PER UN CANVI DE CONSCIÈNCIA SUBSTANCIAL QUE ENCARA ESTÀ MOLT LLUNY
I sereu com déus.
Gen. 3, 5
El que està morint en els nostres dies
és la noció insular d’home,
segat de la naturalesa,
fins i tot de la seva pròpia.
Edgar Morin
Només un déu pot encara salvar-nos.
Martin Heidegger
L’home no sap que és. Els pensadors de tots els temps i latituds s’han preguntat què som i què fem en aquest entorn espectacular en el que naixem i morim. La qüestió antropològica té la mateixa vigència i necessitat que a l’antiguitat, però avui en dia no té resposta sòlida. Els escassos avenços són relatius; a banda dels coneixements sobre el cos humà, tenim poc més que les intuïcions d’alguns savis i una perspectiva que ens mostra com a éssers en construcció amb un cert nivell de consciència evolutiva (1).
El temps actuals recorden als de l’hel.lenisme, amb la incertesa pel declivi d’una civilització grega integrant-se amb la romana abans de desaparèixer on van sorgir tota mena de propostes per assimilar-ho. Com en l’hipermercat espiritual d’avui en dia, amb guies, autoajudes i solucions de tots els colors, també el mal entès hedonisme del present demostra una inquietud general que augmentarà progressivament, però en la fugida endavant que vivim no hi ha pressa per resoldre una qüestió que ens afecta d’arrel: la necessitat d’autoconeixement individual i col.lectiu que podria dibuixar algun nord per la humanitat. En principi potser només es tractaria de parar la ràpida carrera de l’home cap al desastre mediambiental; d’aturar-nos o recular econòmicament (res de fal.làcies com la sostenibilitat que promou el marketing d’un capitalisme ferotge que ja ens va bé seguir), i formular-nos les preguntes adequades per reconèixer defectes importants de la nostra naturalesa abans que sigui massa tard. La història descriu anteriors col.lapses de caràcter local, enguany l’abast és global. La Terra és l’única casa de la nostra família, la humanitat; només tenim un planeta on habitar amb uns recursos naturals que aniran minvant i que ocasionaran més tensió. Ho sabem, però preferim no mirar (2).
Des dels primers testimonis escrits abunden exemples per corroborar que, sense oblidar les nostres fites, hem sigut més animals que els primats dels que directament provenim. D’acord amb un realista Edward Gibbon la història de la humanitat és <<poca cosa més que un registre de crims, bogeries i desgràcies>> (3). Però la naturalesa humana no és fàcilment definible; la mirada actual impedeix tenir una imatge vàlida del que som. Crec que, més enllà de la nostra dimensió biològica, participem d'aspectes sense identificar i que no hem recorregut la suficient trajectòria per fer-nos una idea del que en realitat seríem. L'ànima humana no és una simple qüestió, escriu Agustí d’Hipona. A banda d’un canvi de paradigma per afrontar el que queda de segle amb el temps ens esperen grans canvis que ni tan sols som capaços de visualitzar.
És difícil portar llum sobre la substància d’un ésser humà que, tot i haver-ho oblidat, viu i és part d’un entorn tan desconegut i fascinant com aquest univers del que amb prou feines sabem res, però al que devem l’origen car <<som literalment fets de pols d’estrelles>> (Kaku, 1995). Desconèixer l’univers, llar a la que per essència pertanyem, és desconèixer-nos a nosaltres, això seria aplicable a la nostra naturalesa.
No pretenc donar una mirada únicament negativa de la humanitat. Palesar que no tenim gaire en compte les conseqüències de l’actitud depredadora amb la natura i del maltracte que infligim als nostres congèneres em serveix per vincular-ho amb la nul.la consciència que en realitat som parts d’un tot indissociable. En oposició a una recurrent visió de l’ésser humà amb molt poca importància i valor universals, heretada dels conflictes del segle passat i de determinats corrents ideològics, tenim unes virtuts ens fan positivament molt singulars. Som éssers especials i molt valuosos dotats de dimensions molt profundes.
Des de sempre entreveiem que som alguna cosa més que allò què ofereix la limitada vida física (la capacitat creativa i les manifestacions artístiques de l’esperit humà serien una mostra). És una intuïció, gairebé una certesa, més que un anhel o una projecció complaent; per alguna sòlida raó creiem que l’existència humana individual i col.lectiva no pot ser sol nàixer, reproduir-se i morir tot i estar subjectes a aquesta prerrogativa. Viure, amb tot el que pugui comportar de bo i de dolent, sempre serà el millor tresor que tindrem. L’home és una singularitat immersa en una de major rang, la vida en un univers fascinant al que estem units, malgrat que el generalitzat <<olvidado asombro de estar vivos>> d’Octavio Paz dificulti saber-ho (4).
La gens fonamentada opinió de ser ...una espècie insignificant en un planeta sense importància en un racó de la galàxia... és un prejudici com que alguns ginys creats per nosaltres poden superar-nos i manifesten la magra percepció que tenim de nosaltres mateixos, però, com podem menysprear-nos així si ignorem què som? i com es pot parlar tan lleugerament de l’únic planeta del que, de moment, tenim constància que hi ha vida? L’aparició de la vida en un indret on hi ha algú que en sigui mínimament conscient no té res d’insignificant!
D'alguna manera l'Univers ha desenvolupat parts de si mateix que han sigut capaces
d'obsevar-se i contemplar el que els rodeja.
Els primers minuts de l'Univers van deixar com a llegat
un mar d'àtoms simples, totalment inapropiat pel progrés.
