegger : <<Heidegger té tot un llibre sobre ‘El ser i el temps’.  ¿ I què diu sobre el ser ?  "El ser és ell mateix". ¿ Què significa ?  ¡ No res !  Però la gent, como no ho entén, pensa que deu ser alguna cosa molt profunda. Mireu com defineix el temps : "Es la maduració de la temporalitat". ¿ Què significa això ?  Les frases de Heidegger són típiques d’un esquizofrènic. Es diu esquizofacia. Es un desordre típic de l’esquizofrènic avançat.>> (El País, 4/4/2008; http://elpais.com/diario/2008/04/04/cultura/1207260003_850215.html). Penso que ambdós tenen només una part de raó, el primer més que el segon. Tenint en compte el saludable exercici, també necessari, de plantar cara als diferents tòtems, s’ha de dir que Russell i Bunge pertanyen a una escola de pensament anglosaxona més inclinada a la filosofia analítica i del llenguatge, així com a les ciències experimentals, tradicionalment contraposada a una filosofia continental on els seves màximes autoritats són propenses al gran desenvolupament de l’especulació metafísica o a l’idealisme       -com és el cas dels freds germànics-, i la discussió il.lustrada sobre l’home i el coneixement -com es podria dir dels pomposos gals-; en tots els casos va bé que hagi qui els qüestioni i en tregui la pols idòlatra, sense negar la seva enorme influència fins i tot pràctica d’un Hegel polític : Només cal revisar els convulsos moviments polítics i socials de l’anterior segle, germen d’aquest.

Amb voluntat democratitzadora, desvestir la filosofia d’una pell malalta de construccions mentals opaques i de discussions bizantines de difícil trasllat a la realitat -defecte que no la fa més digna-, seria aportar llum per compartir la joia del saber. Nietszche adverteix que <<la majoria que s'apropen a la llum no és per veure millor, sinó per brillar ells mateixos>>, matís perfectament humà; però traslladar-la una mica més al carrer li donaria l’alenada de l'aire fresc que necessita i que -més enllà de la simplista moda de l’auto-ajuda, un dels joguets del creixent supermercat espiritual que expressa inquietud i malestar col.lectiu- haurà d'acabar trobant per respirar i arribar al poble, el seu objectiu real, allunyat de l’excessiva erudició i mandrós a pensar massa.

                                                   

A propòsit d'això Bertrand Russell fa una reflexió sobre Hegel que mostra que aquest no és un debat espuri : <<La filosofia de Hegel és tan estranya que ningú hauria pogut esperar que arribés a fer que homes assenyats l’acceptessin; però ho va fer. La va expressar amb tanta obscuritat que la gent va pensar que devia de ser profunda. Pot ser fàcilment explicada amb lucidesa en paraules senzilles, però en aquest cas la seva absurditat es torna patent. 

Potser més bé per sort que per desgràcia, les filosofies no occidentals entren de forma molt anecdòtica en la interpretació de la filosofia que fa l’arrogant atles del pensament europeu, infidel a un Voltaire propugnant que <<els pensaments d’un autor han d’entrar en la nostra ànima com la llum entra als ulls>>, que pot situar l’inici de la seva pèrdua de claredat en l’escolàstica medieval i rep l’estocada definitiva a partir del deforme mestre Kant, ungit per la raó. Que el pensament fora d’occident no admeti les reduccions de la nostra maquinària conceptual és un gran benefici de que crec hauríem de prendre nota.

En tot cas, em sembla que sempre s’ha de tenir la prudència de no decantar-se mai de forma massa determinant per les idees, siguin pròpies o adoptades, encara que semblin proporcionar alguna sensació de seguretat. Un autor de pes  intel.lectual es distingeix per alguna raó, sens dubte, però cal recordar que el temps -l’autèntic peixet de plata devorador d’idees inservibles que ara podem trobar molt sòlides- tombarà amb el seu judici sever tot allò que la marxa d’una humanitat trobi insatisfactori; una humanitat que, malgrat la lentitud i els repetits passos enrere, avança.

El saber ens humanitza, la ignorància just el contrari.

