MUNDUS EST FABULA                            

     

La manera de veure el món és com una faula, un relat, i també és com una obra interpretada en un escenari en forma de comèdia o de tragèdia. <<Mundus est fabula>> és una suggerent frase que apareix en l’obra de Descartes i de Nietzche (també en la de Max Ernst), traduïble com el món és una ficció, un rumor, una cosa efímera, intranscendent, fins i tot irreal, però no entraré en les elaboracions d’aquests filòsofs, ni en dualismes religiosos que es remuntarien a Plató o l’antiga Índia, on el concepte que el món no és més que un somni i pura il.lusió és una idea recurrent (1). Parteixo d’aquest títol perquè em sembla un bon punt de partida, però no vull limitar-me a la interpretació habitual de faula i de conte; voldria recollir l’antiga sospita que, sense pensar que els homes som titelles manipulables, sovint semblem els personatges d’un relat viu, actors d’una obra de teatre de la que no tenim totes les regnes i de la que no ens cansem d’escriure, llegir i interpretar episodis sense que mai s’aconsegueixi expressar del tot la realitat en la que existim.

Sense poder determinar sempre les causes i els efectes del que passa, les lectures de la vida i del món, tot <<allò què esdevé>> (2), poden canviar molt depenent del moment o de la geografia. Sota un prisma o altre, les diferents maneres de veure i parlar sobre el món són interpretacions que necessitem fer de l’entorn on vivim, recursos explicatius d'una realitat que, més enllà de la limitada esfera pràctica i quotidiana, resulta inaccessible. Faules i contes serien fórmules de coneixement, didàctiques o al.legòriques i, entre altres funcions, algunes vegades transmeten continguts ètics o moralitzants exposant i influenciant la nostra conducta. La qüestió és que, des de temps antics els homes pretenem suportar la perplexitat d'una existència que ens supera amb la construcció de les més variades elaboracions: mites, religions, filosofia, ciència o reculls històrics per preservar savieses i fets que d’altra forma es perdrien. 

All the world's a stage,

And all the men and women merely players;

They have their exits and their entrances,

And one man in his time plays many parts.

William Shakespeare, As You Like it

Sense tenir resposta d’on venim ni d’on anem, les reflexions de tants que s’hi han posat, van, des d’inconsistents explicacions de caràcter sagrat (encara vàlides per molts), a agudes respostes que prefereixen un prudent escepticisme, fins i tot el silenci, davant la complexitat i la bellesa de l’escenari on transcorren les nostres breus vides, una realitat imprevisible de múltiples o infinites dimensions. No crec que siguin poques les persones a les que sorprengui que, a vegades, tot el que ens rodeja sembli una mena de comèdia  (divina, segons l’afegit que va posar Boccaccio al títol de Dante, o humana pel Balzac que retrata els costums dels segle XIX), en el que amb voracitat els homes anem llegint i interpretant els infinits capítols d’una obra de caràcter universal, el llibre de la vida.

Penso que poder-nos moure de la millor manera en la lectura activa d’aquest inconclús llibre implica un òptim coneixement d’un mateix, necessari per composar (en la mesura possible) i interpretar bé el paper o la melodia que s’hi representi. Deixant de banda els fangars de la psicologia o de la política, els trets de la personalitat i la formació d’una identitat que hem anat adquirint (dels que potser no ens agradaria reconèixer la gran influència d’elements externs, ni uns fonaments més febles del que pensem), formen part d’aquestes eines amb què, conscient i inconscientment, actuem a diari (https://www.letraslibres.com/espana-mexico/revista/identidad-mentiras-que-unen).

Entre les circumstàncies i condicionants involuntaris que, en principi, sense poder fer-hi res, ens trobem en la vida, el marge de decisió humana, tot i pensar que no és tan ample com es creu en el món d’avui (massa donat al culte a la personalitat i l’exaltació d’una llibertat menys real del que imaginem), és d’un valor substancial. En un món excessivament focalitzat en un constant entreteniment exterior i en tota mena d'artificis alienants, com ara el desig o la necessitat d'aparentar i l'ansietat consumista, trobo que un mínim i satisfactori coneixement de nosaltres mateixos, aspecte massa oblidat i generalment tan poc treballat que dóna lloc a les més sorprenents i nefastes conseqüències psíquiques i emocionals, facilitaria el subtil joc d’existir amb una millor observació i domini d’un mateix, perquè <<Quants moren abans d'haver donat una volta en torn ells mateixos!>> (Charles A. Sainte-Beuve). 

