dilluns, 12 de desembre del 2016


             LA   AUTODESTRUCCIÓN  : 

    PATRIMONIO   DE   LA   HUMANIDAD


(Participació en el 2on nº de la Revista 'Corpus Delicti'. 

Tema monogràfic : L'Apocalipsi)




COMUNICADO DE LAS NACIONES UNIDAS


                   

                    Reykjavík, Islandia. 12/12/2085






UNA INVITACIÓN A DESPEDIRSE  DE LA ESPECIE DE LA QUE FORMAMOS PARTE


Nuestra inconsciencia ha provocado que nos extingamos totalmente por haber destrozado un entorno natural que, hasta ahora,

había sido muy poco hostil.

Los progresos de la civilización occidental solo han servido para globalizar una sociedad industrial alienante y para autodestruirnos: Sin parar de hacer guerras cada vez mayores, hemos acabado agotando completamente nuestros recursos naturales. Los rayos del Sol ya casi no penetran la creciente capa de contaminación y de polvo radiactivo que han generado diferentes conflictos nucleares; el aire es irrespirable,

solo queda agua potable para unos meses.

En lugar de habitar la Tierra respetuosamente nos hemos esforzado en hacer que no pueda albergar vida nunca más.

La Organización de las Naciones Unidas no lo ha podido evitar.

La humanidad ha conseguido algunos importantes hitos que no ha sabido compartir entre todos los pueblos y los individuos que la componen, pero, los progresos que beneficiaban unos pocos, sí comportaron consecuencias fatales para la vida en el planeta y la continuidad de la especie que no hemos parado a tiempo.








La Asamblea General de las Naciones Unidas ha llegado a un acuerdo unánime para crear un gran evento de despedida del género humano en Islandia, el único territorio que todavía conserva una logística necesaria y donde el medio ambiente aún no es letal.
Se dispondrán todos los recursos y los medios económicos existentes para que las personas que quieran asistir accedan gratuitamente a todos o alguno de estos cuatro acontecimientos sucesivos durante los siete últimos días de este año :
(a) Un banquete festivo que representará la gastronomía de todos los pueblos de la Tierra. (b) Una celebración recreativa libre donde quepa el conjunto de las artes y de todas las formas de entretenimiento y evasión. (c) Un encuentro que tenga como objetivo la reflexión, de lo que nos pueda haber llegado a ésta situación, y también sobre la posibilidad de alguna intervención exterior que salve la especie, asociable a (d) una cuarta convocatoria en la que se podrá acudir a oficios de todas las religiones de los presentes.

Se facilitarán los medios de transporte para trasladar a
todos los que lo deseen.
Se invertirá el limitado número de alimentos que estaba en reserva y
el 80% de la totalidad del agua no contaminada
 que queda en el planeta para despedirse dignamente, hasta que la  vida sea viable para los asistentes. 
Se pondrán a la disposición de todos los analgésicos y paliativos que se requieran 
hasta agotar existencias.




Cuatro convocatorias bajo un común denominador:

el fin de la humanidad por méritos propios.



 Lamentarse ahora ya no sirve de nada.



Nunca más volveremos a destrozar un planeta que agradecerá nuestra desaparición.





Solo queda despedirse.


diumenge, 13 de novembre del 2016


EL MÓN OCCIDENTAL, OBSERVACIONS VARIADES

---LEVIATAN TREU EL NAS---



Enumeraré algunes característiques del món occidental que des de fa temps m’han anat venint al cap sense que tinguin massa correlació les unes amb les altres i sense pretendre ser altra cosa que una lliure mirada crítica de poca profunditat. No són les més rellevants, però podríem afirmar que comparteixen el tret de comú de donar-se únicament en les societats del que es sol anomenar Occident, qualificatiu habitualment utilitzat amb exactitud. 