                         

Jo, després d’aquestes línies em pregunto : He pogut evitar caure en el mateix error que denuncio?  I, tornant a seguir Montaigne, ens recorda que Plató, per boca de Cal.licles, reprén un capficat Sòcrates (Gòrgies, 484c-d; 486b-c) :

‘La filosofia portada a l’extrem és perniciosa,

i aconsella no submergir-se en ella més enllà dels límits del profit;

que, presa amb moderació, és grata i convenient, però que, en excés,

<<és la perdició dels homes>> i torna l’home menyspreador de les religions i lleis comuns, enemic del tracte social, hostil als plaers humans, incapaç de tota administració política i d’ajudar a altres o a si mateix, procliu a ser bufetejat públicament.’

                                         (‘Assaigs’. La moderació; cap. XXIX)

(1) A favor de Hegel, podem dir que ? '"Mentre que per a Schelling la filosofia era abans que res una elevació esotèrica que no podia <<preparar a la plebs>>, Hegel concebia aquesta elevació com una transformació racionalment reproduïble del pensament objectiu i de la <<intel.ligència humana comuna>>, l'experiència de la qual pot ser transmesa" (Volker Rühle. Estudi introductori a la 'Fenomenologia de l'esperit'; Gredos, Madrid, 2014; pg. XX) 

                   IN   SECULA   SECULORUM

  

El fenomen de la secularització, per molt que sembli voler indicar-ho, no implica una separació taxativa de la religió amb l'estat. Com en anteriors períodes històrics, on podem parlar d'un canvi notori en la manera de veure el món -per exemple, el tan celebrat pas del mite al logos a l’antiga Grècia-, l'anterior cosmovisió religiosa romania viva en múltiples aspectes de la nova. 

La secularització del països desenvolupats no és gens simètrica a Occident : Tot i tenir trets comuns, no es pot dir que sigui igual a Europa que als Estats Units, on el poder dels republicans -la veu del fonamentalisme cristià, sempre a la defensiva amb repetits atacs al laïcisme (racisme encara vigent; discriminació de la dona; obstinació per la lliure venda d'armes; rebuig contra l'avortament i l'homosexualitat; suport a Israel;  lluita armada i propagandística contra els  infidels  musulmans, …)- evidencia, no només que no hi ha una completa separació, sinó que aquestes polaritzacions són il.lusòries. 

Salvant les distàncies, també es podria dir que els recels pel respecte al medi ambient, àdhuc la negació del canvi climàtic,  que sostenen -i m’atreveixo a pronosticar que sostindran durant molt de temps els blocs financers de l’energia fòssil (la poca incidència de les alternatives, amb la inconsciència d’una població massa acostumada a comoditats de tota mena no els amoïna gens)-, tenen a veure amb la idea que encara planeja en tot el cristianisme -tot i ser d’un tal anacronisme i estar originada en ancestrals i foranies idees dualistes que a molts els costaria d’admetre-, però que pren forma radical en les nombroses comunitats evangèliques, votants i financers dels republicans : Que la vida en aquest món és bàsicament negativa i dolenta, i que el merescut pecat original és connatural en l'home, de forma que l'existència terrenal no té gaire valor fins que no s'assoleixi la vida eterna després de la mort, promesa que només gaudiran els creients. Just el mateix que creuen els integristes islàmics. Com es pot clarament apreciar, els extrems del fanatisme, germà bessó de la ignorància i la superstició, tenen molt en comú (1).

Al llarg de la història es pot observar que els homes ens caracteritzem per passar-nos d'una punta a l'altre i, amb molta dificultat, practiquem el conreu del terme mig, l'equilibri i l'equanimitat que es necessita en tantes coses de la vida comuna i individual. Així, l'obstinació secular per abandonar tot allò què soni a espiritual també té la seva contrapartida. Ens trobem que els clars fonaments de la cultura occidental, els clàssics i el cristianisme, agradi o no agradi reconèixer-ho i peti qui peti, es decreta que tenen aquesta ferum de religiós (i d'antic) que molesta a l'il.lustrat i s’ha de desplaçar o oblidar. Així, un estudiant de música ignorarà els motius de fons d'un Bach o d'un Fauré; qui llegeixi 'La Cartoixa de Parma' no sap que és un orde medieval; Newton només era científic; i si hi ha folls que es vulguin endinsar en Descartes o en Kant no prestaran atenció a Agustí d'Hipona ni a Anselm de Canterbury. Tampoc té gaire importància : Res d’això té una funció a l’obra, l’oficina i a la fàbrica; ja tenim la televisió i el futbol !