En l’arrogant temps del ràpid i deshumanitzat progrés tecnològic, legions de sanadors i oportunistes, lletrats o no, s’ocupen de les ansietats, les repressions, els complexes, les depressions i un creixent nombre de (presumtes) desgavells mentals massa freqüents que, paradoxalment, es donen en menor mesura en països poc desenvolupats, però on una concepció de capitalisme indústrial que abasta tot allò què l'home civilitzat pugui arribar a desitjar sense gaire esforç, i que transforma qualsevol simple afecció en una patologia a medicalitzar, suposadament en nom del nostre benestar, sempre insatisfet, tindria poc a rapinyar. Tot plegat són mostres d’aquest escàs conreu d’una vida interior que demana la seva atenció, una de les ombres de societats dirigides més a consumir i tenir que a reflexionar i ser.

Gestionar encertadament tot allò què, segons les circumstàncies, estigui en les nostres mans, determinarà més formar part dels qui escriuen (encara que només sigui alguna paraula) o dels qui segueixin els diferents capítols de la seva existència sense massa senderi <<La vida és drama, no importa quant va durar, sinó com es va representar>> (Sèneca, Epístoles a Lucili, LXXVI). Sigui com sigui, viure pot ser vist com aquest escriure, llegir i interpretar el gran llibre de la vida i sempre serà una apassionant i valuosa aventura.

Perquè si bé es mira, 

la vida no és més que un immens tauler d'escacs, 

els quadres blancs són els dies, 

i els negres les nits, 

i en el qual el Destí juga amb els homes com amb peces: 

els mou d'aquí cap allà, 

i d'un en un aniran a l'estoig del no-res.

Omar Khayyam, Rubaiyat (3)

https://www.biblioteca.org.ar/libros/121.pdf

Les lectures crues, però lúcides de la vida humana no neguen el seu valor i el seu sentit. Encara que aquest escrit sembli tenir un tuf pessimista, la meva convicció personal de l’existència d’aquest sentit em situa lluny de posats nihilistes, i de l'actualment tan estesa idea d’un presumpte absurd de la vida humana, propis d’un temps que ha viscut els terribles esdeveniments del segle XX, que continuen ressonant en els nostres dies.

Pot resultar inacceptable, molest o intrigant insinuar la nostra existència com una mena de joc o una obra de teatre on els homes seríem els personatges. Oblidant els que, sense tenir res a veure amb la professió teatral, deliberadament actuen en la vida pel propòsit que sigui, a pocs els agradaria reconèixer que, en part, som una mena d’actors perquè sembla reduir la innegable importància de la voluntat, i perquè implicaria uns guions dels que seríem simples ninots, però considero que no som joguets en mans d’un destí del qual preferim ignorar l’existència, en consonància amb l'herència il.lustrada i la massa vigent visió pretesament única de la ciència, i del que desconeixem el sentit. La meva intuïció personal és que els homes només tenim una limitada, però fonamental parcel.la de llibertat, un lliure albir que s’ha d’aprendre a saber combinar amb tot allò què ens ve sol sense poder fer-hi res (no entro en si és casual o determinat). La vida humana seria configurar aquests dos tipus de camins en què ens trobem; <<l’equilibri entre aquesta contradicció>>, com opina Chesterton. Però és fàcil observar les similituds de l’existència dels éssers humans amb episodis massa repetits d’una història plena d’errors dels que no aprenem gaire; una gran narració o una obra de teatre, el gran teatre del món (4), on gairebé no hi ha <<res de nou sota el Sol>> (Coh. 1,9-10), i en la que no és difícil veure patrons d’actuació que segueixen rígids codis socioculturals.

