SÍNDROME DE DIÒGENES LAERCI: de juliol 2023

LA VIDA ÉS M E R A V E L L O S A

Nàixer, viure durant un temps que s'escola entre els dits i morir. Així és l'existència de l'ésser humà. El prisma amb el que es vulgui mirar aquesta ineludible equació depèn de cadascú. Pel que sigui, uns s'ho miraran amb distància, altres amb una certa aflicció, fins i tot amb ràbia, però dirigiré la mirada als que tenim la joia de reconèixer les nostres vides com una oportunitat única i excepcional per apreciar, gaudir i participar sense prejudicis d'un regal immens, una singularitat espectacular, un miracle en tota regla.

Amb els anys apareixen preguntes que potser abans mai havíem formulat. En diferent mesura, en algun moment o altre ens qüestionem sobre el sentit de les nostres vides. Vull pensar que això passa a la majoria dels mortals. Alguns afirmen que només es dóna entre filòsofs i perfils espirituals, però crec que, fins i tot en els casos més limitats o els que eviten qualsevol reflexió de pes, també acaben brollant en alguna forma evidenciant que tots els homes som substancialment similars.

Tot i que no sempre és sinònim, fer-se gran i madurar implica anar veient que ens anem abocant a la vellesa i a la fi dels nostres dies. Ens acomiadem dels parents de major edat i venen altres pèrdues. Més enllà de l'estipulat, en un món obsessionat en l'entreteniment i l'evasió, no està ben vist aturar-se i parar temporalment de treballar, de produir o estar permanentment actius per reflexionar o contemplar tranquil.lament l'entorn o la natura.

Per molt que ens hi distanciem continuen apareixent els mateixos pensaments genuïns sobre el sentit últim de les nostres vides d'ençà que l'home té consciència. Ens creiem molt desvinculats de l'antiguitat, però les grans preguntes romanen sense resposta. Ara per ara, l'autèntic valor és reconèixer haver-les sabut articulat.

La qüestionable aparença de felicitat i de satisfacció d'una societat on una majoria que gairebé té de tot i es queixa de no tenir més, causa diverses mostres de malestar com són l'aparició de noves patologies mentals i afeccions pròpies del primer món o la proliferació de publicacions d'autoajuda amb respostes fàcils per totes i cadascuna de les nostres angoixes i dubtes existencials, símptoma clar d'un món en crisi.

Fer una recerca a internet amb el títol que encapçalo suposa trobar-se amb multitud de carrinclonades i bestieses que semblen pròpies d'infants o de gent justeta: papallones contentes, formigues felices, influencers en plan Barbie somrient massa, o consells de com que es pot tenir de tot només desitjant-ho sense esforç. Ximpleries pròpies d'un món tan inconscient com el nostre, pretenent maquillar aspectes naturals de l'existència humana que no podem eludir com la malaltia, la vellesa i la mort per perseguir obligatòriament una idea de felicitat només material i hedonista o un èxit també amb tuf de neoliberalisme. Mirar de front els aspectes citats o apuntar que l'autèntica felicitat s'assembla més a la temprança, avui sembla cosa de pessimistes o agorers.

Aquí interessa més observar els canvis en l'existència dels que les han passat magres en algun moment de la vida i s'han refet, arribant a interpretar que, malgrat tot, la vida és meravellosa, un tresor inigualable, delicat i efímer. Allò que tenen en comú els que han arribat a aquesta conseqüència clau després de passar per problemes és que han vist de prop la fragilitat de l'existència i el valor que té cada segon d'una vida present arreu, un fenomen singularíssim i espectacular (etimològicament contemplar o veure de forma detallada) que mereix ser gaudit i res limita ni defineix; a això es deuen referir els místics de tots els temps:

'La saba de la vida flueix arreu,

res està mancat de vida.

Els astres, les pedres o les flors dialoguen entre si,

però només qui ha purificat els sentits és capaç de sentir aquestes veus.'