(1)  "Els confucians, junt amb els hebreus, els islàmics i els catòlics escolàstics -igualment que els fonamentalistes protestants- són com turistes que examinen guies i mapes en comptes d'anar lliurement i contemplar el paisatge. El llenguatge i l'escriptura són indubtablement meravellosos, però precisament per aquesta raó posseeixen una qualitat hipnòtica i fascinant que pot conduir a l'abandonament de la naturalesa mateixa fins a convertir-se en quelcom massa bo." (Alan Watts, El camino del Tao, 1995, pg. 147)

                                          IN DOG WE TRUST

“Creure és posseir anticipadament allò què esperem, és conèixer realitats que no veiem” (1). La inclinació de l’home a la fe no s’explica amb facilitat. Sospitar l’existència de dimensions que ens sublimarien com a individu i com a espècie, sumat a la idea d’accedir-hi en algun moment (potser per creure  mantenir alguna mena de relació) ens és propi, però no cal associar-ho únicament a l’àmbit de costum, les religions : El convenciment que una medecina beneficia -podent-hi encabir l’efecte placebo- o pressuposar que el sol continuarà sortint cada matí prové del mateix tronc, és a dir, d’una mateixa estructura interior. I, fent un salt de molta distància, amb independència dels objectius que proposen les diferents cultures, els mites de sempre poden canviar d’indumentària conservant identitats similars. Segurament podríem trobar característiques teològiques o messiàniques en la mateixa idea de progrés a Occident (2); una creença col.lectiva, tot i que trobo seria més encertat parlar d’il.lusió arrogant. 

El poder i la capacitat que pot tenir una creença s’extralimita per convertir-se en una confiança que, amb força subtil, ens acompanya de vell antuvi a través de la història de qualsevol tipus de civilització, sota les seves diferents formes; un altre assumpte és que condicioni les nostres percepcions o que s’arribi a fer-ne un ús dogmàtic i totalitari, tendència que apareix amb facilitat en la breu història de la humanitat i de la que no cal recordar aquí els estralls. 

Palesant que deixo molts fronts oberts (no és pas la meva intenció aprofundir), quan parlo de creença puc referir-me tant al sentiment íntim i lliure de la persona, a la necessitat de permanència en un grup que majoritàriament s’inclina per una confessió o doctrina, com a una simple il.lusió que proporcioni un al.licient que consideri necessari, però em sembla important compaginar i mantenir sempre una ment oberta amb l’actitud crítica i realivament escèptica la mateix temps.

Creure i descreure alhora no és incompatible; penso que, del que en realitat es tracta, és de no abandonar mai el mall del criteri personal; però tampoc menystenir sistemàticament allò què s’ignora i sempre respectar allò què per un altre pot ser una creença edificant. 

D’alguna manera crec que es podria definir l’aventura del saber com un joc oscil.lant entre poder deixar un bri de possibilitat a les coses més inversemblants i mantenir sempre que les més afiançades en la nostra ment poden ser refutades amb major facilitat del que creuriem, sense temor d’equivocar-nos (tot el contrari).

Estic completament fascinat observant com en les societats industrialitzades -que voldrien bandejar aquesta atàvica inclinació com qui es fa un pet- es depositen les creences en artificis de la nostra creació que substituirien funcions anteriorment atorgades als déus i als herois, un altra mena de projecció. Dubto si recorrent a la ingenuïtat i a l’inconscient -en aquest cas col.lectiu- n’hi hauria prou per definir aquest procés tan simptomàtic de l’excessiva rellevància d’una tecnologia amb ambicions enormes, però indefinides, i de la que gairebé mai s’ensenya el peatge a pagar, inútil contrapunt, seria anticomercial (3). 