                               

Sense que hagi de suposar hipocresia, les persones adquirim múltiples papers en un sol dia, portem diverses màscares socials segons l’indret i l’ocasió; de fet, etimològicament, el mot llatí persona, de personare, ressonar, prové del teatre clàssic grec on s'utilitzaven màscares que expressaven diferents estats d'ànim amb un sol orifici a la boca que amplificava la veu. Qualsevol que ho analitzi fredament trobaria molts exemples viscuts amb naturalitat, fins i tot, encara que sembli una contradicció, amb la seva autenticitat, penso que aquí rau la importància. S’ha de reconèixer que l’ésser humà adopta, per inèrcia o no, rols i convencionalismes contínuament, i que alguns actes humans formen part d’una estudiada escenografia (sobretot quan estem en públic). Amb raó, el lema que apareixia en la bandera del The Glove de Shakespeare era “Totus mundus agit histrionem”, tot el món fa comèdia (5), dins del tòpic literari del Theatrum Mundi, que ja es troba en el mite de la caverna de Plató https://arditiesp.files.wordpress.com/2012/10/platon_caverna.pdf. 

   

                             

    

René Descartes amb el llibre on es pot llegir Mundus est Fabula.
(Jan Baptist Weenix’s, 1647)

La ingent quantitat de poderoses dades culturals que provenen de l’entorn cultural, social i familiar conformarien, amb el pes del subjecte, la gran diversitat d’interpretacions de la vida, però, d’una manera molt ample, es pot dir que hi ha una aproximació acordada de la visió del món, encara que tots en tenim imatges i nocions diferents (6). Les informacions generals i les ideologies predominants formen part d’un discurs hegemònic continu; condicionen i són  part  fonamental  del  bagatge  que adquirim (7). Les grans dificultats d’entendre d’arrel diferències culturals també provindrien de l’excessiva importància que es doni a la pròpia; per mi la clau és saber relativitzar tot el que s’hagi après i no donar gaire corda a les pròpies conviccions i als prejudicis dels que ningú escapa del tot. Dit d’altra forma, mantenir sempre viva l’opció de desaprendre, permetre’ns dubtar de tot allò que tenim per segur. 
Sempre disposem d'autonomia de pensament, però crec que, en comunitats amb una forta identitat, no és fàcil que apareguin molts individus amb una elevada sensibilitat crítica, pública i obertament, del que s’ha mamat des de petits. El nostre subjecte, <<el gran ull del món>> de Schopenhauer (8), esdevé fonamental, però crec que el gran pes, amb les seves llums i les seves ombres, del relat de la visió del món de la pròpia cultura té en l’individu, dificulta divergir clarament.

Fa poc s’ha fet públic un exemple peculiar de dues cosmovisions que xoquen de front (amb un resultat suculent per una excepcional i petitíssima cultura primitiva). En aquests temps en què l’home fotografia un forat negre a 55 milions d’anys llum en la galàxia Messier 87, els habitants a la petita illa de Sentinel del Nord al Pacífic, que viuen incomunicats i en l’autarquia des de fa uns 60.000 anys, tenen alguna mena d’interpretació del món que els fa rebutjar violentament tots els visitants amb llances rudimentàries i ensenyant el cul quan s’apropa una barca a la seva costa. Als que hi posen els peus mai se’ls torna a veure el pèl, com ha passat amb un missioner de 26 anys, probablement devorat pels entranyables indígenes el 2018. John A. Chau, Pastor evangèlic de l’Amèrica profunda (on habitualment es practiquen exorcismes per reorientar homosexuals) va decidir anar a convertir-los assegurant que amb una Bíblia en tindria prou. Va desaparèixer als pocs minuts de desembarcar. El proteccionisme del país a què pertany l’arxipèlag, Índia, i l’interès dels antropòlegs impedeixen explorar l’ílla. Es sap molt poc dels nadius que hi ha per la frondositat de la selva que obstaculitza el contacte visual des de l’aire i per l’agressivitat amb què defensen la seva cultura (9). Aquí es tracta d’assenyalar que ambdues visions del món formen part de la constel.lació de romanços, i sistemes de valors variables, que l’home és capaç de construir i seguir de forma estereotipada o fanàticament. Aquí rau la importància del pes que té creure massa la part que tenen de pura comèdia (tragèdia en el cas d’en Chau, en plena era Trump) https://www.youtube.com/watchlist=PLeEzCJHXClX3yLs95Ye0Xq6u9Srtmq3M5&v=TKLmYRJncok..

