HOMOSEXUALITAT, UNA MIRADA HETERODOXA
L'existència de l'homosexualitat masculina entra en conflicte amb algunes societats per diferents factors. Sense assegurar que són els mateixos per totes i cadascuna de les cultures actuals, intentaré proposar alguns de comuns en les més properes, palesant que el seu pes i incidència s'arrossega més enllà de postures aparentment progressistes, com és el cas d’una civilització occidental que s'atorga, per no faltar al seu costum, l'encesa i l'assoliment de les llibertats necessàries per la humanitat, mentre hi conviu amb diversos tipus i nivells de malestar : Tolerància no és sinònim de comprensió.
Originàriament, en les cultures monoteistes la generalitzada associació de la sexualitat amb la reproducció (amb un relleu especial des de la patrística), i la major importància i ressò del gènere masculí és patent, però, sense venir al tema que aquí es vol exposar, s’hauria de tenir en compte el gran pes i influència de la construcció ideològica i política dels gèneres socials des dels finals del segle XVIII, que, pel que sembla, abans no estaven, teòricament, tan polaritzats (1).
La dona és la qui suporta tota la feina dura gestant, parint i criant els infants, però -en les cultures tradicionals i, de forma més velada, en el món desenvolupat- sembla preocupar molt que l'home perdi la seva essència fertilitzadora dedicant-se a destinar-la a pràctiques errònies en les que no fecundi. Penso que encara conservem aquesta tipologia de forma subliminal.
En algun moment històric i en una geografia determinada -com ara en les primeres societats semítiques-, l'estímul de la reproducció ha tingut raó d'ésser, tenint relació directa que, en els seus llibres sagrats fundacionals, es fomenti la multiplicació de l'espècie, i que sigui en els capítols inicials d'aquests on s'incideix en punir severament el comportament dels mascles homosexuals -en el cas concret de La Bíblia reapareix en les cartes de Pau de Tars (jueu i ciutadà romà) al Nou Testament, en un context diferent (2)-; mentrestant, les dones apareixen gairebé privades de sexualitat (excepte en els casos en que, deliberadament, fan perdre el senderi a algun home). Es pot observar que, fins i tot en el tema de l’homosexualitat, els homes gairebé monopolitzen l’assumpte.
La llavor és masculina, activa, i el receptacle és femení, passiu. Allò que s'ha de preservar és que no hagi homes que adquireixin orientacions contranaturals, és a dir, amb inclinacions dirigides on no els correspon -l’únic rol 'acceptable' en la cultura clàssica i, amb el degut canvi de matisos, en l’Islam, és l’actiu-; ni parlar d’obtenir plaer anal, passiu (amb la sexualitat infantil i la mort, un dels tabús contemporanis del nostre enllustrat Occident). En el terreny afectiu trobaríem diferents exemples històrics, en aquestes cultures germanes, en què els llindars de la profunda amistat, la relació homoeròtica i l’amor místic dilueixen els seus llindars tradicionals. Dos casos paradigmàtics : David amb Jonatan i Rumi amb Shams (poc més endavant dono dos breus exemples de la seva petjada històrica i literària).
Hereus del nostre passat, la meva teoria és que, el que encara, continua xocant és : 1) La progressiva, però encara dificultosa obstinació dels components d’aquest col.lectiu per no ocultar la seva orientació homosexual, per molts encara vergonyant, i que es contraposa a les directrius que han de seguir els descendents de la tradició abrahàmica; 2) Que alguns homes tinguin formes de vestir, actituds i amaneraments que es consideren propis de dones -recelant més de l'efeminat que de l'homosexual a qui no se li ‘nota’, en un món on la imatge és fonamental-, i el rebuig del ‘tot-s’hi-val’ en el col.lectiu homosexual, conseqüència d’una pretesament lícita i guanyada llibertat absoluta -sublimació d’un anhel-, que no facilita una autèntica integració social; 3) El temor inconscient -individual i col.lectiu- que plana sobre la possibilitat en els homes heterosexuals de els pugui acabar agradant alguna cosa del tercer sexe, invertint el sentit de la seva sempre vigorosa excitació; és ben sabut que hi han heteros amb nul.les o poques possibilitats en els seus entorns habituals -per raons que van, des de l'escàs atractiu, a la senectut-, que acaben introduint-se amb diferent implicació en el món gai, on sempre troben algú amb els braços oberts, solidàriament. És sorprenent, però comprensible la bona fama entre heteros del do de llengües dels homos -fidels seguidors de l’Ars Mamandi d’Ovidi i de tot el que faci olor de clàssic-, un avantatge de compartir punts erògens; i 4) El desconeixement profund de les causes biològiques reals d’aquesta orientació, amb la manca de crèdit que proporciona als que necessiten arguments externs al que els dicti el propi cor. Tot i que els resultats dels estudis sobre un origen genètic semblen concloents ('A Genome-wide scan of Male Sexual Orientation'; Nature. Journal of Human Genetics (2010; http://www.nature.com/jhg/journal/v55/n2/pdf/jhg2009135a.pdf ...l’estrany és que no hagi transcendit massa públicament...), considero que es requereix una visió més àmplia; la mateixa que es precisa pel tema de la sexualitat, i el d’un altre major : L’home.