A aquestes mateixes societats els costa molt abandonar l’element màgic de les societats primitives a les que miren per sobre les espatlles : Les supersticions i les màntiques, d’alguna manera podria afegir-se la massiva adscripció a teràpies alternatives i pseudocientífiques, no només tenen molt bona salut, també donen importants incentius econòmics -no es pot obviar l’augment de la seva presència durant les crisis-; l’ànima del capitalisme se n’alimenta prou. Jo m’ho pensaria una mica abans de voler trobar fàcilment la causa d’aquesta insistent permanència, únicament en una educació deficitària d’algunes capes de la població o a l’obscurantisme que la llum de la il.lustració no aconsegueix fer desaparèixer (4).

‘Credere’ sembla que prové de ‘cor-dare’. Fins i tot amb implicacions psicosomàtiques, el paper ambigu i l’impuls de les creences penso que no s'ha de desestimar. Per molt diverses i inversemblants formes en què s’expressin, tenen una complexa funció que -de la mà de les emocions i l’inconscient, influenciant la raó més del que reconeixeríem a primera vista- s'encasta en els fonaments de les nostres interpretacions de la realitat, per molt que ens volguéssim obstinar en la seva inexistència o menor rellevància, car les seguretats de què acostumem a fer gala no sempre ancoren en sòlides arrels.

1. Ac. 11:1
2. "El patològic desenvolupament, més enllà de tota proporció, de la ment raonadora i analítica que ha generat en l'home modern la il.lusió prometeica del Progrés, sembla, més bé, la compensació al progressiu obscuriment d'una facultat intel.lectual més elevada que la raó, que faria possible a l'home antic un coneixement superior. En conseqüència, les suposades conquestes tècniques, científiques i socials de la història humana representarien, en tot cas, no un progrés, sinó l'efecte progressiu de compensació -en un ordre ambigu i inferior- davant la pèrdua continuada i creixent de les prerrogatives espirituals que d'antuvi posseïa l'ésser humà i del poder que aquestes li conferien, d'un o altre mode, sobre la matèria, doncs és una llei còsmica fonamental que tot descens en l'odre del qualitatiu es veu acompanyat per una expansió en l'ordre qualitatiu. L'essència disminueix perquè la substància creixi." (Agustín López Tobajas. 'Manifiesto contra el progreso'. pg. 25. José J. de Olañeta. 2013; http://www.playboyrevistapdf.com/manifiesto-contra-el-progreso-agustin-lopez-tobajas.html)
3. "Tal vez la idea de dominio de la naturaleza sea neutral en sí misma. En el caso de la ayuda al prójimo, en el caso del progreso médico o de la lucha contra la inanición y la miseria, es claro que recibo alborozado el poder que debemos a nuestro conocimiento de la naturaleza. Pero la idea del dominio de la naturaleza contiene a menudo, me temo, otro elemento: la voluntad de poder como tal, la voluntad de dominio. Y no puedo recibir la idea de dominación con la misma amabilidad. Es blasfemia, sacrilegio, 'hybris'. Los hombres no son dioses, y tienen la obligación de saberlo. Nunca dominaremos la naturaleza. Lástima hay que sentir del montañero que en la montaña sólo ve el adversario a conquistar, que no conoce el sentimiento de gratitud ni de sentimiento ante la naturaleza." (Karl R. Popper; «El mito del marco común. En defensa de la ciencia y la racionalidad»; Barcelona: Paidós, 2005 [1994], página 241; http://culturareviu.com/el-mito-del-marco-comun-en-defensa-de-la-ciencia-y-la-racionalidad/)
4. Una falsa ilustración que ya no comprende ella misma el sentido de la auténtica ilustración. La 'falsa' ilustración cree poder fundar todo saber, querer y hacer sobre el mero intento (en lugar de utilizar el intelecto simplemente como el inesquivable camino de la iluminación de lo que tiene que serle dado); hace absolutos los conocimientos intelectuales, siempre particulares (en lugar de aplicarlos simplemente en el dominio que les es propio y en que tienen sentido); tienta al individuo a pretender poner saber por sí solo y obrar sobre la base de su solo saber, como si el individuo lo fuese todo (en lugar de fundarse en el orden viviente del saber que pone en cuestión y fomenta dentro de la comunidad); le falta el sentido de la excepción y de la autoridad, dos cosas en las que tiene que buscar su orientación toda la vida humana. En suma, quiere poner al hombre sobre sus propios pies, de tal suerte que pueda alcanzar por medio de la evidencia intelectual toda verdad y todo lo esencial para él. Quiere sólo saber y no creer" (Karl Jaspers; «La filosofía desde el punto de vista de la existencia»; México D.F.: Fondo de Cultura Económica, 2013 [1949], página 89).

