Gravat de Jan Saenredam representant l'Al.legoria de la caverna de Plató.
Albertina. Viena, 1604.
En el segle I (a.c.) el poeta llatí Juvenal, en una de les seves cèlebres Sàtires, deixa caure una expressió pejorativa que, amb molt poques alteracions, ha fet fortuna en més de deu llengües modernes: 'Panem et circenses' (1), la manera interessada de fer política en la que es dóna al poble aliments de subsistència i entreteniment, acceptats sense cap mena de sentit crític; una mena de submissió que analitzaràÉtienne de la Boéttie el 1542 amb el "Discurs sobre la servitud voluntària" (2).
Sis segles abans Aristòtil denomina 'idiotés' (ἰδιώτης) a qui no té cap mena de consideració pels afers públics que afecten la seva vida i, amb la medicina del segle XVIII, va donar nom a una minusvalidesa psíquica (una mena d'adaptació il.lustrada del que significava en l'Edat Mitjana: l'idiota era qui no creia en Déu). Tanmateix sempre han hagut excèntrics que s'han apartat deliberadament del món i que sempre han existit individus interessats en millores socials que, si alguna causa comuna no els fa revelar, com la Revolució Francesa i el seu fallit antecedent alemany, la Guerra dels camperols del 1524, es veuen incapaços d'alçar-se contra voluntat dels pocs que, amb fórmules polítiques més o menys encertades, per sistema acaben ostentant el poder econòmic i legislatiu.
L'important conjunt de situacions favorables que es donen al planeta Terra per acollir vida tal com la coneixem és un dels temes més interessants que he trobat mai. Val a dir que, abans de vàries lectures de caràcter científic que em van permetre conèixer tants exemples, empíricament demostrables, que mostren el perseverant equilibri del fenomen de la vida, només coneixia els cants dels savis i poetes de tota mena de tradicions i creences que, des dels primers reculls escrits de la humanitat, lloen la meravella que suposa viure i, amb les seves vicissituds, el gaudi d'experimentar-ho durant un temps, tot i que sempre acabi resultant curt amb el pas dels anys.
A Occident s'insisteix massa en la separació entre el secular i el sagrat. Sovint sembla que allò què no es pot demostrar experimentalment i que escapa al tan celebrat mètode científic hauria d'entrar en un terreny enfangat per supersticions, il.lusions i ximpleries suposadament pròpies de temps i cultures inferiors. Si bé la grandesa de la ciència és mantenir un escepticisme saludable en tot, aquest dubte metòdic moltes vegades bandeja tot allò que no accepta el seu prisma o que resulti indemostrable segons les seves rígides i necessàries lleis. Útil en el seu terreny, no s'ajusta amb una realitat molt diversa, però tampoc amb una ment occidental actual on, sota la catifa de la correcció, romanen vigents els instints més primaris i les mateixes emocions que caracteritzen l'home arreu on visqui davant el misteri de l'existència des de sempre. La part espiritual de l'home no desapareix amb aquesta mena d'invenció positivista d'un progrés de la humanitat que deixa enrere un món primitiu dominat pel pitjor color de les religions, només identificades amb institucions eclesials, per entrar en un suposat alliberament que aportaria la raó.
El variat conjunt de dimensions
humanes no té perquè acceptar el mateix joc interpretatiu ni els mateixos
tractaments. Les regnes mentals que funcionen admirablement en terrenys més
propers a la raó i l'intel.lecte aplicades a la vida pràctica, no encaixen del
tot amb la recerca interior de sentit dels individus, i les diferents societats
històricament van i venen sense resposta a la finitud i la contingència humanes,
però tampoc a satisfer les nostres necessitats equitativament: la creixent
distancia actual entre uns pocs països rics i tota la resta és, amb altres
desgavells, una mostra que aquesta fórmula no ens porta en bona direcció. La
reflexió del sentit de l'existència de la nostra espècie, dotada d'una
consciència que ho permet, obeeix a camps i a llenguatges diferents. Es
necessitaria una "equidistància crítica entre el fonamentalisme religiós, que
nega la ciència, i l'imperialisme científic, que nega la fe" (McGrath, 2015),
car "la ciència sense la religió està coixa, i la religió sense la ciència està
cega" (Einstein, 1954). En contra de l'habitual extremisme maniqueu d'aquests
temps, hi ha una enorme gamma de grisos entre el blanc i el negre més absoluts.
'.
