"THE  WORST  ANGELS  OF  OUR  NATURE"

És sorprenent com vestim la crua realitat amb els colors que més ens convenen. Crec que individualment tenim la capacitat de modelar o amagar allò què ens pot resultar més molest de la nostra naturalesa, com si creguéssim que així ho podem eliminar. També col.lectivament, els aspectes que no s’avenen gaire als principis socials d’una comunitat, sempre mutables, s’amaguen sota la catifa, però, en els dos casos, crec que no poden ser tan fàcilment oblidats gràcies al batec subtil del nostre inconscient, aliè a la moralitat i les superficialitats.

Dos exemples dispars: 1/ La imatge d'una prehistòria en la que presumptament hi havia molta menys violència social que, junt a anteriors exemples, deu provenir de la Il.lustració amb el mite del bon salvatge (1), com si les guerres fossin mecanismes bàsicament posteriors i només vinculats a la civilització potser seguint una tendència originada i pròpia dels anys seixanta i setanta (2); i 2/ L'estés i en certa manera comprensible costum d'ocultació d'autoritats europees i mitjans de comunicació de l'origen musulmà d'homes que, al cap d'any del 2015, han assetjat, grapejat i violat vàries dones a Europa del Nord. I dic comprensible per les repercussions indesitjables que pot comportar, com ara l'aprofitament per part d'una ultradreta en auge, ja desacomplexada per les nostres contrades, però que també indica un altre qüestionable auge: el de la correcció política, i que aquí vull destacar.

La meva reflexió és que pot aparèixer una línia d’estudi que mostri dades sòlides del que vol proposar i les presenti per argumentar, de manera numèricament encertada, que ha hagut una quantitativa reducció de violència en la nostra espècie (sempre en referència a l'autodenominat primer món), ho reconec, però no s’entra suficientment en que aquesta ha canviat molt de forma, i que les legislacions i les mesures coercitives influencien molt a l’hora d’exercir-la, tot i continuar gairebé igual de latent que en les pitjors ocasions d'un passat molt recent. Una mostra clara és internet, on sota les més variades identitats, un pot desitjar el pitjor a un altre per simple disconformitat d'opinions o, l'inaudit, i ja normalitzat, augment de continguts violents audiovisuals consumits àvidament per part de públics de totes les edats i condicions, on sovint es projecta el maniqueisme més ranci, però amb les tecnologies més avançades.

Una altra és l’anhel imperialista i beligerant d’alguns dirigents mundials, exaltats per una de les indústries més sucoses, l’armamentista que, significativament, mai para de crèixer en temps de pau. A mi em sembla que això palesa el que a alguns sembla costar d’assumir fàcilment: que l’home encara du inscrit en la seva naturalesa, al costat de facultats i característiques lloables, l’agressivitat pròpia d’un animal, sense que depengui tant de la influència negativa de les societats creades on es pugui emmirallar. 

Pel que fa a aquest exemple, un cas podria ser Steven Pinker a ‘The Better Angels of our Nature. Why Violence Has Declined’ (3), títol  que  adapta  una  frase de Lincoln (4). Defensa, amb altres autors, la disminució quantitativa de la violència i l’agressivitat humanes, però, sense deixar de ser encomiable, mostra que el que s’ha fet és simplement domesticar-les. Aquestes pulsions, pesi a qui li pesi, completament humanes, reapareixerien en altres àmbits o plataformes. Tot reprenent el poderós paper de l’inconscient, la impunitat verbal a les xarxes o determinades conductes infantils, clarament cruels com ara el bulling, que ha derivat en repetits suïcidis, serien expressions contingudes d’un interior on potser tindrien major força i gravetat. El mateix estudi aporta estadístiques on el 25% d’homes i dones considera amb freqüència matar altres persones i el 60% ho considera ocasionalment (Kenrick & Sheets, 1994).

Penso que l’home pot caminar en dimensions més elevades, però la clara presència de la violència i l’agressivitat humanes, pròpies dels primats una mica més evolucionats que biològicament som, per molt que ingènuament creiem que els distints nivells culturals que assolim ens hi hauria de desvincular de manera definitiva (5), es diferencien, junt amb el sexe i altres característiques, de  les  dels  animals, per  la  seva  sofisticació  i per  la  capacitat  d’exercir-les gratuïtament, fins i tot contra nosaltres mateixos com individus: el suïcidi no existeix en la naturalesa (a menys que, recorrent al ja tan desgastat antropomorfisme, interpretem com a suïcidi el singular comportament o l'autolisis d'alguns animals : https://www.ncbi.nlm.nih.gov/pmc/articles/PMC2788815/). 

