IN SECULA SECULORUM
El fenomen de la secularització, per molt que sembli voler indicar-ho, no implica una separació taxativa de la religió amb l'estat. Com en anteriors períodes històrics, on podem parlar d'un canvi notori en la manera de veure el món -per exemple, el tan celebrat pas del mite al logos a l’antiga Grècia-, l'anterior cosmovisió religiosa romania viva en múltiples aspectes de la nova.
La secularització del països desenvolupats no és gens simètrica a Occident : Tot i tenir trets comuns, no es pot dir que sigui igual a Europa que als Estats Units, on el poder dels republicans -la veu del fonamentalisme cristià, sempre a la defensiva amb repetits atacs al laïcisme (racisme encara vigent; discriminació de la dona; obstinació per la lliure venda d'armes; rebuig contra l'avortament i l'homosexualitat; suport a Israel; lluita armada i propagandística contra els infidels musulmans, …)- evidencia, no només que no hi ha una completa separació, sinó que aquestes polaritzacions són il.lusòries.
Salvant les distàncies, també es podria dir que els recels pel respecte al medi ambient, àdhuc la negació del canvi climàtic, que sostenen -i m’atreveixo a pronosticar que sostindran durant molt de temps els blocs financers de l’energia fòssil (la poca incidència de les alternatives, amb la inconsciència d’una població massa acostumada a comoditats de tota mena no els amoïna gens)-, tenen a veure amb la idea que encara planeja en tot el cristianisme -tot i ser d’un tal anacronisme i estar originada en ancestrals i foranies idees dualistes que a molts els costaria d’admetre-, però que pren forma radical en les nombroses comunitats evangèliques, votants i financers dels republicans : Que la vida en aquest món és bàsicament negativa i dolenta, i que el merescut pecat original és connatural en l'home, de forma que l'existència terrenal no té gaire valor fins que no s'assoleixi la vida eterna després de la mort, promesa que només gaudiran els creients. Just el mateix que creuen els integristes islàmics. Com es pot clarament apreciar, els extrems del fanatisme, germà bessó de la ignorància i la superstició, tenen molt en comú (1).
Al llarg de la història es pot observar que els homes ens caracteritzem per passar-nos d'una punta a l'altre i, amb molta dificultat, practiquem el conreu del terme mig, l'equilibri i l'equanimitat que es necessita en tantes coses de la vida comuna i individual. Així, l'obstinació secular per abandonar tot allò què soni a espiritual també té la seva contrapartida. Ens trobem que els clars fonaments de la cultura occidental, els clàssics i el cristianisme, agradi o no agradi reconèixer-ho i peti qui peti, es decreta que tenen aquesta ferum de religiós (i d'antic) que molesta a l'il.lustrat i s’ha de desplaçar o oblidar. Així, un estudiant de música ignorarà els motius de fons d'un Bach o d'un Fauré; qui llegeixi 'La Cartoixa de Parma' no sap que és un orde medieval; Newton només era científic; i si hi ha folls que es vulguin endinsar en Descartes o en Kant no prestaran atenció a Agustí d'Hipona ni a Anselm de Canterbury. Tampoc té gaire importància : Res d’això té una funció a l’obra, l’oficina i a la fàbrica; ja tenim la televisió i el futbol !
(1) "Els confucians, junt amb els hebreus, els islàmics i els catòlics escolàstics -igualment que els fonamentalistes protestants- són com turistes que examinen guies i mapes en comptes d'anar lliurement i contemplar el paisatge. El llenguatge i l'escriptura són indubtablement meravellosos, però precisament per aquesta raó posseeixen una qualitat hipnòtica i fascinant que pot conduir a l'abandonament de la naturalesa mateixa fins a convertir-se en quelcom massa bo." (Alan Watts, El camino del Tao, 1995, pg. 147)