Imatge del forat negre situat en el centre de la galàxia M87

(Event Horizon Telescope, NASA)

Ilíada, Odissea, Bíblia, Vedes; Plató i Giordano Bruno, però també Il.lustració, Teoria de l’evolució i del Big Bang són alguns dels trampolins des dels que, en forma de relats, donem una funció explicativa a tota mena de qüestions a les que els homes necessitem encarar-nos, però amb una cosa en comú: en quasi totes les temptatives d’interpretar una realitat polièdrica de la que gairebé no tenim ni idea de què parlem. Recordant que l’home també és part d’aquest misteri, per això a vegades és millor optar per la senzillesa per apropar-nos a idees fora del nostre abast que s’expressen i s’assimilen millor en forma d’al.legoria, de paràbol.la o de poema, fins i tot damunt d’un llenç o en una partitura. La nostra facultat creativa és una de les coses que ens eleva.

No hi ha suficients paraules per descriure un món d’infinites visions. Si bé no podem evitar fer-ho, en àmbits profunds es cau en un erm de preguntes que ni tan sols sabem com articular perquè el nostre llenguatge no ho permet i, segons alguns <<d’allò que no es pot parlar, cal guardar-ne silenci>> (Wittgenstein, 1989). Equipats amb els millors recursos que sigui capaç l’home (sempre limitats per la nostra magre naturalesa cognitiva), no passen de ser més que aproximacions, mirades furtives i ambígües de l’existència. Al cap i a la fi, totes les fites de l’intel.lecte i l’espiritualitat potser mai no seran més que mirades borroses, passos de cec, contes i relats que han de ser escrits i que necessitem com la llum del sol, però sense capir ni de lluny el sublim misteri d’una realitat que, per la seva pròpia naturalesa, se'ns escapa, i en la que ens desenvolupem com a individus i com a espècie. Per això, crec que qualsevol lectura del món no passa de ser més que una fabula.