En l'acollidor interval d'habitabilitat que gaudeix actualment la Terra, i la
següent aparició de consciència evolutiva que permet l'home desenvolupar-se en
aquest entorn poc hostil, és fàcil plantejar-se la possibilitat que la vida
s'hagi pogut donar per una causa i per una finalitat que desconeixem. El
posicionament científic més estès afirma que l'univers té un origen
fortuït fa uns 13.700 milions d'anys, que el nostre planeta es va generar fa uns 4.500, i que la vida va sorgir fa uns 3.700, només 800 milions d'anys després, on destacaré els darrers 300.000 o 100.000 anys en què s'estima l'aparició de la intel.ligència humana. Segons aquesta postura tot plegat només ha sorgit per una sèrie d'estratègies evolutives que han derivat amb
l'aparició de tots els éssers vius, en un procés arborescent a partir de les
formes més simples, arribant a formar la ment i la consciència per poc més que per necessitats biològiques. Fins que algú demostri el contrari amb dades
concloents, la ciència es situa inamovible en aquesta idea tan limitada i
ridícula. Però crec que és un tema que va més enllà de tot allò empíricament
verificable.
S'hauria de veure què en pensen els investigadors públicament obstinats en el
dogma de l'atzar com a origen de l'univers i la vida que, només mirant des del
més gran al més petit en el cosmos amb la limitada visió de l'intel.lecte,
resten astorats davant la creixent immensitat d'un univers en expansió o la
naturalesa quàntica d'una matèria intima que forma tot el que es veu i va molt
més enllà del sentit comú que tant defensen.
Tot i les distancies, amb exemples
contemporanis com el Cercle Eranos http://www.eranosfoundation.org/, el MIT https://web.mit.edu/, l'anomenada 'Tercera cultura' de John Brockman http://e-spacio.uned.es/fez/eserv/bibliuned:adistancia-2008-23-3751/Documento.pdf i, per aquestes contrades, el treball de Juan Arnau, filòsof i astrofísic valencià https://juanarnau.com/, des d'un temps es percep alguna iniciativa
interdisciplinar que aportaria aires nous compartint espais amb la filosofia,
l'art i tradicions espirituals d'innegable interès. A diferència d'opinions i tendències establertes, la vida no es regeix per presumtes "querelles entre les humanitats i les ciències, ambdues són complementàries, aproximacions diferents a la realitat" (Arnau, 2021). Però, si causa tant de recel, en
un principi es pot evitar posar-se transcendent proposant que el mateix
desenvolupament de l'univers i de la vida contindria la recerca d'aquest sentit,
i que es podria anar construït en el seu mateix esdevenir.
El món conegut en temps d'Heròdot al segle -V.
És amplament
reconegut el desconeixement de què va originar la vida, indefinible (1), en
l'únic indret on es té evidencia. Però tampoc del que va produir l'anòmal esclat
del Big Bang des del que es va anar estenent tot el que existeix. Per això em
sembla oportú indicar que, etimològicament, el mot univers només vol dir tot
allò què coneixem, tot allò que versa o gira al voltant nostre, i que la paraula grega cosmos, que vol dir ordre, i que derivà en l'àmbit llati en mundus, net, són anteriors
al concepte que ens ocupa i estan estretament lligats al d'universitat,
d'inspiració medieval, que tindria el sentit de tot el que gira al voltant de
l'alumne, en comptes de tot el que gira entorn el planeta i l'home. Episodis de
la nostra breu història lluny d'una percepció dels cels extraordinàriament
ampliada a principis del segle passat a partir de telescopis com el del Mont
Wilson, on Hubble va demostrar que la nostra galàxia, la Via Làctia, poblada per uns 200.000 milions d'estrelles, només és una entre
centenars de milers.
"En comptes de ser superats per l'univers, crec que una de
les majors experiències que un científic pot tenir, gairebé de consciència
religiosa, és comprendre que som fills de les estrelles, i que les nostres ments
són capaces de comprendre les lleis universals que obeeixen. Els àtoms que hi ha
dins els nostres cossos van ser formats en el jou de la nucleo-síntesi que havia
dins d'una estrella en explosió, eons abans que fos creat el sistema solar. Els
nostres àtoms són més vells que les muntanyes. Som literalment fets de pols
d'estrelles. Ara, al seu torn, aquests àtoms s'han unit en éssers intel.ligents
capaços de comprendre les lleis universals que governen aquest
esdeveniment."