Khalil Gibran

Tampoc crec que sigui tan difícil d'observar que, sense haver d'arribar a situacions límit com és superar o sobreportar una salut precària, tots podem arribar a apreciar amb més facilitat del que sembla el valor d'estar vius en comptes de només queixar-nos que és un temps limitat. Trobaríem multitud de casos particulars on, havent passat per moments decisius, s'enfoca la vida amb major riquesa, però és més senzill, només cal recuperar la mirada simple d'un infant; l'autèntic secret rauria en poder combinar-ho amb una ment alliberada al màxim de la multitud d'elaboracions inútils a què ens sotmetem habitualment.

Estar i viure més en moment present en comptes d'estar recordant massa el passat sense profit, i projectant més enllà de les qüestions mínimament pràctiques un futur que tampoc existeix, són actituds que fàcilment esdevenen patològiques. "Viure en un estat de plenitud i alegria, apreciar la bellesa de la vida, sentir-se en pau amb un mateix i amb els altres no són estat reservats a uns pocs escollits. Totes les meravelles del món estan aquí, t'estan cridant. Si ets capaç d'albirar-les podràs deixar de perseguir una cosa i altra buscant la felicitat. Aquietar la ment permet escoltar els sons meravellosos d'una vida més autèntica" (1).

A nivell col.lectiu, quan comunitats o societats deixen enrere temps foscs també han sorgit iniciatives en aquesta línia, però al món occidental, si no parlem de les utòpiques idees de germanor i millora social que va haver-hi després de les grans guerres, les il.lusions de millora actuals no es plantegen més que per un populisme de fireta. Cegament, després de les crisis econòmiques com la dels 70', el 2008 o la Covid tothom sembla tenir pressa perquè arribi la que, en vista de la inconsciència i la desídia global, ja ha tret el cap per quedar-se: la climàtica i l'energètica, amb conseqüències econòmiques d'enorme abast. La invitació a contemplar sempre el valor de la vida humana també vol dir tenir-ne presents les fissures i prevenir o arranjar errors; de cap manera implica oblidar-se de les complicacions de l'existència en un món tan complex com el nostre. Una perspectiva sàvia i madura no amaga el cap sota l'ala ni es deixa vèncer pel desinterès com fem actualment.

És cert que una lectura freda del nostre temps sembla no deixar lloc per l'optimisme i la reacció del gruix d'una població desencantada deriva en consumir sense sentit, en l'individualisme extrem o com sigui i ambicionar poca cosa més que 'pa i circ' https://ca.wikipedia.org/wiki/Panem_et_circenses. Contra el desencís defenso cercar amb seny i no deixar d'albirar les satisfaccions que ofereix l'existència si resulta difícil trobar un besllum del tresor inigualable que és viure durant un temps. Tenir en compte els esculls de la vida no ha d'impedir tenir present la seva bonica i suggerent complexitat (i asseguro que és un matís gratificant que s'agraeix amb l'edat).

I see trees of green, red roses too

I see them bloom for me and you

And I think to myself, what a wonderful world

I see skies of blue and clouds of white

The bright blessed day, the dark sacred night

And I think to myself, what a wonderful world

The colours of the rainbow, so pretty in the sky

Are also on the faces of people going by

I see friends shakin' hands, sayin' "How do you do?"

They're really saying "I love you"

I hear babies cryin', I watch them grow

They'll learn much more than I'll ever know

And I think to myself, what a wonderful world

Yes, I think to myself, what a wonderful world

WHAT A WONDERFUL WORLD. Louis Armstrong, 1967

Ens obstinem a cercar excel.lències fora del nostre interior o més enllà del nostre voltant en àmbits que semblen inaccessibles, a parer meu només es tracta de manca de perspectiva adient o d'una ceguesa habitual que hauríem de guarir interior i exteriorment. Des de la cosa més insignificant a les més cèlebres construccions de l'univers o de la humanitat, tot allò que ens rodeja és un autèntic prodigi. Només cal netejar-se els ulls. Recordant la importància de recuperar l'esguard poc condicionat d'un nen amb tota la seva saviesa; la d'un ancià que evoca la seva infantesa, i que l'emoció vagi de la mà de l'intel.lecte...