"El sueño de la razón produce monstruos" Està clar que (alguns) estem millor que abans, però per mi no té tanta importància que s’hagin abolit pràctiques abominables, que hagi més alfabetització, empatia i menys guerres o assassinats al planeta si fa poques dècades acabem de crear el suficient potencial com per fer desaparèixer tota l’espècie i la resta de la vida al planeta en poc temps, o que haguem perpetrat, gràcies a tècniques exquisidament racionals dels que ens enorgullim en altres àmbits, genocidis o exterminis molt més grans que en tot el nostre agredolç passat. Com es podria explicar sinó que una mateixa Alemanya sigui, amb el permís de la Grècia clàssica, el cim de la filosofia occidental i el país que ha causat l'Holocaust? 

Segurament Pinker tingui en compte la vigència d’aquest dantesc potencial, però potser, en el context actual de pintar-ho tot de capteniment pudorós i d'afabilitat, no quedi bé recordar massa alt que ‘The Better Angels of our Nature‘ són capaços de les pitjors barbaritats contra els seus congèneres. És normal i positiu avergonyirnos, però deixar de mirar-ho de front no ho farà desaparèixer. Potser també s’hauria de tenir en compte que multitud de fenòmens naturals al planeta i en tot l’univers, al menys vist des de la nostra perspectiva, tenen un innegable aspecte violent; potser formi part de l'existència humana, en tot cas aquestes quatre lletres no pretenen ser una anàlisi profunda del tema. Però no vull deixar d'expressar la meva convicció que l'home encara avança un-pas-endavant-i-tres-enrere.

Pel que fa al segon exemple, amb l’ocultació d'autoritats europees de l'origen dels grapejadors i violadors aïllats en dates assenyalades, es maquilla que la difícil adaptació d’alguns immigrants, moguts per una raó tan humana com que tots tenim dret a buscar una vida millor, però amb cultures que perceben la dona i la sexualitat de forma diferent a la nostra, pot resultar incòmode, fins i tot traumàtic, per a alguns dels mateixos individus amb el desig, també humà, que continuï havent treballadors que els paguin les pensions de jubilació quan el vell continent estigui poblat encara de molts més vells. 

‘...I pity the poor immigrant

Whose strength is spent in vain

Whose heaven is like Ironsides

Whose tears are like rain

Who eats but is not satisfied

Who hears but does not see

Who falls in love with wealth itself

And turns his back on me...’

Bob Dylan

El que crec tenen en comú els dos exemples és que la nostra ingenuïtat voluntària, que junt amb la ignorància, estaria entre els nostres pijors mals (Diògenes Laerci assegura que Sòcrates <<acostumava a dir que solament hi ha un bé, el saber, i un mal, la ignorància>> (6), pot ser tan immensa com l’art d’amagar pors i vergonyes sota la catifa. Però considero que s’ha de subratllar l’epidèmia de bonisme i de correcció que, simptomàticament, des de fa decennis ha infectat el llenguatge polític i els dels seus portaveus. Per altra banda, suggerir que les maneres políticament correctes són una altra forma de totalitarisme (Žižek, 2016) també semblen sofismes per atreure públics àvids d'expressions cridaneres, que sospiten conspiracions arreu on es miri, i que despertaria un somriure irònic en la Hannah Arendt més atrevida (https://larisadelser.wikispaces.com/file/view/Arendt-Hannah-Los-Origenes-Del-Totalitarismo.pdf + https://clea.edu.mx/biblioteca/Arendt Hanna - La Condicion Humana.pdf).

"El conegut biòleg Edward Wilson manté que la seleccció de grup ha esta fonamental per l'evolució social com humans, a més de postular que la competència intergrupal permet la diversitat adaptativa, una explicació genial de com la sociabilitat ha permès que un primat s'hagi humanitzat" (Carbonell, Agustí, 2020). Els recels vers grups diferents del nostre, vigents fa milers d’anys, és una característica que encara trigarem força en desplaçar de forma pragmàtica i definitiva (7). El desajust entre els intermitents moviments d'avenç social que s'han donat, sempre recentment i la biologia humana, és evident. Per molt que hagi pogut minvar quantitament, no ens hauríem d'estranyar tant de la presència d’agressivitat i violència en el nostre món si fa ben poc anàvem a quatre potes. 