Michio Kaku; 'Hyperspace'
En aquest escrit es tractaria de fer
poc més que un comentari personal sobre aspectes singulars de la vida al planeta
Terra, evidenciant alguns dels intervals d'habitabilitat que permetrien la vida
en l'univers, recalco, tal com la coneixem, i la constatació clara i verificable
que també és possible per una reducció d'entropia, la tendència natural al
desordre, la destrucció i la desaparició de totes les coses físiques, una disminució que ho permet temporalment, car tots els cossos de què es compon
l'univers, siguin galàxies, planetes, oceans, homes o bacteris, aconsegueixen
manternir-se vius consumint energia de la classe que sigui en forma de calor, d'hidrats, de
nutrients o de nuclis atòmics, durant les respectives existències i ja
introdueixo en una entrega anterior.
Estar en un planeta de massa mitjana,
envoltat d'una atmosfera que manté la temperatura que necessiten animals i
plantes per sobreviure i reproduir-se, en una correcta distància de la nostra
estrella, amb una Lluna que, gràcies a la seva justa inclinació, estabilitza la
de la Terra proporcionant estacions no massa severes, només són algunes de les
més reconegudes i populars característiques de l'entorn planetari que faciliten
la vida a la Terra. La mateixa quotidianitat d'experimentar-ho diàriament, de
poder qüestionar-ho en profunditat, em sembla important com per tenir ho en
compte, però, si hi ha algú "de ment tant mandrosa i tant hostil"(2) que no ho
troba suficientment atractiu, i no ho veu digne d'aturar-se a estudiar-ho; que,
per inèrcia o desinterès, cregui millor situar-se còmodament al costat de la
posició habitual que no hi ha causa a buscar perquè tot és originalment atzarós,
fortuït, sense cap mena de sentit ni finalitat; o que només li evoqui un flaire
ranci d'institució religiosa a oblidar, millor que plegui aquí, però potser pot formar una bona opinió després de llegir altres comprovables
singularitats que fan possible l'equilibri, extremadament rar, de la vida; altres intervals
d'habitabilitat, amb el seu principi i el seu final, que l'afavoreixen de forma
clara i seguidament exposaré (3).
Com estem en un immadur món occidental on parlar
obertament d'aspectes naturals de l'existència com ara la vellesa, la malaltia i
de la mateixa mort és gairebé un tabú incompatible amb l'actual tirania de la imatge i el culte al cos, s'ha de dir que, d'aquest tipus
de reflexions fetes per l'únic ser al m´on que en té plena consciència, l'home, es pot arribar a
la conclusió que "tenir coneixement de la pròpia desaparició és l'origen de tota
filosofia, de tota religió i la resta de manifestacions artístiques i culturals
humanes"(Spengler, 2011), a les que hem de sumar la mateixa ciència (4).
Amb la mateixa sensació d'admiració de
l'home del neolític mirant el cel estelat i que reconeix la seva pròpia finitud,
l'interval més evident per un ésser humà que viu entre el naixement i la mort, i amb la de qualsevol observador actual amb els ulls de la tecnologia actual posats en
un cosmos espectacular avui accessible a tothom, la meva intenció és despertar
una humil i sàvia inquietud filosòfica de la qual tothom és capaç davant el
perquè d'un misteri tan gran, evidenciant que la nostra no és una espècie
insignificant, n'estic convençut. Habitar en un planeta exuberant de vida ja indica alguna rellevància, per petita que arribés a ser.
"No ets una gota continguda en l'oceà.
Ets tot
l'oceà contingut en una gota".
Rumi
Tall d'una sequoia mil.lenària detallant el seu creixement.
L'existència humana en un indret on s'han
donat uns processos que fa centenars de milions d'anys han originat la
fotosíntesi, que ha enriquit amb la quantitat justa d'oxigen el planeta amb una
gran varietat de formes de vida sota una atmosfera protectora; pertànyer a un
sistema solar que està en un dels braços d'una galàxia, en una posició i una
distància precisa (zona d'habitabilitat); amb els suficients elements pesants
que permeten la vida sense desestabilitzar-la; i al que gairebé no s'apropen
asteroides i meteorits de grans dimensions perquè són atrets pels planetes
exteriors de major gravetat, Júpiter i Saturn (5), em sembla suficient per a
proposar-se, almenys, la possibilitat d'alguna raó en l'aparició de la vida
humana al mig d'aquest panorama en el que en realitat són parèntesis temporals
subjectes a l'entropia. Ara be, no cal anar tan lluny en el temps o l espai, la
simple presència de la pluja, que recull l'evaporació d'aigua salada de mars i
oceans i la trasllada a l'interior precipitant-se en forma de fertilitzant aigua
dolça ja és significatiu, com tants altres fenòmens locals que inviten de bell
antuvi a demanar se unes raons de ser que qualifico clarament deterministes.