Penso que l'error és no percebre la bellesa de viure per ofuscació, estretor de mires i desconeixement (voluntari o no), tot i que també que caldria una certa pedagogia i algun grau d'optimisme; i no negaré que, rere el meu ànim, jeu una lliure convicció de l'existència de quelcom transcendent que dóna sentit a les nostres vides. La joia i el goig interior que suposa són obvis; amb aquesta exposició vull compartir-ho de la mateixa forma que a mi m'han servit sàvies iniciatives similars.

Sense menysprear l'indiscutible valor de la ciència, majoritàriament els corrents científics actuals estan instal.lats en un reduccionisme dur i només admeten una lectura material de la naturalesa humana. Segons això, després de 13.600 anys d'evolució física de l'univers, l'atzar ha aglomerat diversos conjunts de cèl.lules que s'alimenten i es reprodueixen; l'ésser humà és un d'aquests compostos anodins.

Els popes del darwinisme extrem, amb Daniel Dennet, Richard Dawkins i Christopher Hitchens (2) al davant, esperen trobar aviat la raó de ser d'una qüestió directament relacionada que els incomoda: l'origen i el funcionament de la consciència. Segons ells, aviat podrem reduir-les a un conjunt de connexions elèctriques que, no es sap com i per què, espontàniament han donat a la humanitat enormes fites culturals i espirituals (o la noblesa d'una ciència que supera les seves simplificacions).

Per aquests corrents dominants els humans no hauríem de ser massa diferents de màquines d'última generació, en consonància amb l'hegemònica visió de la ciència tecnològica i capitalista, però la ment i la saviesa no són disseccionables i es rebel.len a les seves cirurgies. Una lectura rudimentària que, en un temps de desànim com el nostre ha fet fortuna. Si únicament som, àtoms i molècules de matèria accidentalment forjada, la invitació a admirar-nos del simple fet d'existir d'aquesta entrega no és més que pura fantasia.

L'existència d'un interior que ens connecta i supera com a individus i com a espècie seria pura il.lusió del subjecte (altra qüestió que no arriben a explicar). Tanmateix, l'amor, l'amistat, la filosofia o la creativitat i les saludables emocions que hi deriven són molt més que circuits hormonals i cerebrals. Però en la ciència també hi ha dissidències d'aquestes tosques teories (3).

Som molt més que els ordinadors avançats que hem creat. Les disputes darwinistes menystenint la naturalesa humana i, de retruc, el sentit individual i col.lectiu de l'existència, són una mena de croada contra la inconveniència dels fonamentalismes religiosos i els seus postulats. Ambdues actituds s'assemblen massa, i aquesta idea de ciència que rebutja altivament tot allò que no és empíricament demostrable també pren un color fonamentalista.

'Va ser ahir que em vaig creure

un fragment palpitant sense ritme a l'esfera de la vida.

Ara sé que sóc l'esfera

i tota vida en fragments rítmics

es mou dins meu.' (4)

Mirant diferents cultures o altres èpoques de la nostra trobaríem bells exemples de personatges que han volgut transmetre la seva joia de viure. Coneixedors de que tothom la pot assolir i habitualment tinguts (o durament punits) per folls, visionaris o il.luminats aconsegueixen, no obstant, dibuixar un somriure en nosaltres. Si la raó d'aquest somriure és per fotre's, per un anhel ocult o per apreciar el valor del que comuniquen és indiferent.

Amb lliure mirada, només citaré un Ramon Llull nostre, que amb tota la seva obra, especialment el 'Fèlix o Llibre de meravelles' https://ca.wikipedia.org/wiki/F%C3%A8lix_o_Llibre_de_meravelles, exemplifica aquesta dèria per divulgar la magnitud del que habitualment ens perdem

però també el clàssic de Frank Capra 'Qué bello es vivir' (1946):

la saviesa amagada d'un encantador deliri hippie dels mateixos anys en què Louis Armstrong treia el seu èxit atemporal: