LLUC, GOS AMB VOCACIÓ DE PIGALL
Sóc un gos d’atura, però la meva autèntica vocació sempre fou servir un cec. El meu desig es va veure en part satisfet doncs el destí em va fer acompanyar un home que no patia cap mena de ceguera, però sovint deia que potser hauria preferit ser cec, sord i mut. Algú em va batejar Lluc perquè em quan era una petita bola de pèl em van dur al Mas del mateix nom, sota Albarca, on suposaven que m’havia de fer càrrec de les cabres més sonades del planeta. Mai m’hi vaig escarrassar perquè era millor dedicar-me més a observar aquell ramat d'homes.
En aquest moment imagino que em deuen quedar pocs minuts de vida: fa poques hores uns nois han tingut l’ocurrència de fer-me encarar amb un escurçó en plena serralada quan jo sé ben bé que se’ls ha d’evitar, de forma que, entre rialles i empentes, la bestiola ha satisfet la seva instintiva amenaça i m’ha fotut una bona dentada a la pota sense poder-ho evitar.
A Ulldemolins, idealitzada com la Sinope grega pel meu acompanyant tarragoní, en una casa amb els animals que m'han precipitat a la mort, sento dir a algú que sembla el rector del poble que ha pagat 200e per l’antídot i que exigeix una cura immediata. El veterinari deu haver-se equivocat de potinga: jo només sé que m’afluixo progressivament de cua a orelles i que m'estic morint, però, en comptes de donar tanta importància a la mort com fan aquests beneits humans, em resulta agradable imaginar-me emulant aquell Sòcrates que, segons relata Plató, nota com li va pujant per les cames l'efecte letal de la cicuta en el seu cèlebre Fedó (l'únic llibre que m'ha fet plorar). Mentre discuteixen sense parar m’he atansat a un ordinador per escriure aquesta introducció d'un bloc humanitzat que serà el meu epitafi de gos.
Estic ben esgotat de tota la meva experiència junt aquesta espècie de babaus que ignora el seu potencial. Si no és perquè m'ho he passat de conya estudiant-los, hauria preferit rondar pel bosc tot el dia o dedicar-me només a bocs i cabres boges, però amb més seny que els que les munyen. Tanmateix, m'havia de guanyar la seva confiança rient-los les gràcies i remenant la cua per uns quants ossos diaris i un modest jaç. M'he hagut d’empassar darrerament tants dels seus romanços, superficialitats i l’ambient falsament civilitzat del que tant es venten els homes que són la primera causa de la meva fatiga i de la pèrdua d'esperança del seu pas per la Terra, indret fascinant i llar de tot vivent que ells no paren de maltractar.
No vull marxar d’aquest món sense deixar alguna petjada en forma de testament. Com sóc un gos curiós i observador, des de feia anys que tenia la intenció de saber què anava escrivint i guardant amb tant de zel qui es feia dir el meu amo, durant les nombroses hores en què es plantava apassionadament davant el teclat. Es veu que havia volgut ser mestre, així que, quan el treia a pasturar es dedicava a parlar-me com si estigués amb un amic, sense altra pretensió que satisfer la seva necessitat de buidar el pap amb algú sobre la seva insòlita trajectòria vital, farcida de singularitats des de la joventut. Amb comptades excepcions, no tenia ningú amb qui compartir-ho i ho trobava prudent.
És així com he anat gaudint dels clàssics i les diferents tradicions espirituals del món que ell tant admira amb la mirada crítica d'un sa escepticisme, però respectuosa. Jo sempre l’escoltava i anava memoritzant en silenci tot el que em deia amb posat indiferent i unes orelles que deien: treu-me d’una vegada al bosc i calla! però sempre li he agraït secretament la seva confiança. Havia patit moltíssim amb les coses que havia arribat a saber sense haver-ho
demanat (el seu refugi, legítim, però d'alta factura, va ser evadir-se
de la forma més radical). De fet, una de les seves cites preferides, que tampoc se la creia del tot, era "perquè com més claredat, més neguit; a més coneixement, més sofrença" (Coh. 1:18), però, tot seguit, afirmava amb contundència que no canviaria les certeses amb què s'havia trobat i que amb tanta dificultat havia hagut de digerir (deia que en la vida no hi havia altre remei que aixecar-se després de cada ensopegada i que, com assegurava Nietzsche, "allò què no et mata et fa més fort").
