HYβRις

SEGLE XXI

Tors del Belvedere, Apol.loni d'Atenes, 

Museus Vaticans, s. I-II

Els grecs van configurar amb agudesa una peculiar interpretació del caràcter humà enfocant qüestions existencials que encara avui no sabem respondre. A través del seu prisma, les eternes preguntes sobre el destí i el sentit de la vida individual i col.lectiva humana, s’articulen amb les primeres expressions a occident de la filosofia i el teatre. Nosaltres som hereus d’aquest llegat que continua colpint amb la seva saviesa.

HYβRIς representava a l’antiga Grècia la desmesura. Al.ludeix directament a l’arrogància humana de voler transgredir els propis límits i pretendre assolir facultats vinculades als déus, però també s’associa al menyspreu per l’espai aliè i la manca de control dels impulsos. Junt amb ΝέMεςι i Aτε forma l’estructura de la tragèdia grega: Hybris és la supèrbia, Nèmesi la venjança divina i Ate l’obnubilació de la ment. 

Heròdot defineix Hybris com una divinitat fatal que dirigia els afers humans per assegurar l’estabilitat, però la concepció més freqüent és que Nèmesi s’encarrega d’eliminar qualsevol desmesura com l’excés de felicitat dels mortals, l’arrogància dels reis i coses semblants. Ate, deessa de la fúria, l’orgull i la irreflexió, personifica els desequilibris dels homes, creadors d’aquestes entitats a la nostra imatge i semblança, per confrontar-ho amb la grapejada frase del Gènesi "Déu digué: Fem l’home a imatge nostra, a semblança nostra" (1). 

Tot plegat evoca els preceptes dèlfics ‘res exageradament’ i ‘només tenir pensaments mortals’, d’acord amb una moral grega on la moderació, la sobrietat i la proporció recorden que la posició humana en l’univers grec no és tan elevada com la divina (2), així <<la tragèdia grega representava l’aparició dels déus i com la història havia d’ajustar-se als seus desitjos; no seguir-ho comportava conseqüències nefastes pels homes>> (Gorri, 2010); però crec que ‘coneix-te a tu mateix’ és el proverbi més adient per entendre el concepte d’hybris: l’autoconeixement permet observar i equilibrar els propis defectes i virtuts i tenir domini d’un mateix, fita propugnada per les més diverses savieses, aplicable i necessari en les societats i les civilitzacions, que neixen i moren com els individus que les formen. Siguent realistes "continuem perseguint la il.lusió de saber qui som. Explicar el nostre passat i entendre el nostre present formen part de la construcció del nostre futur, però si desconeixem qui som actualment no podem saber què volem, per això mateix podem desaparèixer deixant solament el que hem estat, sense arribar a entendre què podríem ser" (Carbonell, Agustí, 2020).

El sol no traspassarà les seves mesures,

sinó les vengadores Erínies, 

assistents de la Dice, filla de Zeus,

el descobriríen.

Heràclit

Les reaccions d’aquests déus en els protagonistes del teatre clàssic impressionaven l’espectador que fa vint-i-cinc segles escoltava i aprenia diversos continguts amb una actitud potser no tan diferent de la nostra (3). El panteó secular del nostre temps va per un altre camí: la idea de progrés i de civilització únicament material, el culte excessiu al cos i a la imatge, i el paper poc qüestionat d’una cultura que veig sobrevalorada (4) són exemples d’algunes de les noves divinitats als peus d’un mateix pare omnipotent, el capitalisme salvatge, però amb un domini global, d’abast planetari, més influent i destructiu que el que mai va tenir el vell Zeus.

Laocoont i els seus fills atacats per les serps Porces i Caribea enviades com a càstig diví.

Museus Vaticans s. II

Amb aspectes fascinants i innegablement beneficiosos, el món occidental porta les regnes del planeta en una precipitada carrera endavant on l’únic objectiu és acumular més i més riqueses en poques mans, menyspreant una naturalesa només percebuda com un inacabable recurs a explotar, clar símptoma d’hybris. Tot i que preferim no tenir-ho massa present i anar fent com si no sabéssim que així no anem bé (molta gent ja té prou feina en arribar a final de mes o portar pa a casa), en aquest confortable i artificial món nostre sembla que l’energia fóssil, l’aigua corrent, els mercats plens d’excedents i la sanitat pública sempre han existit i sempre existiran sense gaires conseqüències. Tanmateix, avui en dia dubto que sorprengui molt mostrar que aquests i tants altres privilegis dels que sovint ens queixem, a la llarga són insostenibles, si no fem una reflexió contundent, acompanyada d’un immediat canvi pacífica i comunament acordat entre totes les nacions. 