La industrialització és la seva major característica; no entraré en la discussió, de caràcter econòmic, cultural o geogràfic, sobre el que acostuma a voler dir el mot occidental, però incideixo en que també compartirien una arrelada visió, d’influència clarament europea, de superioritat i de menyspreu, no només a altres pobles i cultures (1); en certa manera també al seu propi passat. Apunto a una visió del món caracteritzada per l’auge d’una tecnificació progressivament accelerada des del segle XVII per una revolució científica a la que no podem negar beneficis, però de la que no hem d'oblidar importants mancances, febleses i efectes contraproduents (2). Un estil de vida que ha transformat de forma increïble l’existència de les persones que el conformen i un entorn natural que no admet espolis i agressions indefinidament, preconitzant una idea hegemònica de progrés  gairebé cec, i avantposant una interpretació únicament material i utilitària de l’ésser humà, pròpia de la mentalitat capitalista que l’abandera :



Augment de patologies originades en el trasllat massiu del camp a la ciutat per, entre altres factors, la destrucció de processos bacterians positius en el nostre cos, els canvis alimentaris i la poca exposició a un entorn natural del que formem part, forçant un ràpid procés al que ni la nostra biologia ni la nostra  psicologia segueixen amb el ritme adequat. No es tracta simplement de denunciar l’estil de vida modern i reivindicar-ne d’obsolets perquè sí, aquí es tracta més de posar sobre la taula que durant mil.lennis la humanitat ha seguit un procés d’adaptació als canvis importants molt més lent i pausat que els derivats de la revolució científica i industrial. 

En el terreny mèdic -sense invalidar que l’esperança de vida en els països occidentals és més elevada que fa anys, però sense que això sigui sempre sinònim de qualitat de vida-, es pot parlar d’una abundància de noves malalties físiques i mentals que coexisteixen amb afeccions lleus sobredimensionades : Profusió de diagnòstics reals barrejats amb els creats només per interès comercial (3) per la voracitat d’una indústria farmacèutica que prima vendre, després curar, però satisfent l’ansietat consumista d’unes societats cada cop més hipocondríaques. 

Reprenent la fita d’una major esperança de vida, en els països desenvolupats sovint es desplaça i oblida -pel propi mecanisme econòmic d’avantposar l’imprescindible treball remunerat a tot-, no només als ancians, sinó també als que no acompleixin les expectatives dels mercats laborals. Els que arriben a ser grans amb tot el seu seny o sense cap greu disfunció tenen, si no són útils per cuidar els néts o pagar despeses amb les seves pensions, la tendència a restar desplaçats on no se'ls vegi i recordi a unes societats hedonistes que la tristesa, la soledat, el dolor i la vellesa -avantsala d’una mort de la que tampoc volem sentir parlar-, també formen part d’una existència breu i efímera.

...................