1. <<Fa milers d'anys els savis indis suggerien que l'univers és un somni de Brahma, l’aspecte creador de la divinitat destinat a desaparèixer quan quedi més profundament dormit i a reaparèixer quan torni a somiar, somiant-se a si mateix. Qualsevol cosa és Brahma jugant a fet i amagar. Hi ha una vella història de la Índia que ens parla que Brahma s'avorria en soledat, així que va crear la deessa Māyā per divertir-se. Māyā li va dir que jugarien a un meravellós joc, però Brahma havia de fer el que ella digués. Va acceptar. Seguint les seves instruccions va crear el Sol, les estrelles, la lluna i els planetes, després la vida a la Terra, animals, oceans… diguent-li : "Quin món tan bell d'il.lusió has creat; ara vull que creis un animal que sigui tan intel.ligent i tingui suficient consciència per apreciar la teva creació". Brahma va crear els éssers humans i va preguntar a Māyā quan començar el joc. Ella digué "Ara mateix"; va tallar Brahma en milions de bocins, va posar un tros en l'interior de cada ésser humà i va dir "Ara comença el joc!, vaig a fer que oblidis qui ets i hauràs de trobar-te a tu mateix!" Després Māyā va crear el somni i Brahma encara està intentant recordar qui és.>> (‘Un sueño de Brahma’, Salvador Panikkar; El País; 30/5/1983).
2. Ludwig Wittgenstein, Tractatus logico-philosophicus 6.44; Laia, Barcelona, 1989, pg. 151. 
3. + <<Vés, menja amb alegria el teu pa i beu satisfet el teu vi. Porta en tota ocasió vestits blancs i que no falti mai perfum en el teu cap. Frueix de la vida amb la dona que estimes durant tots els dies de la teva efímera existència, perquè Déu et concedeix de viure sota el sol tots els teus efímers dies. Aquesta és la teva part en la vida i en el treball amb què t'afanyes sota el sol. El que ara et vegis capaç de fer, fes-ho de la manera que puguis, perquè en el món dels morts on hauràs d'anar, no hi ha obres ni projectes, no hi ha coneixement ni saviesa.>> (Cohèlet, 9:7-10).
4. <<El trànsit entre els segles XVI i XVII fou una època decisiva i apassionant en la cultura europea, ja que totes les grans qüestions que conformarien més endavant el món modern es van començar a perfilar llavors amb l’obra i l’esperit dels principals dramaturgs que van escriure a Anglaterra, Espanya, Itàlia i França, des de Shakespeare i Marlowe fins a Lope de Vega, Calderón de la Barca, Cinzio o Molière.>> (Andreu Jaume i Gonzalo Pontón a ‘El gran teatre del món. L’eclosió del teatre modern a Europa’, CCCB 2017; https://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/el-gran-teatre-del-mon-leclosio-del-teatre-modern-a-europa/227102 + <<En El Gran Teatro del Mundo, encontramos que el mundo es, no un escenario, sino el escenario; el autor o director de la obra es Dios; los actores son los seres humanos y los papeles asignados son el destino que cada ser tiene asignado; su actuación será buena o mala según se atenga a los principios morales y religiosos mandados por Dios (el Autor); al final de la obra, los actores recibirán aplausos, o sea, Cielo, si han hecho bien su papel, o abucheos, Infierno, si han fracasado.>> (Muñoz, 2009). http://www.rae.es/sites/default/files/El_gran_teatro_del_mundo_Pedro_Calderon_de_la_Barca.pdf
5. <<Inspirat en Petroni, el nom del Globe suposadament fa referència a l'expressió llatina “Totus mundus agit histrionem”, derivat de “Quod fere totus mundus exerceat histrionem”, (perquè tot el món faci comèdia), que tenia una àmplia circulació en l'Anglaterra de l'època de Burbages.>> (Font: Wikipèdia)
6. <<El mundo está ahí fuera, pero las descripciones del mundo no. La verdad, en consecuencia, no es la correspondencia con el mundo ya que el mundo no habla, sino un acuerdo conveniente entre los distintos interlocutores.>> (Taylor, 2008)
7. <<La hegemonía cultural és un concepte que designa la dominació de la societat per la classe dominant, cosmovisió de la qual (creences, moral, explicacions, percepcions, institucions, valors o costums) es converteix en la norma cultural acceptada i en la ideología dominant, vàlida i universal.>> (Font: Wikipedia). Tanmateix, en l'era de la informació massiva i accelerada destaca la desorientació informativa i el descrèdit de la ciència. +http://www.cccb.org/ca/activitats/fitxa/el-dilema-de-cassandra-lamenaca-de-la-desinformacio/231157h.
8. Arthur Schopenhauer, “Sobre la voluntad en la naturaleza,” Alianza editorial Madrid, 1982, pg. 18). + <<El món és la meva representació>> així comença l’obra més important de Schopenhauer. Molt per sobre, són exemples adients pel tema que treballo, però sense entrar en el seu sentit real per l’autor. Schopenhauer inicia el seu pensament en la premissa de la limitació del coneixement humà, idea tradicional en filosofia.
9. No hi ha proves de canibalisme, els experts addueixen que seria una errònia interpretació del ritual de desmembrar i cremar els morts per prevenir la reacció negativa dels seus esperits. Però el relat occidental d’alguns medis, suggerint que s’hauria de recuperar el cos i sense considerar que una simple transferència bacteriana eliminaria amb facilitat la població, molt vulnerable pel seu llarguíssim aïllament, vol ressaltar el presumpte caràcter violent dels illencs, una minúscula comunitat que intenta defensar-se de les ingerències de grups dominants que volen-fomentar-el-turisme-i-el-desenvolupament. + https://www.youtube.com/watch?v=yhhcE7rSoKQ