L’home no aprèn dels seus errors: antigament diferents cultures amb un àmbit d’actuació local van derivar en el col.lapse (5), però ara implica efectes en tot el planeta a causa de la creixent i imparable globalització. En circumstàncies com a les que apunta el món que hem creat, amb les cada cop més repetides i intenses onades de calor, i l’accelerat desgel dels pols que demostren l’augment de temperatura d’un planeta molt sensible als desequilibris, HYβRις, ΝέMεςι i Aτε serien un proverbial advertiment per qualsevol cultura que aprengués dels desencerts de la història, però en això també som ben incompetents; la gestió mundial de la pandèmia del Covid 19 mostra que no hem après de crisis similars com la interessadament anomenada grip espanyola del 1918, salvant les distàncies amb aquells temps i que el virus es va escampar molt menys que en aquest món globalitzat.

Estàtua clàssica utilitzada en la construcció de la Cisterna Yerebatan, col.locada de costat per impedir el mal d'ull.

Estambul, s.IV

El nostre és un món meravellós arreu dotat amb el que es pot definir d’un autèntic miracle, la vida, una joia que els homes no acaben de donar el seu just valor. Trobo que ni la millor percepció sobre la vida, o sobre les fites del nostre temps, hauria d’impedir tenir en compte unes dades, empíriques i irrefutables, que ensenyen una ràpida tendència a la deriva d’un únic i irrepetible entorn, la Terra; ni la pitjor impressió que es pugui arribar a tenir de l’existència humana o del nostre món hauria d’impedir apreciar-ne l'immens valor. 

Pots observar com la divinitat fulmina 

amb els seus raigs als éssers que sobresurten massa, 

sense permetre que es jactin de la seva condició; 

en canvi, els petits no desperten la seva ira.

Pots observar també com sempre 

llença els seus dards des del cel 

contra els majors edificis i els arbres més alts, 

car la divinitat tendeix a abatre 

tot el que augmenta en excés.

Heròdot, Història VIII.10

En el Teseu d’Eurípides es sentencia <<a aquells a qui els déus volen destruir, primer el fan tornar boig>>. Una idea així d’arcaica pot dibuixar algun somriure, però, aplicat als nostres dies, un món que dirigeixen Trump, Johnson, Bolsonaro, Erdogan, Putin i tantes altres titelles del poder, és un món de folls que molt probablement s’autodestruirà ell solet sense l’ajuda divina: un món on set o vuit fortunes acumulen la mateixa riquesa que 3 milions d’habitants, amb països d’alts índexs d’obesitat mentre al costat hi ha fam, i on ningú vol recordar que la quantitat de reserves nuclears amb plena capacitat és del voltant de 20.000 unitats el 2018, és un món de pura bogeria (Webster, 2019; http://bos.sagepub.com/cgi/collection/nuclearnotebook).

HYβRις, ΝέMεςι i Aτε tindríen poc a fer amb un problema de tanta envergadura. L’entorn del seu temps era reduït: si s’engegava tot a còrrer només afectava els implicats mentre altres cultures amb els seus propis déus, savieses i morals anaven al seu ritme; tanmateix, el món d’ara... Però potser també es podria pensar que la colla de l’Olimp van permetre que Prometeu, precursor mitològic de la ciència i la tecnologia (castigat per sobrepassar els límits humans com Ícar o la Torre de Babel), els robés el foc per estavellar-nos sols i mirar des dels núvols o, per ser una mica optimista, potser esperen que n’aprenguem i un dia arribem a descansar vora seu. Mentrestant qui vulgui viure als llimbs, negar les evidències o empassar-se romanços polítics sobre el tema, pot continuar creient que el progressiu impacte de la contaminació mundial s’aturarà a temps, i que països rics i pobres ens posarem d’acord de sobte per solucionar aquest <<repte sense precedents per la supervivència de la humanitat>> (6). El meu pensament és que aquesta civilització de conte que vivim alguns a occident no té un final feliç; per això aquest escrit tampoc el té.