Estats i sistemes polítics massa subordinats al món financer que s’omplen la boca amb les proclames que el poble vol escoltar mentre gairebé les mateixes oligarquies, de creixent color  neoliberal, romanen en el poder. Aquí es podrien desdibuixar, des d’una perspectiva política, més que l’econòmica o cultural, els límits entre el que es considera occidental i no occidental, però el que aquí vull ressaltar és que, en el primer grup, destaca la peculiaritat que es continua sostenint que el poble manté inalterables els mateixos instruments de decisió en el poder -obtinguts a partir de la il.lustració-, per incidir en la política dels seus països -per exemple, amb els pertinents sistemes electorals i amb relació als beneficis socials-, mentre que aquest àmbit d’actuació és, en realitat, més reduït del que es pensa degut a la globalització econòmica, de forta i creixent presència mundial, amb la consegüent tendència a estrènyer encara més aquest àmbit. 
Gairebé tot el món occidental gaudeix d’uns avantatges socials que potser dóna la impressió que sempre han estat i s’oblida que, en el seu moment, s’hi va haver de lluitar. Ja he dit que la bandera econòmica d’Occident -concepte ja d’ambigua definició pels diferents països que s’hi van sumant- és el capitalisme, un sistema que instrumentalitza el món i que utilitza totes les coses com a materials i pensa la natura en la seva totalitat com un <<immens teixit a partir del qual podem retallar qualsevol tros per tornar-lo a cosir allà on ens plagui>> (4)
La política, per la imposició i l’extensió global d’uns interessos, unes necessitats i uns lligams -com poden ser els combustibles fòssils- dictats per unes elits determinades, ha perdut molt el tarannà social positiu que teoritzaven els clàssics. És una competència pel poder, tret connatural a l’home (el Leviatan de Thomas Hobbes), però penso que, especialment ara, se’ls ha de tenir molt en compte; i la democràcia -tot i ser un mode òptim en comparació a altres construccions polítiques-, no  és  més  que  la  tirania  de  la  majoria, de  molt  fàcil  manipulació (just avui, 9/11/2016 fa pocs mesos del ‘Brexit’ i als U.S.A acaba de guanyar un Donald Trump amb encara majors dosis de populisme que el que ha convençut, i enganyat, a les desencantades masses britàniques). 
Els homes més adequats per dirigir una comunitat no són els que més dret tenen o els més mereixedors, sinó els més capaços i els que estan millor preparats, assegurava sàviament Plató, però la fórmula ‘qualsevol temps passat era millor’ tampoc val; en temps antics ja havia marro per donar i vendre :

Sis consells electorals proposats per Ciceró al seu germà Quint Tul.li

1. “Que sàpiguen els rics que estàs a favor de la pau i l’estabilitat. Assegura a la gent comú que sempre estaràs del seu costat… És vital que utilitzis tots els teus recursos per arribar a l’audiència més ample possible”.
2. “Un candidat deu ser un camaleó, adaptant el seu missatge a cada persona que coneix, canviant el seu discurs como sigui necessari…; es mou a la gent més per aparences que per la realitat”.
3. “Has d’aprendre l’art d’afalagar a la gent, cosa vergonyosa en la vida normal, però essencial si ets candidat”.
4. “No estaria malament recordar a la gent com de canalles són els teus rivals i difamar-los cada cop que es presenti l’oportunitat amb els crims, escàndols sexuals i corrupció en què hagin caigut”.
5. “No facis promeses especifiques. Quedat en generalitats”.
6. “El més important de la teva campanya és donar esperança a la gent i generar sentiments bondadosos cap la teva persona”.

(Marc Tul.li Ciceró; Correspondència amb Quint)


Penso que el sotmetiment general al món financer, els mercats i la borsa afebleix, més ben dit, corca des de dins un sistema del que podríem dir té data de caducitat des del mateix moment de la seva creació. Seguir el dogma <<multipliqueu-vos, ompliu la terra i domineu-la>> (5) implica, al meu parer, l’autodestrucció d’aquest sistema per una marcada manca de seny i una evident desmesura, més que per la simple avarícia. 
IN GOLD WE TRUST. L’últim que vull recordar en aquest breu incís econòmic és la connivència d’un sistema judicial lluny de ser perfecte que arriba a ser un instrument tendenciós de les distintes cares del poder, permetent, per exemple, que amb un substanciós grapat de quartos es pugui sortir impune dels delictes més grans si t'encomanes a un ‘bon’ advocat. Però no s’ha d’oblidar que, històricament, les presons sempre han estat de forma molt majoritària, i encara avui en dia, plenes de pobres, gent sense gaires recursos i amb una cultura molt reduïda.

...................

Una poderosa indústria militar que ‘necessita avançar’ sense fre ni senderi venent tot tipus d'armes, sempre a la disposició de qui sigui mentre pagui. Mostres : Règims dictatorials, països en guerra o més pobres i que després critiquem per les barbaritats que arriben a fer amb les nostres entregues, i perquè els ginys que nosaltres hem creat i distribuït a vegades se’ns tornen en contra. Tot lluny d’una sensible esfera pública que també vol estar perpètuament protegida; ja acostumada o gairebé immune a les constants informacions violentes dels noticiaris justament mentre es dina, com s’estudia a Teoria de la comunicació. 