Amb seguretat, un dia o altre es descobriran les raons que intervenen, de forma directa o reduïda, en l'aparició d'aquesta orientació associada a una variant antropològica sexual d’explosiu i singular xoc hormonal -a més d’una necessitat de relacions més accentuada que en en altres orientacions-, i molt probablement a una sensibilitat especial, permetent un positiu futur enfoc generalitzat completament diferent per seva la constatació, m'atreveixo a dir, científica.
Algunes perles de diferents color :
<<No jeguis amb un altre home com es fa amb una dona: és una cosa abominable.>> (3); i <<Si un home jeu amb un altre home com es fa amb una dona, tots dos cometen una acció repulsiva. Seran condemnats a mort. Són responsables de la seva pròpia mort.>> (4)
-----------------
<<...i igualment els homes, deixant la relació natural amb la dona, s'han encès de passió els uns pels altres i han comès actes infamants homes amb homes.>> (5)
<<No us feu il·lusions: ni els impúdics, ni els idòlatres, ni els adúlters, ni els efeminats, ni els sodomites... ...no posseiran en herència el Regne de Déu.>> (6)
-----------------
<<Saül es va indignar de mala manera contra Jonatan i li digué: Fill de mala mare! Ja ho sé prou! T'has fet amic del fill de Jessè, per a vergonya teva i de la que et va dur al món.>> (7)
Saül, pare de Jonatan, assevera que entre el seu fill i el futur Rei David hi ha una relació carnal amb l’expressió jueva : “per a vergonya teva i de la que et va dur al món”.
-----------------
Lament de David (8) :
‘Quin dolor sento per tu,
germà meu, Jonatan,
tant com m'encisaves!
El teu amor m'era més meravellós
que l'amor de les dones.’
-----------------
L’amistat entre Yalal ad-Din Muhammad Rumí (1207-1273) i Shams-i-Tabrīzī (1185–1248), des de la seva trobada a Konya el 1244 és del tot excepcional. Considerada proverbial en tot l’Orient i molt poc freqüent, no només en el sufisme, sinó en tota la tradició espiritual de la humanitat : “La incandescent amistat entre Rumi i Shams és un gran misteri, potser no pugui ser mai descrita ni posada en paraules. Només pot ser viscuda. Amb ells tenim una imatge de la complexitat humana i divina, i de la contínua creativitat que s’hi deriva.” (9). Fins aquella trobada Rumi sol havia estat un bon professor de religió; a partir de llavors es va convertir en el poeta de l’èxtasi que encara ens sorprèn en el més profund del cor :
‘A nosaltres que,
sense copa ni vi, estem contents,
nosaltres que,
deshonrats o lloats,
estem contents.
<<En què acabareu ?>>
ens demanen;
a nosaltres que, sense acabar en res,
estem contents.’
(Rubayat 29)
Així com les minories i els individus considerats febles, l'homosexual també s'adscriu perfectament al perfil del boc expiatori que les societats, gairebé des de sempre -com també podem observar en els nostres avis primats-, semblen ‘necessitar’ per culpar o responsabilitzar del que convingui a algú o simplement tenir algú a mà en qui abocar ràbia i agressivitat gratuïtament. Els gais entren bé al mateix sac on posar jueus, gitanos, moros, prostitutes, alcohòlics, drogoaddictes, immigrants, apàtrides o els sense llar; tots fàcil objectiu de tòpics i prejudicis, amb o sense fonament. A més, compartim la facilitat amb què, a la llarga, es cau en trastocaments de tota mena : Em voldria cenyir només als de caràcter psíquic -les patologies físiques, sense entrar en el VIH (que mereixeria un capítol sencer), donarien per molta literatura-, constatant-se una elevada incidència o indicis de malalties mentals, pròpies dels individus que se senten apartats de la societat durant molts anys i han de perseverar en lluitar per la seva acceptació i normalització associant-se.
