IN DOG WE TRUST

“Creure és posseir anticipadament allò què esperem, és conèixer realitats que no veiem” (1). La inclinació de l’home a la fe no s’explica amb facilitat. Sospitar l’existència de dimensions que ens sublimarien com a individu i com a espècie, sumat a la idea d’accedir-hi en algun moment (potser per creure  mantenir alguna mena de relació) ens és propi, però no cal associar-ho únicament a l’àmbit de costum, les religions : El convenciment que una medecina beneficia -podent-hi encabir l’efecte placebo- o pressuposar que el sol continuarà sortint cada matí prové del mateix tronc, és a dir, d’una mateixa estructura interior. I, fent un salt de molta distància, amb independència dels objectius que proposen les diferents cultures, els mites de sempre poden canviar d’indumentària conservant identitats similars. Segurament podríem trobar característiques teològiques o messiàniques en la mateixa idea de progrés a Occident (2); una creença col.lectiva, tot i que trobo seria més encertat parlar d’il.lusió arrogant. 

El poder i la capacitat que pot tenir una creença s’extralimita per convertir-se en una confiança que, amb força subtil, ens acompanya de vell antuvi a través de la història de qualsevol tipus de civilització, sota les seves diferents formes; un altre assumpte és que condicioni les nostres percepcions o que s’arribi a fer-ne un ús dogmàtic i totalitari, tendència que apareix amb facilitat en la breu història de la humanitat i de la que no cal recordar aquí els estralls. 

Palesant que deixo molts fronts oberts (no és pas la meva intenció aprofundir), quan parlo de creença puc referir-me tant al sentiment íntim i lliure de la persona, a la necessitat de permanència en un grup que majoritàriament s’inclina per una confessió o doctrina, com a una simple il.lusió que proporcioni un al.licient que consideri necessari, però em sembla important compaginar i mantenir sempre una ment oberta amb l’actitud crítica i realivament escèptica la mateix temps.

Creure i descreure alhora no és incompatible; penso que, del que en realitat es tracta, és de no abandonar mai el mall del criteri personal; però tampoc menystenir sistemàticament allò què s’ignora i sempre respectar allò què per un altre pot ser una creença edificant. 

D’alguna manera crec que es podria definir l’aventura del saber com un joc oscil.lant entre poder deixar un bri de possibilitat a les coses més inversemblants i mantenir sempre que les més afiançades en la nostra ment poden ser refutades amb major facilitat del que creuriem, sense temor d’equivocar-nos (tot el contrari).

Estic completament fascinat observant com en les societats industrialitzades -que voldrien bandejar aquesta atàvica inclinació com qui es fa un pet- es depositen les creences en artificis de la nostra creació que substituirien funcions anteriorment atorgades als déus i als herois, un altra mena de projecció. Dubto si recorrent a la ingenuïtat i a l’inconscient -en aquest cas col.lectiu- n’hi hauria prou per definir aquest procés tan simptomàtic de l’excessiva rellevància d’una tecnologia amb ambicions enormes, però indefinides, i de la que gairebé mai s’ensenya el peatge a pagar, inútil contrapunt, seria anticomercial (3). 

A aquestes mateixes societats els costa molt abandonar l’element màgic de les societats primitives a les que miren per sobre les espatlles : Les supersticions i les màntiques, d’alguna manera podria afegir-se la massiva adscripció a teràpies alternatives i pseudocientífiques, no només tenen molt bona salut, també donen importants incentius econòmics -no es pot obviar l’augment de la seva presència durant les crisis-; l’ànima del capitalisme se n’alimenta prou. Jo m’ho pensaria una mica abans de voler trobar fàcilment la causa d’aquesta insistent permanència, únicament en una educació deficitària d’algunes capes de la població o a l’obscurantisme que la llum de la il.lustració no aconsegueix fer desaparèixer (4).