L’agressivitat i la violència mediàtica habituals s’han anat instaurant en la vida quotidiana com una més de les seves facetes. Ambdues (encara) formen part de la nostra naturalesa. Tot recordant als il.lusos com Steven Pinker a ‘The Better Angels of our Nature. Why Violence Has Declined(6) (títol que adapta una frase de Lincoln (7)) que la seva reducció quantitativa o domesticació no té, al meu parer, una equivalència satisfactòria de qualitat car avui en dia el potencial (auto)destructiu de la humanitat és molt més superior. Un altra cosa és celebrar-la o normalitzar-la tal com es pot deduir de la seva excessiva presència en tota mena de suports tecnològics que, creiem, ens fan més avançats o civilitzats
Medis de comunicació, cinema, videojocs... en van plens i després ens xoca tant que hagi nens i adolescents que reprodueixen el que estan mamant, o que en la cultura nord-americana -eficients exportadors mundials del seu way of life- costi molt debatre i legislar sobre l’arrelat costum de tenir armes com qui té un joguet : S’estima que corren pels seus carrers en un número de 300 milions.
...................

Caritat i filantropia al tercer món amb organitzacions que, en vàries ocasions, decideixen sense preguntar i estudiar abans com es necessiten els nostres discutibles ajuts puntuals, amb unes conseqüències no sempre positives a llarg terme en els països destinataris -de corrupció institucionalitzada- que adapten amb molta dificultat avenços que aquí trobem normals. Encara avui, algunes d’aquestes organitzacions provenen de moviments religiosos radicals dels països poderosos, invertint esforços amb la intenció de fer un proselitisme colonitzador que obre camí a interessos financers d’aquests països (8). Les incursions confessionals i ideològiques continuen tenint força, no s’ha d’oblidar fa dos dies a un influent Papa Ratzinguer negant públicament l’eficàcia dels preservatius en la pandèmia africana del V.I.H i declarant que el seu ús és immoral.
Per restar opac a l’esfera pública, també s’ignora que tones i més tones dels poc assumibles residus occidentals van a parar a qualsevol país subornable i afamat que accepti una propina; i que embrutem i expol.liem qualsevol de les terres del tercer món amb recursos imprescindibles pel bon funcionament del nostre mode de viure tan suculents com el coltan de la informàtica i telefonia mòbil en les muntanyes del Congo, creant conflictes violents per apoderar-se del nou caprici occidental que, com no, dóna increïbles incentius econòmics a unes poques empreses  https://vimeo.com/19712576. Si bé aquesta és una informació de la que no es té gaire consciència a Occident (just el que interessa) hi ha una altra també colpidora que sembla estar més al carrer, però tampoc esparvera massa gent : L’enorme quantitat de persones treballant per una misèria  -fins i tot es pot parlar de règim d’esclavatge- per proporcionar un altra prescindible necessitat occidental, la moda, senyera del consum ràpid a l’abast de totes les butxaques https://es.wikipedia.org/wiki/Colapso_de_un_edificio_en_Savar_en_2013
Un altre fenomen discutible és la tanoqueria creixent, vestida de solidaritat burgesa i esquerrana, que s’està estenent en el problema de la immigració massiva : Abans que veure -incideixo en un veure sempre a través dels medis, que fa uns anys exposaven la immigració com una amenaça negativa- com s’ofeguen o moren innocents en guerres en les que tenim molta responsabilitat, tenim la noble intenció d’acollir a la rica Europa a qui obeeixi uns barems determinats (romanesos, afganesos, pakistanesos... abstenir-se si no es sotmeten als filtres oficials); però   el   seu   trasllat   pràctic   i   quotidià   és   un   altre  assumpte : M’agradaria saber quants dels superficials profetes de l’acolliment compartirien, si es donés el cas, casa seva o el seu sou amb famílies necessitades. Pot sonar aspre i esquerp, però, pel que es veu, els recels, l’egoisme, la hipocresia institucional; a banda de la precarietat, l’atur, i les naturals dificultats adaptatives dels receptors i els nouvinguts són avui -i des de fa decennis- els resultats més concrets  i evidents; només cal fer un cop d’ull a França, Anglaterra i els U.S.A. Per molts ja deu estar bé acollir estrangers que simplement busquen una vida millor i es foten del que aquí anomenem crisis, però sense acabar de barrejar-se. Mentre calgui a la Europa il.lustrada tenim experiència en fer camps de concentració, en construir suburbis, banlieues i Ghettos on contenir  els  desagraïts  que -després de  generacions  de  repassar-los per la cara que només els volem per certes feines- es revelin a la nostra caritat d’excedents industrials. Del capital humà (terme que em resulta esfereïdor) ja en farem ús si fan falta per treballar i pagar pensionistes, no sigui que haguem de recordar que <<hostes vindran que de casa ens trauran>>. I tot abans que comenci seriosament el que ja es pot qualificar d’immigració mediambiental.