Darrerament estava sorprès que fins avui en dia no s'entengui millor un dels trets que més havia reconegut en ell des d'infant, la seva excessiva sensibilitat. Sempre havia notat que certs sorolls, olors i lluminositats el molestaven massa, i també que acostumava a fer-se preguntes i pensar en assumptes que el superaven, a banda d'haver sigut molt emocional fins que ho va aprendre a mantenir a ratlla i sentir que connectava molt amb la naturalesa. Ara bé, a mi em va confiar que això mai no va ser un problema, al contrari, ho considerava una manera especial de gaudir de la vida. Des de petit estimava la seva inquieta soledat desvinculant-se del món cada vegada per més temps (assegurava que és necessari per conèixer-se a un mateix). De tot plegat deu venir la seva inclinació per la filosofia.
Mai li vaig demostrar els rudimentaris coneixements que em va transmetre sense adonar-se'n, vaig preferir fer-me l’ignorant; en algun dels llibres que havia llegit quan no podia observar-me posava que això era molt efectiu en la vida. Amb el temps també vaig arribar a aprendre la forma més elemental d’utilitzar un ordinador: veient que mai es decidia a mostrar públicament els seus escrits se’m va ocórrer fer-ho per ell, així que fa mesos he contactat amb uns hackers fent-me passar per un agradable gos filòsof descendent dels que tenia el grec Diògenes de Sinope, també anomenat el ca, al segle V a.e.c.
Diògenes de Sinope. J.L. Gèrome 1860
En realitat no sóc filòsof i sóc ben feréstec (l’únic que realment m’interessa és tenir un plat atapeït, un jaç acollidor i enganxar el primer gos que passi; les especulacions dels saberuts se me'n foten). Excepte el cinisme, tampoc tinc res a veure amb el grec, però he convençut els pirates informàtics que vagin publicant els escrits del meu reservat amic amb alguna freqüència sense que el seu autor en tingui la més mínima constància; ell mai s’atreviria (alterna una vessant afable i simpàtica amb una gran timidesa per certs assumptes). L’únic requisit que els he demanat és que al conjunt dels escrits li posin el títol de ‘La síndrome de Diògenes Laerci’ car el meu ingenu mentor, com aquest altre Diògenes vuit segles posterior, autor d'una imprecisa 'Vides dels filòsofs' per lectors romans, és molt aficionat des de sempre a xafardejar en les vides de pensadors de tots els temps i latituds, una mania que en el meu pigat amic adquireix trets gairebé patològics.
He sentit dir que nosaltres els gossos no tenim ni seny ni ànima, res més que un petit cervell des d’on aplicar funcions motores i procurar per la supervivència i la reproducció. Podria ser cert. Ara bé, s’oblida dir que compartim clarament aquestes característiques amb uns humans que, amb la seva sobrevalorada cultura i quatre maquinetes que han inventat, es creuen molt distanciats dels animals que tan altivament miren i d'una naturalesa de la qual formen part. Ignoren la nostra saviesa instintiva que em permet dir que cap animal és capaç d’atemptar contra ell mateix o els de la seva espècie gratuïtament tal com ells fan de forma cada cop més sofisticada.
Tots els indiscutibles progressos i les fites més importants que hagin arribat a assolir no tenen gaire valor si no s'elimina aquest tret autodestructiu que no veuen que haurien de superar ben aviat (sent realista, ho veig molt improbable). Abans s'haurien de conèixer una mica millor ells mateixos. No saben per què són aquí i es fan preguntes profundes que els lloen, però nosaltres les bèsties també ens les fem i, encara que tampoc tenim respostes a tot, no ens amarguem la vida i la gaudim fins al darrer dia amb senzillesa. Fent balanç de la meva existència, abans que ser un d’ells, prefereixo haver sigut només un quisso que mai ha arribat a ser pigall de ningú, únicament un observador d'aquesta espècie de folls invidents anomenada humanitat que no aprecien allò què tenen.
J.W.Waterhouse, 1882
Abans d’estirar la pota veig que el destí m’ha permès trobar el mode de deixar, entre tanta tifa i marques d'orina, una empremta canina en aquest món d’inconscients. M’és completament indiferent l’efecte que faci la meva maniobra secreta entre els que s’animin a llegir aquests escrits anònims, i el que li pugui semblar a l'autor que jo treia a pasturar si algun dia ho descobreix. Que sigui l’acció d’aquest mateix destí la que ho determini.
Fins mai,
Lluc.
Montsant/Sinope, 21/8/2014
L'escola d'Atenes, Raffaello Sanzio, 1509-1511.
Sota Plató i Aristòtil, i entre Heràclit i Euclides jeu Diògenes de Sinope, el gos.
Diògenes Laerci escriurà segles després sobre Diògenes el gos i altres filòsofs, un total de 78, en un inestimable recull que no té massa rigor, però que resulta entranyable i emocionant.
www.biblioteca.org.ar/libros/156933.pdf