Si
algú no té problema en ampliar vertiginosament la mirada, també el paper sempre
rellevant de l'entropia, reduïda des del Big Bang possibilitant així la gradual
aparició de tot allò que existeix, fins i tot el mateix univers que ha sigut capaç de formar éssers
pensants que l'admirin i es preguntin pel seu esdevenir conjunt, tal com va
tenir un començament tindrà la seva fi en un temps inconcebible per nosaltres
pel consum progressiu, en la seva escala immensa, dels components íntims de tots
els àtoms que el formen, milers de milions d'eons més endavant. Un procés que també
impedirà viure de la forma que ara ho fem (6), car "l'entropia revela que tot en
l'univers està sotmès a una aclaparadora tendència a decaure, a degradar-se i
marcillar-se." (Greene, 2020). 'Investigación y Ciencia' en fa cinc cèntims a "Memento mori cósmico. Un viaje científico y humanista hacia la eterna pregunta sobre la muerte del universo." (https://www.investigacionyciencia.es/revistas/investigacion-y-ciencia/grandes-hitos-y-prximos-retos-de-la-ciencia-811/em-memento-mori-em-csmico-19157).
Segurament pot provocar mareig saber una cosa tan
simple com que la Terra dóna voltes al voltant del Sol a 29,5 km per segon, i
que el sistema solar ho fa helicoïdalment a 217.215 km/s al voltant del
centre de la galàxia fins que hi dóna la volta en un parell de centenars de
milions d'anys en velocitats ascendents, tot i no notar-ho. És comprensible
que, per la majoria de la gent, que ja tenen prou feina en arribar a final de
mes, i que potser mai han gaudit de nits amb estrelles, res d'això té importància, però crec que en algun moment gairebé tothom fa
observacions i es pregunta sobre el sentit d'un entorn natural espectacular del que formem part, i en el que, malgrat que sembli costar d'admetre, s'ha d'incloure tota l'amplitud d'un
cosmos que ens supera.
A més dels neguits de la societat del segle XXI, penso
que la nostra condició material dificulta apreciar el que ens correspondria com
a habitants de tot dret d'un univers íntegre i que reserva dimensions,
característiques i propietats insospitades. Haver reconegut científicament
fa pocs anys l'existència, entre el 85 % i el 95% del cosmos, de l'energia
obscura, responsable de l'acceleració expansiva de l'univers, i la materia
obscura, que no interactua amb l'espectre de la llum, hauria de ser un toc
d'atenció i humilitat pels que no surten del reduccionisme, mostrant el gran
desconeixement de l'univers observable i la magra capacitat humana actual
d'atansar-s'hi més enllà de l'empíric, tot i la mateixa grandesa de poder-ho fer
amb el que crec es un important potencial.
Tot els nostres avenços
parcials, opino que només una civilització nècia s'obstinaria en afirmar que la
vida a la Terra és una successió de coincidències sense cap mena de sentit.
Sostenir que el prodigi de la vida, que ha sigut capaç de tornar-se
suficientment complexa com perquè aparegui la intel.ligencia, les fites de la
cultura i de les arts, només és una simple concatenació d'esdeveniments
extremadament singulars, únicament subjectes a una evolució cega, em sembla una
animalada (7). Vist el que hem arribat a saber sobre la vida humana en les últimes
dècades, destacant el descobriment del genoma, íntim llibre d'instruccions de
tot ésser viu, mantenir aquesta posició és enpobridor.