Fragment de pintura mural amb la representació de la deessa Nèmesi acompanyada d'un geni. Tarragona, s. II

1. (Gn 1, 26). Ningú sap del cert què va dir l’iracund, beligerant i vengatiu Déu de l’Antic Testament, però podem estar segurs que això ho ha escrit l’home.  
2. Els 147 preceptes dèlfics o màximes píties eren sentències  atribuïdes als set savis de l’antiguitat: Tales de Milet, Pítac de Mitilene, Soló d’Atenas, Bíes de Prienne, Cleòbul de Lindos, Periandre de Corint i Quiló d’Esparta. Alguns dels més significatius, com ‘coneix-te a tu mateix’, ‘estima els teus amics’ o ‘aprèn a aprendre’ es trobaven al temple d’Apol.lo a Delfos, seu del famós oracle. La diferència fonamental entre l'hybris clàssica i la moderna és que les civilitzacions grecoromanes consideraven que la falta venia de no acceptar el propi destí (per això intervé Nèmesi com a vengadora), mentre que la relectura actual l'assimila a una confiança en un mateix molt exagerada mancada d’humilitat, especialment quan s’ostenta poder. 
3. En el món grec agònic és l’actitud pròpia de la lluita i la guerra, amb un accent de lloança que encara ressona massa en els nostres dies. L’ideari no ha canviat tant com les tècniques i les formes, però el recurs deus ex machina és remarcable https://ca.wikipedia.org/wiki/Deus_ex_machina.
4. Sense oblidar que l’alternativa és la barbàrie, trobo necessària una mica de crítica a tot aquest muntatge amb massa palla anomenat cultura (l’art actual, ple o no de rucades, on gairebé tot va únicament dirigit a l'especulació mercatil, és on més clar es veu), però el meu argument principal per fer aquesta afirmació és que la filosofia romangui tant bandejada quan va originar la ciència i la política. També s'ha de recordar que els fonaments de tot l’edifici de la cultura, des dels museus a les òperes, s’han fet amb la riquesa generada sotmetent, dominant i espoliant durament altres pobles i els menys afavorits. + Des d’una posició alternativa i radical: Gustavo Bueno, ‘El mito de la cultura’; Editorial Prensa Ibérica, Barcelona 2004; http://www.fgbueno.es/gbm/gb1996mc.htm.
5. La inconsciència i l’excés de confiança, unida a l’absència d’humilitat i d’interès per aprendre de la història s’exposen bé en el clàssic d’A.J.Toynbee, ‘A Study of History’, especialment en el Vol IV: ‘The Breakdowns of Civilizations’ (Oxford University Press, 1939; https://es.wikipedia.org/wiki/Estudio_de_la_Historia_(Arnold_J._Toynbee). + “La idea del dominio de la naturaleza contiene a menudo otro elemento: la voluntad de poder como tal, la voluntad de dominio. Los hombres no son dioses, y tienen la obligación de saberlo, es sacrilegio, 'hybris'. Nunca dominaremos la naturaleza. Lástima hay que sentir del montañero que en la montaña sólo ve el adversario a conquistar, que no conoce el sentimiento de gratitud ni de sentimiento ante la naturaleza." (Karl R. Popper; «El mito del marco común. En defensa de la ciencia y la racionalidad»; Barcelona: Paidós, 2005, pg 241; https://www.planetadelibros.com/autor/karl-r-popper/000020162), també Tolstoi recorda que hi ha persones que en el bosc només veuen llenya per cremar.
6. <<No se puede pasar por alto la alarma de una «extinción inminente». Debería constituir un eje central firme de todo programa de concienciación, organización y activismo; figurar como trasfondo de cualquier forma de participación en todas las demás luchas. Y algo así presupone una sensibilidad más amplia hacia los problemas e injusticias que hostigan al mundo, una toma de conciencia más profunda, que sirva para inspirar un activismo comprometido, con un enfoque más penetrante sobre las raíces de tales asuntos y las interrelaciones que entre ellos se dan.>> (N. Chomsky, ‘Cooperation or Extinction’, Penguin Random House, Nova York, 2020).