El gruix de la gent vol pertànyer al grup, ja n'he parlat; si la teva inclinació sexual va per camins que no són els comuns pots optar per ocultar-los públicament i, fins i tot, erigir-te com un dels qui, per escudar-se, més alcen la veu per discriminar o insultar els valents que opten per la visibilitat. Durant la meva existència n'he conegut alguns, i la pràctica de l'outing' (mètode propi de l'activisme gai per fer pública la condició homosexual de personatges reconeguts que l'han atacat obertament) també ho exemplifica; la qüestió és sentir-se acollit entre els grups majoritaris, ho comprenc. Puc assegurar que amb facilitat pot ser desagradable saber-s'hi íntimament exclòs, si es pot dir així; fins i tot pels que hem hagut de fer fortalesa d'aquesta ‘exclusió’. Per això fa una certa gràcia que hagi qui avui en dia parli de total acceptació de gais i lesbianes en la nostra societat : Només cal recordar el fenomen del bullying, actualització d'una pràctica tradicional que, si mirem des d'aquesta perspectiva expiatòria, és a dir, del rebuig general a l’estrany i diferent -com tantes altres característiques antropològiques-, penso no serà fàcil d'eradicar. Tanmateix, tard o d’hora, en tot el món es deixarà de tractar negativament una qüestió com la de l’orientació sexual, que en realitat té tanta importància com preferir posar carn, peix o les dues coses a l’arros. Mentrestant els gais aprofitarem que la naturalesa, capriciosa, ‘sembla haver tingut en compte’, dotar-nos d’un expressiu sentit de l’alegria capaç de fer-nos una mica permeables a l’hostilitat social de que hem sigut, i encara som objectes, i de la que -històricament també- se n’ha beneficiat tota la humanitat.
- “A finals del segle XVIII, en certs contexts concrets, el cos ja no es considerava com un microcosmos d’un altre ordre major, en el que cada fracció de la naturalesa es situava en significats segons estrats superposats. La ciència ja no generava jerarquies d’analogies, semblances que implicaven al món sencer en cada empresa científica, sinó que ara creava un cos de coneixements que, com diu Foucault, era al mateix temps infinit i míserable. El sexe, tal com ha sigut considerat des de la Il.lustració -com a fonament biològic del que és ser mascle o femella- va ser possible per aquest canvi epistemològic. Però l’epistemologia no produeix dos sexes oposats per si mateixa; això només ho poden fer certes circumstàncies polítiques. La política genera noves formes de constituir el subjecte i les realitats socials que els homes viuen. Aquest plantejament incideix necessàriament sobre la sexualitat i l’ordre social que la representa i legitima.” (Thomas Laqueur; Ibid. pg. 17
- S'ha de dir que -sense entrar en el debat de la possibilitat d'alguna certesa en les revelacions originàries de què parlen els llibres sagrats del món judeocristià i de l'Islam-, allò què si podem afirmar és que, a partir de texts molt primitius, s'han anat afegint disposicions a conveniència molt característiques dels temps i de les societats en què apareixen aquests texts, i que no tindrien una relació original amb els nuclis d’unes suposades revelacions. Si, en el cas que fos cert que alguns pobles han rebut alguna revelació, és innegable que -pel mateix fet d'interpretar-les- s’ha adaptat a la ideologia dels qui exercien el poder : Sacerdots i dirigents. Si hi ha hagut algun element originari verdader, els homes ens hem encarregat de fer-ne mal ús reiteradament amb els nostres afegits i lectures interessades, sinó, com s’entén que, durant milers d’anys i encara avui, hagi algú capaç de dir que mata en nom de Déu ? Un altre tema -que sorprendria a moltes ments rígides- serien els innegables vincles i adaptacions, gairebé directes, que es van fer de tradicions anteriors i foranies -de la cultura sumèria, la egípcia i la grega en el cas de La Bíblia, i d'aquestes i de La Bíblia en el de l'Islam-, contradient així que els pobles monoteistes siguin l’objectiu únic i exclusiu de revelació. Un exemple clar és el platonisme, que influeix en el cristianisme de la mà del seu gran difusor, Pau de Tars, que s’hi inspira notablement, però també apareixen trets en els evangelistes; una mostra és el Verb (Logos) de Déu fet carn : ‘Al principi existia la Paraula’ (λóγος). La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu. Ella estava amb Déu al principi. Per ella tot ha vingut a l’existència, i res del que existeix no ha vingut sense ella.‘ Jn. 1.1 (BCI; pg. 172
- Lev, 18:22
- Lev. 20:13
- Rom. 1:27
- 1Co. 9-10
- 1ª Sam. 20
- 2ª Sam.1-26
- Rumi ‘Soul Fury’ Compilació de Coleman Barks; Harper One; Nova York; 2014; pg. 137
.............................................................