Tot i l’efecte contaminador que, entre altres raons, tenen els mitjans de comunicació, sovint venent una imatge de l'home present tan avançada que gairebé és perfecte no deixa de ser una projecció que no pot complaure més que a ments d'idees limitades. L'home, multidimensional, encara és un ésser massa primitiu en molts aspectes, lluny de la il.lusió prometeïca i il.lustrada encara vigent. L'únic que jo veig és que ara estem, per molt que pugui sorprendre, en un moment d'entreguerres (tinc les meves raons per afirmar-ho); un interval de temps entre desastres significatius i amb signes evidents de col.lapse, un període excepcional més fràgil del que creiem, amb un seguit d'avenços que no s'havien vist mai i que sembla que hagin estat sempre.

Venim d'un passat farcit de salvatjades, amb una història de la humanitat que és <<poca cosa més que un registre de crims, bogeries i desgràcies>> (Gibbon, 2020), com ja he citat. L'ésser humà és encara mereixedor de qualificatius poc elogiosos com el de "animal domesticat i maniatat gràcies al que anomenem civilització" (Schopenhauer, Parerga i paralipòmena, II, 114). Domesticació que s'evidencia quan hi han guerres, quan les regles i els acords de convivència que la civilització promou són prescindibles i, fins i tot les persones més tranquil.les, poden tornar-se els més salvatges.

Leviatan, que personifica les forces incontrolables, no ha mort, s’amaga i dormita, tot recordant que l'home no és només un llop per a l'home. La naturalesa humana no admet fàcilment anar al ritme del compàs que suggereixin les raonables reflexions dels intel.lectuals o dels moralistes ben intencionats; imposar el bé també pot ser considerat un dels pitjors errors històrics de la humanitat (que preguntin a les generacions d'afectats per les creuades de missioners i colonialistes que, en nom d'una creença benefactora, amparada pels respectius depredadors institucionals civilitzats, històricament han expol.liat bens i cultures considerades menors).  

L’instint animal continua sent poderós en el gènere homo, del que només resta una espècie, l'homo sapiens, però  en  cap  cas  pretenc  dir  que  no  s’hagi  de  lluitar  on calgui: corregir pedagògicament i amb paciència les pulsions més negatives d’aquest instint, que també forma part de la nostra humanitat, i això em permet tornar a donar de nou protagonisme a l’inconscient. El problema que sorgeix ara és com definir i delimitar els àmbits d’actuació a unes pedagogies que s'haurien de perfilar-se, respectuosa i eficaçment, en un nombre de cultures tan elevat com l'actual, on es donen visions del món molt diverses i, fins i tot, antagòniques o irreconciliables. 