        

                            C   A   N   V   I   
                     

                     C   L   I   M   À   T   I   C

       

30/11/2015. Cimera de París sobre el canvi climàtic. Representants de 190 països i 150 caps d'estat. Diuen que es proposaran evitar que el planeta no augmenti més de dos graus, en comptes dels quatre previstos en pocs anys. Discursos solemnes i intencions públiques sobre compromisos (reducció  dels  gasos  d’efecte  hivernacle  en  un 40 % en 2030 i un 60 % en 2040 respecte a 1990) que s’endevinen inassolibles a curt i mitjà termini, …els únics que serien desitjables per començar a evitar un col.lapse. El plantejament ja fa riure des  d'un bon principi : Res d'aturar ara o quant abans l'escalfament global; seria massa revolucionari per les arques dels qui faran tot el possible per endarrerir un canvi radical a les energies renovables en els països desenvolupats. Mentrestant, els consumidors occidentals estan massa preocupats pel seu benestar; només se’ls fa veure de manera anecdòtica les conseqüències catastròfiques del món que viuen si continuen amb els seus hàbits. 
Ningú vol dibuixar un panorama real, és alarmisme; la gent no vol sentir parlar més de desastres. Esgotarem les reserves de petroli existents per uns quinze anys (no n'hi ha més), i poc abans intentarem trobar alguna alternativa mercantil a les possibles alternatives energètiques. Els països que ara s'adscriuen -amb tot el dret- als models econòmics imperants a Occident que s’espavilin.  Als que encara no han abraçat el nostre idolatrat progrés se'ls taparà la boca amb un grapat de diners; mentrestant els podrem comprar -eufemisme d’expol.liar- els seus recursos, com sempre; lectura real de la intenció d'ajudar els pobles subdesenvolupats que un grandiloqüent Hollande, en campanya electoral, fa en un aplaudit discurs (1). Si, per posar un exemple, som poc capaços de sortejar l’ofensiva que la poderosa i interessada indústria dels aliments fa per evitar fer públiques multitud de dades nocives per la salut d’alguns dels productes que més incentius econòmics donen davant una epidèmia d’obesitat (2), un problema que ja afecta directament milions de persones, pretendre un consens efectiu en un que, encara que implica tota la humanitat i és de major gravetat, afecta indirectament i a llarg termini és gairebé utòpic.