(Charles Platiau. Reuters)

...................


L’educació, entesa com adquisició i transmissió de coneixements pràctics pel creixement individual i col.lectiu, em sembla estar generalment instal.lada en una funcionalitat, precarietat i feblesa qualitatives que afecta gairebé totes les capes de població del món desenvolupat. Segurament aquest és un judici prematur car hi ha països punters en aquest tema i molta diferència entre els que composarien Occident. Tanmateix, no crec que, pel que fa als  sistemes educatius més anodins, el camí sigui senzillament celebrar uns resultats ben ínfims abans que comparar-se amb les insuportables mancances del món subdesenvolupat; penso que l’absència d’educació una de les pitjors formes de discriminació de forma encoberta. És clar que les possibilitats d’adquirir i, sobretot, aprofitar coneixements existeixen al món occidental, però no oblidem que no són pas les mateixes entre els diferents estrats socials, aquí és on rau la singularitat.

Per aquestes contrades els pares no tenen temps per educar -en tant que transmetre valors i una visió del món-, tampoc saben com fer-ho, així que ho deleguen a l’escola o, inconscientment, a la mateixa televisió. Per desgràcia, el que també es pot dir barreja dels continguts escolars i ‘educació’ efectiva dels medis de comunicació -avui destaca internet- funciona memoritzant dades, competint per tenir abans que ser, posseir més enllà del necessari abans que saber, i aparentar, deixant de banda sovint treballar l'aparell crític i la reflexió. 
Es fomenta més la intel.ligència cega : <<Multitud de coneixements variats, però sense capacitat de vinculació i d’aprofundiment>> (9), al que hem de sumar a la precarietat o l’absència d’un sistema de valors equilibrat per, entre altres causes, la desaparició progressiva de les humanitats, inservibles per un món d’ambicions únicament utilitàries. L’enorme quantitat d’estímuls que rep el jovent d’avui en dia -seguint la mateixa tendència passiva, de baixa empatia i complaent del conjunt de la societat- i la forma poc atractiva d’ensenyar, fa que molts joves hi perdin interès; en canvi, la immediatesa, la popularitat i cuidar molt la imatge adquireixen més valor. 
Un altre tret diferencial a Occident és una sobreprotecció de la infància que dóna molts punts per adquirir i arrossegar tota la vida trets d’immaduresa, narcisisme -habitualment generalitzats entre les legions de fills únics o gairebé únics- i de contínua insatisfacció pròpia dels temps presents. També sobta l’ambició creixent de joves centrats només en destacar i en que se’ls reconegui públicament qualsevol cosa per les xarxes socials o per uns medis sempre afamats del que pugui cridar l’atenció (un exemple esclaridor és la necessitat de repercussió que tenen els autors de les successives massacres als Estats Units) (10)
El sistema educatiu és molt mediocre o alguna cosa pitjor. Arribar als estudis superiors no és molta garantia de coneixement si et trobes amb casos com el següent : A la Facultat de Filosofia vaig tenir ocasió de comprovar, en els apunts d’una companya, que  posar per cognom Floïd -el mateix que aquella insofrible loció de postguerra- a l’il.lustre Doctor Sigmund és perfectament factible, però, per la seva edat, potser ho devia treure dels Pink Floyd (11).