1. Fent autocrítica de la Il.lustració, Rosseau -considerat per Lévi-Strauss el fundador de les ciències de l'home- demana, en un clam preromàntic, un retorn a la natura en la seva aportació al programa de l'Acadèmia de Dijon sobre l'origen de la desigualtat entre els homes el 1753 :  "(…) internat en el bosc (de Saint-Germain), buscava i trobava la imatge dels primers temps, una història que vaig traçar amb orgull; atacava sense pietat les petites falsedats dels homes; allà em vaig atrevir a posar nuament la seva naturalesa, seguir el progrés dels temps i de les coses que l'han desfigurat, i comparant a l'home de l'home amb l'home de naturalesa, mostrar-li en el seu pretès perfeccionament la veritable font de les seves misèries." (J.J.Rosseau, 'Oeuvres complètes I', Gallimard, París; 1959-1995, pg. 388), i "tots els progressos de l'espècie humana l'allunyen incessantment del seu estat primitiu." ('Discurso sobre el origen y los fundamentos de la desigualdad entre los hombres', Gredos, Madrid; pg. 127).
2. “Hasta ahora habíamos visto solo señales de violencia sobre individuos, pero lo que estamos viendo ahora es que, al contrario de lo que se asumía, en estas sociedades también había violencia, de hecho, pensamos que lo que estamos viendo aquí es un auténtico campo de batalla tal y como quedó tras el enfrentamiento”, explica José Manuel Maíllo a l’article (‘Una masacre hace 10.000 años habla sobre el origen de la guerra’; El País. 21/1/2016; http://elpais.com/elpais/2016/01/20/ciencia/1453311077_947443.html) que parla de descobriments a Kenia : “En esa época los Homo sapiens de la zona vivían en sociedades nómadas dedicadas a la caza y la recolección, un pasado anterior a la aparición de las primeras sociedades sedentarias. Algunos expertos han idealizado aquella época y a sus protagonistas, que serían buenos salvajes entre los que no existían jefes, jerarquías, violencia. Pero el hallazgo hace que el mito se tambalee.” (Ibid; ‘Inter-group violence among early Holocene hunter-gatherers of West Turkana, Kenya.’ Nature. 529; 21/1/2016; http://www.nature.com/nature/journal/v529/n7586/full/nature16477.html).
3. “La obsolescencia de las grandes guerras es sólo uno de muchos motivos de la disminución de la violencia. Los porcentajes de homicidios en Europa se han dividido al menos por 30 desde la Edad Media: aproximadamente de 40 personas por 100,000 al año en el siglo XIV a 1.3 al final del XX...”. Steven Pinker, a ‘The Better Angels of our Nature. Why Violence Has Declined’ (Viking, 2011; https://casw.org/sites/default/files/CASWNewHorizonsPinker10-16-2011.pdf. + El comportamiento agresivo es general. No se inventó en un lugar y se extendió. Forma parte de la historia y la prehistoria de nuestra especie y su linaje ancestral. El cerebro humano ha conservado los circuitos agonísticos y de predominio en los mamíferos. La agresividad tiene por lo menos dos aspectos importantes a considerar. Por un lado, procura rendimientos o recursos en general: alimentarios, territoriales, económicos o sexuales. Por el otro, la agresividad es algo placentero en distintos grados dependiendo de las personas o de las circunstancias. Los dispositivos neurales de la agresión ofensiva se enlazan con los de la recompensa fisiológica. Todo ello recordando que está demostrado que la variación de las tendencias violentas en los individuos es considerablemente hereditaria.” (‘Steven Pinker y el declive de la violencia’; M. T. Giménez a Letras libres; Mèxic, Gener 2012).
4. “We are not enemies, but friends. We must not be enemies. Though passion may have strained, it must not break our bonds of affection. The mystic chords of memory will swell when again touched, as surely they will be, by the better angels of our nature.” (Abraham Lincoln, ‘Great Speeches with Historical Notes‘ by John Grafton).
5. “Des de Darwin admetem que som fills de primats, però no que nosaltres mateixos siguem primats. Estem convençuts que, un cop descendits de l’arbre genealògic tropical on vivien els nostres avantpassats, ens hem allunyat per sempre d’ell, i de que hem constituït, al marge de la naturalesa, el regne independent de la cultura.” (Edgar Morin, ‘El paradigma perdido’; Kairós; Barcelona; 1974; pg. 17 ; https://doctoradousbcienciaseducacion.files.wordpress.com/2013/01/morin-edgar-el-paradigma-perdido.pdf) i “Aristóteles colocó a todas las criaturas vivas en una ‘scala naturae’ vertical, que baja desde los seres humanos (los más próximos a los dioses) hasta los moluscos, pasando por los demás mamíferos, las aves, los peces y los insectos. Hacer comparaciones entre los elementos de esta extensa escala ha sido siempre un pasatiempo popular entre los científicos, pero lo único que hemos aprendido es a juzgar a otras especies con arreglo a nuestros criterios. El objetivo constante ha sido mantener intacta la escala de Aristóteles, con los humanos en la cima. Parémonos a pensar: ¿qué probabilidades hay de que la inmensa riqueza de la naturaleza quepa en una sola dimensión? ¿No es más lógico pensar que cada animal tiene su propio sistema cognitivo, adaptado a sus sentidos y su historia natural? No tiene sentido comparar nuestra capacidad de conocer con la de un animal que tiene ocho brazos independientes, cada uno con su suministro nervioso, ni con el conocimiento que permite que un animal volador capture una presa móvil gracias a los ecos de sus propios chillidos.” (Frans de Vaal; ‘Lo que aprendí haciendo cosquillas a los simios’. El País, 15/5/2016 http://elpais.com/elpais/2016/05/12/ciencia/1463063308_272178.html).
6. Diògenes Laerci; ‘Vides dels filòsofs’; Ed. Laia. Barcelona, 1982, pg. 127 http://www.ataun.net/BIBLIOTECAGRATUITA/Clásicos en Español/Diógenes Laercio/Vida de los filósofos más ilustres.pdf)
7. “La desconfiança en els estrangers és fruit de la nostra història evolutiva. Pot ser que no ens agradi, però és cert. La diferència de tracte als pertanyents al grup i els que no ho són és una de les més sòlides troballes de la psicologia. Si ho vols canviar és possible que no canviïs la biologia, però podem crear institucions socials en les que la gent de distintes cultures col.labori” i “La nostra hipòtesi és que, al voltant de fa mig milió d’anys, va haver una gran explosió de poblacions de mones que estaven robant el menjar als humans. En aquesta situació, van haver d’idear altres formes de trobar menjar i van acabar col.laborant per trobar aliments, com els antílops, fora de l’abast de les mones.” (M. Tomasello a “Para mejorar la sociedad no podemos obviar lo negativo de nuestra biología”; El País. 3/11/2015).