Perquè tothom pugui tenir
una rica perspectiva general del que significa viure en un marc vital infinitament subtil, és oportú
atansar-se a àmbits que enriquirien la necessària divulgació científica com una
filosofia accessible o la intuició de caràcter purament espiritual. A vegades és millor "rebutjar el saber intel.lectual (o reconèixer les seves limitacions) per apostar per un coneixement immediat, per una experiència intuïtiva, malgrat que, en l'arrogant món occidental soni a misticisme" (López Sastre, 2018). Som part
essencial d'un univers actiu del que som testimonis directes amb els ulls de la
consciencia, un autentic privilegi al bell mig d'una deliciosa anomalia; un univers format per "objectes de complexitat creixent; on els planetes s’agrupen al voltant d’estrelles per formar sistemes solars; milions de sistemes solars s’agrupen per formar galàxies; milers de galàxies s’entrelliguen per formar cúmuls de galàxies; els cúmuls s’agrupen per formar filaments i altres estructures, i aquestes s’uneixen per formar supercúmuls, les majors estructures de l’univers" (8),però,
com a espècie, sembla que ens costa comprendre el seu valor tensant massa el subtil equilibri de la vida amb el que això suposa.
El "The supreme adventure is being born" de Chesterton és ben cert. Penso que viure és sempre
una experiència meravellosa per l'individu; amb independència dels esdeveniments
que s'hagin donat i de com els haguem viscut, és indiscutible que la vida és un
autèntic tresor del que acostumem a no tenir una adequada percepció del seu
immens valor, excepte quan minva o està aprop de desaparèixer.
La vida admet
múltiples descripcions, com la de l'astrobiologia, per la que seria "un sistema
químic capaç d'evolucionar i d'autoreplicar-se amb ingredients bàsics que són
les molècules orgàniques" (Villaver, 2021). I la que aporta la segona llei de la
termodinàmica que aquí interessa relacionar, l'entropia: "els sistemes vius són
regions localitzades on es produeix un continu increment d'ordre", que no
incomplira la llei citada d'acabar tendint al desordre i la desaparició per no
ser un sistema aïllat, car depèn de l'energia que obté del seu exterior. + "La existencia de la vida en la Tierra se apoya en cinco grandes pilares: la distancia al Sol, ni muy cerca ni muy lejos, lo suficiente para que haya agua líquida; el núcleo magnético, que protege la atmósfera del arrastre del viento solar y a la vida de la radiación cósmica; la propia atmósfera, cuyo efecto invernadero evita que el agua se congele; naturalmente, el agua, disolvente universal de la vida; y por último el oxígeno, que nos permite respirar."https://www.bbvaopenmind.com/ciencia/fisica/evolucion-de-la-tierra-por-que-hay-vida/
Plotí, Ennèades, II, 9-16. Qui no trobi importància en
especular sobre àmbits tan amples i que, excepte el de la durada de la propia
existència, segurament i amb alguna raó ho prengui per absurd, que tingui en
compte el període que atany al de la civilització actual on, des de la revolució
industrial, i en concret des de fa uns seixanta anys, s'està interferint de forma molt nociva en l'equilibri de la vida en el planeta on viuran els seus fills i nets,
i on es preveuen nefasts ascensos de la temperatura mundial amb l'escalfament
global. Però potser també sigui mes comode creure les proclames d'uns mandataris
incompetents per aturar un canvi climàtic ja evident.
"El futur sembla que no promet
més que un continu deteriorament, una imparable conversió d'energia productiva
en calor inútil, un paulatí esgotament, per dir-ho així, de les bateries que
alimenten la realitat en una rica i matisada progressió que es va produint des
del Big Bang i es continuarà fent, però que clarifica com es pot generar ordre i
bellesa enmig d'aquest teló de fons de decadència." Brian Greene. 'Hasta el
final del tiempo. Mente, materia y nuestra búsqueda designificado en un universo
en evolución'. Crítica, Barcelona, pg. 32. 2020.
Tot i no estar d'acord amb el reduccionista mantra científic de l'atzar com únic origen de l'univers, la vida coneguda, l'home, i la seva consciència que els autors d'aquest interessant llibre no s'estan de repetir, que "l'evolució és un procés majestuós, impredectible, sense sentit, però immensament bell. Com a estratègia cega de l'espai i temps en expansió és una meravella.". (E.Carbonell, J.Agustí; "Matèria vivent, vida pensant", Cossetània. Valls, 2020, pg. 143).