L’enrabiada joventut occidental ja percep que viurà pitjor que les anteriors generacions. A ells i als seus descendents són als que més afectarà la contínua crisi d’un món decadent amb una greu carència d’orientació que els deixa una herència gens fàcil. Mentrestant se’ns continuarà titllant de catastrofistes als que ens lamentem l’alegre obertura de rutes turístiques que travessen l’Àrtic a causa del desgel l’estiu del 2016 -les comercials, no  tan  curoses amb l’entorn com asseguren les d’oci milionari (...), ja se’n disputen els aranzels- i, amb una mínima visió de futur, veiem de forma realista que l’activitat mediambiental perniciosa de l’enorme teixit industrial mundial, no disminuirà significativament fins que ens estavellem de morros amb les conseqüències d’aquesta manca de respecte pel planeta que ens acull, i per nosaltres mateixos. 
No cal ser profeta per entreveure que l’home, tal com portem fent durant nombrosos casos de la nostra breu història, no reacciona fins el darrer minut per arranjar situacions nefastes en les civilitzacions que ha creat i tendeix a considerar eternes o indestructibles. De forma molt il.lustradora, Arnold Toynbee utilitza el terme Hybrys -ὕβρις, desmesura (12)- per recordar quantes vegades hem fet massa tard per salvar-nos de la nostra pròpia barreja d’arrogància -un altre dels sentits d’ὕβρις- i d’inconsciència col.lectiva. 

‘Men shall know commonwealth again
From bitter searching of the heart.
We loved the easy and the smart,
But now, with keener hand and brain,
We(‘ll) rise to play a greater part.’

(Leonard Cohen; ‘Villanelle for Our Time’)

Les persones i les comunitats que formen s’acomoden en el que és més proper en l’espai i el temps. Estar acostumats des del naixement a un estil de vida determinat, a sovintejar únicament el que aquestes comunitats consideren més normal és un llast per la comprensió profunda del que no rutlla a nivell planetari i s’acabarà tornant contra tots perquè els efectes de la vida que portem alguns tenen un abast mundial. Simplement ara es tracta de suggerir l’auto-reflexió del que ens afecta a nivell general i d’espècie més fronteres i de consensuar una posada en pràctica ràpida i enèrgica. Sóc conscient que demano massa : Reduir el nivell de vida occidental, decréixer econòmicament  -el terme més utilitzat és la sostenibilitat,  una ximpleria que implica no canviar gairebé res (de decreixement no se’n vol ni sentir parlar)- i repartir uns beneficis globals per un món més enllà de fronteres és senzillament utòpic, però crec que és precisament aquest ressò d’utopia el que ens hauria de fer despertar d’una vegada.
Els quatre genets de l’Apocalipsi del capitalisme de Slavoj Zizek, desastre ecològic, revolució bioenergètica, mercantilització desmesurada i tensions socials (13), il.lustren prou bé, al meu parer, els ingredients de l’olla a pressió d’un sistema que necessita destruir l’entorn per crear benestar i que proporciona uns beneficis clars només als seus integrants a  un  preu  molt  car.