L’increment i la major intensitat de diferents conflictes locals, causats per la disputa de recursos naturals, seguit del desplaçament de la població agreujada per l'extenuació de  l'agricultura : Augment de les sequeres, desequilibrada salinització de l'aigua i pèrdua de la fertilitat del sòl, és difícil d'imaginar. Té algun component d'al.legòric comparar que aquests 150 personatges de primer ordre deuen parlar, diguem, unes  40 ó 50  llengües  diferents : Per molt bons traductors que els facin entendre entre ells, cadascun té uns interessos determinats, i quan tornin a la seva llar faran el (poc) ús del que estableixin adaptat a la conveniència local, supeditada als qui els financen; en això si que hi hauria consens si els comparéssim les veritables intencions : L’ambició de poder i de riquesa. Per molt bons acords vinculants de paraula que s'arribin a fer en aquesta i en les properes cimeres -quan la situació real estrenyi més-, sempre hi haurà, en el cas més optimista, països, indústries, institucions i tota una sèrie d’actors que incompliran les propostes o que no les seguiran adequadament. Penso que, per aturar la degradació que s’espera, es necessita una radical intervenció on tots els països s’impliquin conjuntament, però crec que, sent realista, una implicació significativament efectiva d’almenys un 60% és il.lusòria.
Aprofundir en els factors que ens duran a aquesta situació indesitjable és aprofundir en les mateixes contradiccions de l'ésser humà. Pot semblar que, als països occidentalitzats, s’ha seguit una cega, inconscient o manipulada interpretació d’algunes doctrines tal com ha convingut per fonamentar ideològicament una repetida activitat destructora del l’entorn : 'Sigueu fecunds i multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la; sotmeteu els peixos del mar, els ocells del cel i totes les bestioles que s'arrosseguen per terra.' (3), i 'La meva reialesa no és d'aquest món.' (4). Considero que no seria del tot desencertat vincular-ho, però a mi em continua semblant que les causes reals d’aquest fenomen estan més en la manca de seny. 
Tenint en compte que es considera el naixement de l’Antropocè (5) cap el 1950, sense un canvi de paradigma del pensament econòmic des d’ara, potenciant una elevada educació mediambiental en tot el planeta, l’únic que es fa és una actuació política cara la galeria, amb ingredients que van des dels interessos financers i diplomàtics, passant per la geoestratègia, la hipocresia i la purificació pública i mediàtica de les nostres limitades consciències.

1. “Je n’oppose pas la lutte contre le terrorisme à la lutte contre le réchauffement climatique. Ce sont deux grands défis mondiaux que nous devons relever, parce que nous devons laisser à nos enfants davantage qu’un monde libéré de la terreur. Nous leur devons une planète préservée des catastrophes, une planète viable. L’année que nous venons de vivre a été l’année de tous les records : record de températures, record de concentration de CO2, record du nombre d’événements climatiques extrêmes : 2 sècheresse, inondations, cyclones, fonte des glaces, hausse du niveau de la mer, acidification des océans...” (Discours du Président de la République M. Francois Hollande Ouverture du « Leaders’ event » COP21 Paris-Le Bourget, 30 novembre 2015). Just el que la gent vol escoltar; puc comprendre que la meva postura i el que avanço sigui molt difícil de pair, i qui llegeixi el capítol el titlli d’alarmisme exagerat.
2. (‘Coca-Cola y Pepsi gastan millones para lavar la imagen de las bebidas azucaradas’; Nuño Domínguez, El País, 10/10/2016; ‘Sponsorship of National Health Organizations by Two Major Soda Companies’; http://www.ajpmonline.org/article/S0749-3797(16)30331-2/fulltext i ‘La OMS pide un impuesto del 20% a las bebidas azucaradas para “salvar vidas”’. Id, El País, 11/10/2016; ‘W.H.O. urges global action to curtail consumption and health impacts of sugary drinks’; Organització mundial de la salut,  11/10/2016; http://www.who.int/mediacentre/news/releases/2016/curtail-sugary-drinks/en/#)
3. Gn 1:26-28 + “Hasta Humboldt, existía esta idea de que Dios creó la naturaleza para el uso de los hombres. Lo que dice Humboldt es que somos parte de la naturaleza como cualquier animal o planta o trozo de roca. Somos parte de la naturaleza como cualquier cosa, lo que automáticamente quiere decir que no somos los señores de la naturaleza. Somos una parte y la podemos destruir, pero con ella destruimos el mundo a nuestro alrededor y eso sería catastrófico para nosotros también.” (Andrea Wulf a “Hasta Humboldt, se decía que Dios creó la naturaleza para uso del hombre”, Daniel Mediavilla, El País, 9/10/2016; http://elpais.com/elpais/2016/09/27/ciencia/1474973786_174282.html)
4. Jn 18:36
5. Antropocè : Neologisme proposat pel Nobel de química Paul Crutzen l’any 2000 per assignar una hipotètica nova etapa geològica -per analogia amb les anteriors per la importància dels seus efectes massius- que hauria començat el segle XVII amb la revolució industrial, mentre que hi ha qui defensa que va començar el 16/7/1945 a Nou Mèxic amb la primera bomba atòmica.