<<Todos los hombres desean por naturaleza saber>> (1). Desde las cuestiones prácticas diarias a las de mayor rango, superar, más bien dicho, sobrellevar nuestra ignorancia ha sido siempre un ambicioso y necesario objetivo de nuestra especie. Se cree que hace unos 500.000 años los humanos tomamos conciencia de nosotros mismos y que este proceso natural fue progresivamente intelectualizado. Por eso, sin entrar en qué se puede considerar conciencia, en si podría haberse dado en otro momento o qué es el ser humano, me parece importante destacar dos cosas: que desde hace mucho más tiempo del que pensamos el hombre reflexiona sobre su entorno y sobre las condiciones de su propia existencia, bastantes siglos antes de los primeros escritos de la historia; y que considero que en realidad esta fracción de tiempo hasta ahora es muy pequeña, demasiado corta para suponer que la humanidad está en un momento tan avanzado como acostumbramos a pensar, y tan emancipados de una naturaleza física y de un universo de los que formamos parte esencial (2).
Es incuestionable el adelanto a que hemos llegado algunos, el 20% de la población actual. Estamos en un momento que facilita un gran bienestar material y una mayor esperanza de vida a una elevada cantidad de personas como nunca se había visto, pero la riqueza que lo ha permitido es la de una civilización asociada a una imparable tendencia auto-destructiva, que muy probablemente acabará arruinándose ella misma y al resto del planeta si no aplicamos medidas drásticas mañana mismo (3).
Más allá de grandes parlamentos en solemnes auditorios, a pesar de haber mayor percepción pública del problema medioambiental, la falta de interés real y de hechos contundentes por parte de instituciones en manos de una economía depredadora de los recursos naturales, la suciedad en forma de contaminación y de residuos que genera el mundo industrializado crece sin parar. Sus efectos en el medio ambiente van más allá del aumento de temperaturas que cada verano podemos comprobar. El reciclaje y el mito de la sostenibilidad consiguen poca cosa más que limpiar nuestras refinadas conciencias consumistas de primer mundo (a partir del Covid 19 habrá que sumar una enormemente mayor acumulación de plástico de un solo uso más nuevas clases de residuos y, cuando se empiecen a recuperar las grandes economías, una aceleración que convertirá en poco más que palabrería cualquier medida). Hasta que no llegue al cuello de las ignorantes autoridades y de sus inconscientes votantes del mundo acomodado dudo mucho que actuemos de verdad. Inmerso en una ciega carrera tecnológica, a nuestro tiempo, en el que el 1% de los hombres acumulan la misma riqueza que el 99% restante, poco le parece importar dejar un planeta devastado a sus descendientes; cualquier persona que haga una labor de fría prospectiva deducirá que es altamente improbable que se ejecute un acuerdo global que evite un colapso generalizado y sus consecuencias en los próximos 15 años, tiempo máximo para que la temperatura del planeta aumente de manera irreversible.
Quand on est dans la merde jusqu'au cou,
il ne reste plus qu'à chanter.
Samuel Beckett
Pienso que la búsqueda de conocimiento de la humanidad debería priorizar el de nosotros mismos para hacer frente a nuestras peores características; puede que así podamos prevenir algunos efectos nefastos de nuestra inconsciencia. El actuar inconsciente del hombre de hoy, asociado a la arrogancia de los que llevan las riendas de cada vez más estados relevantes, supera en importancia cualquier cosa vista antes en la historia por un solo factor: cada vez más afecta a todos los habitantes del planeta y a la continuidad de la vida https://detemasytemas.files.wordpress.com/2012/08/cipolla-carlo-m-las-leyes-fundamentales-de-la-estupidez-humana.pdf.
Relacionar desde la antigüedad la figura del árbol como símbolo del conocimiento humano se debe a que sus características formales parecen mostrar similitudes con una imagen habitual de nuestro saber: raíces, tronco y ramas. Aplicado a un mundo presente con un exceso de información, y con las clásicas áreas del saber infinitamente divididas, con o sin fundamento, en disciplinas de todo tipo (quizás uno de los errores que nos han llevado a tener grandes conocimientos que también nos hacen perfectamente capaces de cargarnos la vida en la tierra), el escaso fundamento sólido de un mundo actual inmensamente sofisticado, pero con un "alto índice de incultura y muy poco espíritu crítico"(Carbonell, Agustí, 2020), creo que viene de una raíz mal sembrada, es decir, del poco conocimiento de nosotros mismos como especie y como individuos, de no haber cultivado suficientemente la eterna cuestión sobre qué somos, de dónde venimos y en qué dirección deberíamos ir, anteponiendo el tener y poseer a ser humanos. Por eso opino que el desigual mundo de hoy, con sus sociedades globalizadas y desiguales, es un enorme y voraz gigante consumista y tecnológico con poca base como en el sueño de Nabucodonosor, donde aparecía una estatua con cabeza de oro, pecho y brazos de plata, vientre de bronce, piernas de hierro y pies de barro sin mezclar que lo hará desmoronarse pronto o, por analogía, como un árbol lleno de objetos pesados, pero de escasa raíz (4).