  1. “Pocs són els occidentals que no creuen en l'absoluta superioritat de la seva cultura, per molt que els seus prejudicis igualitaris els ho impedeixi, a vegades, dir. I no pot ser d'una altra manera quan es creu que la ciència moderna és l'única expressió de la veritat, que la democràcia és l'única forma legítima de govern, que la llibertat individual és una premissa innegociable, que la tecnologia moderna és un bé imprescindible i que el creixement econòmic indefinit és un objectiu desitjable. Qui accepti aquests principis -és a dir, qui cregui que els <<mites>> progressistes són l'expressió d'una Veritat Suprema- i no afirmi la superioritat d'Occident, o és un inepte incapaç d'encadenar dos pensaments seguits, o és un mentider i un hipòcrita." (Agustín López Tobajas. 'Manifiesto contra el progreso'. pg. 25. José J. de Olañeta. 2013; http://www.playboyrevistapdf.com/manifiesto-contra-el-progreso-agustin-lopez-tobajas.html)
  2. Alguns exemples de la supèrbia de la ciència occidental : Acabo d'escoltar a un científic dir que <<Avui 'sabemos-a-ciencia-cierta' que la Terra no és producte d'una casualitat ni d'un designi diví, sinó de l'evolució...>>. Aquest home (tot i estar en l‘actual discurs de posicionar-se entre creacionisme o evolucionisme) es fa un favor a ell mateix : Li convé creure que ha trobat una resposta a un assumpte del que ni tan sols sabem formular la pregunta i ho expressa en conseqüència, aquí rau la seva satisfacció, potser l'únic que busca; té la comprensiva necessitat de seguretats. Deu ser difícil d’admetre, però mig segle després, per alguns, no ha canviat gaire el to pompós amb que Lord Kelvin declarava el 1900 -cinc anys abans que Einstein publiqués la Teoria de la relativitat- que <<No queda res per ser descobert en el camp de la física actualment. Tot el que falta són mesures més mesures i més precises.>>, obtenint un ampli suport. Ara bé, això ni és nou ni significa que afirmacions així sigui exclusives de ments o d’impulsos lleugers : El Liceu d’Aristòtil disposava d’un autèntic exèrcit d’auxiliars que comunicaven tot allò digne de saber-se científicament del món conegut; ell mateix afirma que <<Gairebé tot s’ha descobert ja>> (Nestle; 1975, pg. 208), i la tradició ha comunicat la seva tesi que <<La filosofia assolirà completament el seu objectiu en poc temps>> (Pol. II, 5, 1264 a 3; Cic. Tusc. III, 28, 69). + "El patològic desenvolupament, més enllà de tota proporció, de la ment raonadora i analítica que ha generat en l'home modern la il.lusió prometeica del Progrés, sembla, més bé, la compensació al progressiu obscuriment d'una facultat intel.lectual més elevada que la raó, que faria possible a l'home antic un coneixement superior. En conseqüència, les suposades conquestes tècniques, científiques i socials de la història humana representarien, en tot cas, no un progrés, sinó l'efecte progressiu de compensació -en un ordre ambigu i inferior- davant la pèrdua continuada i creixent de les prerrogatives espirituals que d'antuvi posseïa l'ésser humà i del poder que aquestes li conferien, d'un o altre mode, sobre la matèria, doncs és una llei còsmica fonamental que tot descens en l'odre del qualitatiu es veu acompanyat per una expansió en l'ordre qualitatiu. L'essència disminueix perquè la substància creixi." (A. L. Tobajas. Ibid.)