‘Credere’ sembla que prové de ‘cor-dare’. Fins i tot amb implicacions psicosomàtiques, el paper ambigu i l’impuls de les creences penso que no s'ha de desestimar. Per molt diverses i inversemblants formes en què s’expressin, tenen una complexa funció que -de la mà de les emocions i l’inconscient, influenciant la raó més del que reconeixeríem a primera vista- s'encasta en els fonaments de les nostres interpretacions de la realitat, per molt que ens volguéssim obstinar en la seva inexistència o menor rellevància, car les seguretats de què acostumem a fer gala no sempre ancoren en sòlides arrels.

1. Ac. 11:1
2. "El patològic desenvolupament, més enllà de tota proporció, de la ment raonadora i analítica que ha generat en l'home modern la il.lusió prometeica del Progrés, sembla, més bé, la compensació al progressiu obscuriment d'una facultat intel.lectual més elevada que la raó, que faria possible a l'home antic un coneixement superior. En conseqüència, les suposades conquestes tècniques, científiques i socials de la història humana representarien, en tot cas, no un progrés, sinó l'efecte progressiu de compensació -en un ordre ambigu i inferior- davant la pèrdua continuada i creixent de les prerrogatives espirituals que d'antuvi posseïa l'ésser humà i del poder que aquestes li conferien, d'un o altre mode, sobre la matèria, doncs és una llei còsmica fonamental que tot descens en l'odre del qualitatiu es veu acompanyat per una expansió en l'ordre qualitatiu. L'essència disminueix perquè la substància creixi." (Agustín López Tobajas. 'Manifiesto contra el progreso'. pg. 25. José J. de Olañeta. 2013; http://www.playboyrevistapdf.com/manifiesto-contra-el-progreso-agustin-lopez-tobajas.html)
3. "Tal vez la idea de dominio de la naturaleza sea neutral en sí misma. En el caso de la ayuda al prójimo, en el caso del progreso médico o de la lucha contra la inanición y la miseria, es claro que recibo alborozado el poder que debemos a nuestro conocimiento de la naturaleza. Pero la idea del dominio de la naturaleza contiene a menudo, me temo, otro elemento: la voluntad de poder como tal, la voluntad de dominio. Y no puedo recibir la idea de dominación con la misma amabilidad. Es blasfemia, sacrilegio, 'hybris'. Los hombres no son dioses, y tienen la obligación de saberlo. Nunca dominaremos la naturaleza. Lástima hay que sentir del montañero que en la montaña sólo ve el adversario a conquistar, que no conoce el sentimiento de gratitud ni de sentimiento ante la naturaleza." (Karl R. Popper; «El mito del marco común. En defensa de la ciencia y la racionalidad»; Barcelona: Paidós, 2005 [1994], página 241; http://culturareviu.com/el-mito-del-marco-comun-en-defensa-de-la-ciencia-y-la-racionalidad/)
4. Una falsa ilustración que ya no comprende ella misma el sentido de la auténtica ilustración. La 'falsa' ilustración cree poder fundar todo saber, querer y hacer sobre el mero intento (en lugar de utilizar el intelecto simplemente como el inesquivable camino de la iluminación de lo que tiene que serle dado); hace absolutos los conocimientos intelectuales, siempre particulares (en lugar de aplicarlos simplemente en el dominio que les es propio y en que tienen sentido); tienta al individuo a pretender poner saber por sí solo y obrar sobre la base de su solo saber, como si el individuo lo fuese todo (en lugar de fundarse en el orden viviente del saber que pone en cuestión y fomenta dentro de la comunidad); le falta el sentido de la excepción y de la autoridad, dos cosas en las que tiene que buscar su orientación toda la vida humana. En suma, quiere poner al hombre sobre sus propios pies, de tal suerte que pueda alcanzar por medio de la evidencia intelectual toda verdad y todo lo esencial para él. Quiere sólo saber y no creer" (Karl Jaspers; «La filosofía desde el punto de vista de la existencia»; México D.F.: Fondo de Cultura Económica, 2013 [1949], página 89).