Árbol del conocimiento del bien y del mal, siglo XV,
y representación del Yggdrasil, árbol de vida de la mitología nórdica, 1847.
Con presencia en más culturas que en la nuestra, clara heredera del mundo greco-romano y del cristianismo, la analogía del conocer humano con formas arborescentes ha dado lugar a una fructífera tradición que llega hasta la ciencia de nuestros días (5), pero la intención de este trabajo dista mucho de ser poca cosa más que una simple nota para el conjunto de imágenes que he escogido. La reflexión general es que veo muy poco factible un cambio tan grande para reconsiderar la dirección global que, en algún momento de ilusoria fe en el progreso por el progreso, acompañado de ciega codicia, llevó al ser humano a poder estar orgulloso de ser un niño jugando con fuego suficiente para enviarlo todo por los aires.
Prometeo lleva el fuego a la humanidad, H.F.Füger, 1817
y Prometeo encadenado de Ribera, 1630
Quizás por conocer nuestra tendencia a la desmesura (Hybrys), los dioses griegos no permitían que el hombre poseyera el fuego, origen mitológico de la ciencia y la tecnología. Como castigo encadenaron a Prometeo y una águila le devora el hígado eternamente por haber osado llevar a los hombres un regalo demasiado poderoso para ellos. Prometeo, forjador de la humanidad y figura del sabio que trae el progreso, roba el fuego de los dioses con el convencimiento que será de gran utilidad. Aunque quizás lo que realmente no quieran los dioses es que nos lleguemos a parecer a ellos, como se sugiere en el Corán (6), lo cierto es que, hoy por hoy, creo que somos incapaces de controlar las inmensas fuerzas de la naturaleza que tenemos en nuestras manos. Después de esta alegre introducción, espero compensar el tono con la belleza de los diferentes árboles de sabiduría y de vida que he encontrado, como los de Ramon Llull que, anticipándose más de 600 años a Turing, es precursor de los sistemas de almacenamiento de la informática actual (Cuartero, 2012); y que seguramente se inspiró en el árbol de Porfirio, neoplatónico del siglo III, que adaptó de la lógica del momento en una taxonomía donde los conceptos van de lo universal a lo particular.
Ramon Llull, Arbre de filosofia d’amor, París, 1298
Ramon Llull, Arbor Scientiae. Pere Posa, Barcelona 1505
IIlustración del Arbre de ciència, versión en forma enciclopédica el Art general o Ars magna, Roma, década del 1290 y Llibre del gentil e dels tres savis, 1274-1276
Se cree que el fuego se descubre como mecanismo de adaptación humana y de transformación social hace aproximadamente 800.000 años (Gesser Bennot Yako'v, Israel), pero no se extiende su uso por el género Homo hasta hace unos 400.000 años (el uso global del teléfono móvil se generalizó en unos 30 años). Hoy, la socialización humana, <<que promueve la transmisión de autoconsciencia y de conocimiento universal, ha acortado significativamente el tiempo de propagación>> (Carbonell, 2015). Entre otros ejemplos, alrededor de los hogares, donde se reunía el grupo todavía hasta el siglo XIX, se daba lugar al intercambio de impresiones y a manifestaciones primigenias de conciencia colectiva como el culto funerario y el arte (7). Hasta que emerjan construcciones como la literatura religiosa y la filosofía, tradicionalmente situadas en el inicio de las primeras culturas, todavía hay un gran trayecto.
La raíz de todas las cosas es el discurso y las palabras.
Quien no sabe nada del discurso y las palabras los considera insignificantes, aun así el discurso es el fruto del árbol de la acción. El Altísimo creó el mundo mediante una palabra pues dijo ¡sé! y cobró existencia.
Rumi
Queriendo tentar a los ciegos,
en juego dejó el Buda ir palabras de su boca de oro; Cielo y tierra están llenos, desde entonces, de un enredo de zarzas.
‘Dai-o Kokushi’ La razón humana tiene el destino singular de encontrarse asediada por cuestiones que no puede eludir por ser planteadas por la misma naturaleza de la razón, pero a las que tampoco puede responder por sobrepasar todas sus facultades.