  3. “Con frecuencia me olvido de las cosas, de modo que seguramente tengo una predemencia; de cuando en cuando como mucho, así que probablemente tengo el síndrome del comedor compulsivo, y puesto que al morir mi mujer, la tristeza me duró más de una semana y aún me duele, debo haber caído en una depresión. Es absurdo. Hemos creado un sistema diagnóstico que convierte problemas cotidianos y normales de la vida en trastornos mentales.” (“Convertimos problemas cotidianos en trastornos mentales”; Allen Frances a El País; 24/9/2014; http://sociedad.elpais.com/sociedad/2014/09/26/actualidad/1411730295_336861.html). Els desgavells físics i somàtics del trasllat massiu del món agrari a l’industrial té la seva equivalència psíquica. Per altra banda, la creació de noves afeccions també augmenta en la inflació diagnòstica en psiquiatria infantil que, naturalment, passa sempre per medicar patologies discutibles, per exemple, el TDAH. La formula comercial que val per tot es veu que és la següent : Si s’investiga en malalties que després no han de compensar la inversió econòmica i els beneficis esperats, sempre enormes, la solució és eixamplar el diagnòstic i fer córrer la seva necessitat on i com calgui.
  4. Hannah Arendt; La condició humana’. Empúries. La butxaca. 2014; pg. 335; https://clea.edu.mx/biblioteca/Arendt Hanna - La Condicion Humana.pdf
  5. Gn 1:26
  6. https://casw.org/sites/default/files/CASWNewHorizonsPinker10-16-2011.pdf.
  7. We are not enemies, but friends. We must not be enemies. Though passion may have strained, it must not break our bonds of affection. The mystic chords of memory will swell when again touched, as surely they will be, by the better angels of our nature.” (Abraham Lincoln, ‘Great Speeches with Historical Notes‘ by John Grafton)
  8. No cal retrocedir al nyap que els catòlics van fer al Nou Món o al dels protestants en altres indrets (sense ser els únics : L’Islam més bel.ligerant també va ser una efectiva exportadora de la seva fe), hi han exemples actuals : Des de fa pocs anys s’han anat imposant agressivament tendències evangèliques fonamentalistes d’origen anglosaxó en països africans on companyies petrolíferes tenien posat l’ull i on s’instal.len sense resistència amb l’excusa de desplaçar cultes animistes de pobles ignorants i obri-lis els ulls a la ‘vera religio’.
  9. Edgar Morin, Introducción al pensamiento complejo, Gedisa; Madrid, 1994; pg. 25 ; http://www.pensamientocomplejo.com.ar/docs/files/MorinEdgar_Introduccion-al-pensamiento-complejo_Parte1.pdf +  https://doctoradousbcienciaseducacion.files.wordpress.com/2013/01/morin-edgar-el-paradigma-perdido.pdf
  10. “Antes tal vez vivíamos más en plural y en comunidad. Las familias eran extensas y no como ahora con sólo uno o dos niños, a menudo obsesionados consigo mismos y con que se les reconozca como perfectos. ¿No hay algo obsesivo también en la cirugía plástica?” i “Vivimos una obsesión por la fama y un individualismo que hacen que los medios y ahora las redes sociales nos mantengan constantemente insatisfechos con nosotros mismos. Muchos están más pendientes de sus seguidores en las redes que de sus auténticos amigos.” (“Madurar es ir aproximando lo que crees ser a lo que eres” Frank Yeomans a ‘La Vanguardia’; 26/2/2016; http://www.lavanguardia.com/lacontra/20160226/4010558181/madurar-es-ir-aproximando-lo-que-crees-ser-a-lo-que-eres.html)
  11. Seguint aquesta estela tampoc està de més afegir que he arribat a sentir que que l'Himne a l'Alegria’ és una versió orquestrada d'una cançó de Miguel Rios, i es pot dir tranquil.lament que la celebració del ‘Yom Kippur’ ha passat, gràcies a la instauració de les 'ortografies alternatives', a dir-se del 'Yonki pur', una reunió d'addictes.
  12. ‘A Study of History’; Vol IV : ‘The Breakdowns of Civilizations’; Oxford University Press, 1939
  13. ‘Vivre la fin des temps’, 2010; https://storify.com/filosofiacr/dialogo-slavoj-zizek-peter-sloterdijk-la-quiebra-de-occidente