Immanuel Kant
Tenemos la capacidad de hacer las cosas más nobles, pero que esto no nos haga omitir nuestras miserias, la parte más oscura del ser humano. No digo nada nuevo, parece que tenemos una gran tendencia a olvidarlo, a no querer tenerlo demasiado presente en civilizaciones avanzadas que no aprenden las duras lecciones del pasado. De acuerdo con Hannah Arendt <<Nadie consagrado a pensar sobre la historia y la política puede permanecer ignorante del enorme papel que la violencia siempre ha tenido en los asuntos humanos>>, pero que nada de esto impida dar un enorme valor al conocimiento y la ciencia de nuestro tiempo: por muy grandes que hayan sido nuestras salvajadas, que desde el reducido tiempo que hacemos uso del fuego de nuestro intelecto hayamos sido capaces de indagar y teorizar hasta niveles increíbles los orígenes de la vida y del universo, a leer el genoma humano o eliminar tumores sin intervención quirúrgica, para mí quiere decir que, en contrapartida, somos una especie con un potencial difícil de definir que nos hace positivamente singulares y privilegiados.
De alguna manera el Universo ha desarrollado partes de sí mismo
que han sido capaces de observarse y contemplar lo que le rodea.
Los primeros minutos del Universo dejaron como legado un mar de átomos simples,
totalmente inapropiado por el progreso.
Las primeras estrellas, masivas, aisladas y huérfanas de compañeros,
formaron nuevos elementos que enriquecieron el Cosmos y lo llenaron de posibilidades.
Los soles de las próximas generaciones se vieron rodeados de planetas
y cuerpos menores que, a su vez,
contenían todos los ingredientes moleculares
que hoy entendemos como básicos por la aparición de la vida y su evolución.
VVAA. Orígenes. El universo, la vida, los humanos.
Ilustración del Breviculum de Ramon Llull explicando la Ars Magna, 1325; y miniatura del año 950-955.
Expulsión del Paraíso, Michelangelo Buonarroti. Capella Sixtina, 1508-1513
Árbol de la vida de Ernst Haeckel (8)
Porque, ¿Quién de cuantos tan insensatamente lo miran por encima del hombro está tan en orden o es tan sabio como el universo? ¿Habrá, en cambio, alguien tan perezoso de mente y tan reacio a toda inferencia que, al contemplar el panorama de bellezas que hay en el mundo sensible, al ver un conjunto tan bien proporcionado y este grandioso y perfecto ordenamiento y la forma que se traduce en los astros aun estando tan distantes, no infiera de aquí, sobrecogido de respeto sacro, de la calidad de los efectos la calidad de las causas? Entonces es que no se percató de las cosas de aquí, ni vio las de allá.
Plotino
Árbol de la vida en el Palacio de Shaki Khans, Azerbaiyán, s. XVII
Presente en varias épocas y culturas, la idea de simbolizar el conocimiento de forma arborescente es <<la mejor manera de exponer las trayectorias evolutivas que han producido la biodiversidad actual desde el origen –o orígenes– de la vida a partir de la química existente en la Tierra primitiva>> (Briones, 2015; https://naukas.com/2015/09/29/origenes-el-universo-la-vida-los-humanos/).
Sura 2:36.
<<La humanización es la emergencia de la inteligencia operativa que se produce a partir de su socialización o, con otras palabras, la adquisición de la capacidad de pensar sobre nuestra inteligencia para entender el proceso de la vida, para adaptarnos mediante el conocimiento, la tecnología y el pensamiento.>> ('Ens farem humans ?' E. Carbonell. pg. 24. Cossetània. 1ª ed. Valls. 2015).
<<Durante años, los investigadores, empleando datos de secuencias genéticas y de morfología, han construido decenas de miles de árboles evolutivos que describen la historia evolutiva de animales, plantas y microbios. Ahora, un grupo de investigadores han aplicado un proceso eficaz y automático para asemejar los árboles publicados en un único árbol de la vida completo. Este árbol, y los datos que lo soportan, está disponible en internet(Open Tree of Life)y es la primera versión de un árbol de la vida universal con 2,3 millones de entradas.>> (López-Goñi, 2015) + https://www.investigacionyciencia.es/blogs/medicina-y-biologia/43/posts/el-rbol-de-la-vida-v1-0-13616.
Ilustración nº 8 del Manuscrito de Oxford i Arbre de medecina lul.liana según los Manuscritos Palma
Ilustración de la medicina tradicional india, Punjab, 1700.