Les primeres estrelles van formar nous elements que van enriquir el Cosmos
i el van omplir de possibilitats.
Els sols de les properes generacions es van veure rodejats
de planetes i cossos menors que, al seu torn,
contenien tots els ingredients moleculars que avui entenem com a bàsics
per l'aparició de la vida i la seva evolució.
“Orígenes. El universo, la vida, los humanos”. VVAA
https://www.planetadelibros.com/libros_contenido_extra/31/30722_Origenes.pdf
Intentant oblidar el biaix sociocultural amb què cada època percebi l’existència de l’ésser humà, aquí intento descriure un pensament subtil que ens acompanya des dels pocs més de 8.000 anys de l’aparició de les primeres civilitzacions. L’home és un ser en contínua i sorprenent evolució carregat de virtuts i defectes. Amb independència de com s’hagi anat vehiculant per religions, filosofies o interessades ideologies, del Zoroastrisme als deliris de la Nova Era, de Plató al Superhome de Nietzsche o l’actual fal.làcia d’un progrés tecnològic sense límit, la humanitat conviu amb les seves contradiccions.
Però, quina quimera és l’home?
Quina novetat, quin monstre quin caos,
quin subjecte de contradiccions i quin prodigi?
Jutge de totes les coses, imbècil cuc de terra;
dipositari de la veritat, claveguera de la incertesa i l’error;
glòria i femta de l’univers,
qui desfarà aquest embolic?
Blaise Pascal
Desprestigiar la condició humana és tan antic com elevar-la, jo tinc la convicció que si som aquí és perquè podem arribar ben lluny. <<L’home sempre es creu ser més del que és, i s’estima en menys del que val>> (Goethe). Tot i els indubtables desastres de què és capaç de fer la humanitat contra la nostra pròpia espècie i el meravellós entorn que ens acull, penso que sol se’ns podria responsabilitzar d’una inconsciència generalitzada que haurem de superar. No només em refereixo al tipus més evident d’inconsciència que envaeix el món present de la que no crec que calgui donar mostres, em refereixo més al desconeixement d’una consciència de caràcter superior on dirigir-nos individual i col.lectivament, part del potencial humà i de molt més abast que tot allò conegut fins ara.
En les ments de la immensa majoria d’éssers humans sembla no haver més que les comprensibles preocupacions per satisfer les necessitats de la nostra existència. Amb una mínima capacitat d’observació es fa evident que, sovint rere una alienada imatge exterior de benestar o felicitat, moltíssimes persones pateixen i conviuen amb tensions internes que freguen o són del tot patologia. Excepte uns pocs individus remarcables que han capit quelcom més crec que gairebé tots estem instal.lats en un ínfim nivell de consciència que a la que espera un canvi substancial que encara està molt lluny.
Reitero que estem en una etapa molt primerenca de la nostra trajectòria com espècie; potser per això es pot fer molt difícil imaginar una evolució substancial que permetria transcendir a estadis més elevats. Si a l’home d’avui, que venera amb fe cega el progrés tecnològic, ja li costa acceptar la nostra gran vinculació biològica amb primats i homínids de fa quatre dies, una qüestió com la que aquí apareix és de folls. Des de temps remots hem evolucionat tal com som avui; no és cap ximpleria sostenir la possibilitat que anirem experimentant modificacions insospitades. És el que postul.la la teoria de l’evolució de Darwin, científicament acceptada, però inacceptable per certes ideologies i encara de difícil assimilació per molta gent. Ens costa molt fer prospectives de llarg abast.
Segons Sabater i Pi, en el trànsit dels homínids dels boscs a la sabana, ens vam aixecar i vam començar a caminar amb dues cames bàsicament per preservar el més valuós que fins ara tenim: el cervell, òrgan susceptible d’enorme plasticitat i presumpte nexe de la ment. La transformació evolutiva de la humanitat implica canvis evidents en la intel.ligència; el pes del cervell d’un cosí primat és d’uns 500 cc i el nostre, a partir de la ingesta de carn i la cocció dels aliments que ens hi va distanciar, és d’uns 1.500 cc (Metabolic acceleration and the evolution of human brain size and life history, Nature, 5/2016). L’evolució no és immutable, tal com indica la naturalesa durant centenars de mil.lennis en un joc entre el determinisme i l’atzar permetent emergir la consciència.
Aquest no és un tema nou: el <<Déu va crear l’home a imatge seva, el va crear a imatge de Déu.>> (5), i el <<Eritis sicut dii>> (6) que escolten Adam i Eva, però també el Faust del romanticisme mostren <<la condició humana deïficada a la que tots podem aspirar>> (Armstrong, 1995). I on amb més claredat es veu que a la humanitat li espera un canvi substancial és en l'episodi de la Transfiguració de Jesús (https://ca.wikipedia.org/wiki/Transfiguraci%C3%B3_de_Jes%C3%BAs), mostrant què <<nosaltres som del llinatge de Déu>> (7), i que <<Tots serem transformats. Perquè aquest cos corruptible s’ha de revestir d’allò què és incorruptible, i aquest cos mortal s’ha de revestir d’immortalitat; llavors es complirà que la victòria ha engolit la mort.>> (8).
Fa 2500 anys en el Zoroastrisme trobem <<Construiran un món nou, aliè a la vellesa i a la mort, a la descomposició i la corrupció, llavors els vius assoliran la immortalitat, i el món es renovarà a voluntat.>> (9). A Grècia, Prometeu, origen mitològic de la ciència i la tecnologia, és castigat per robar el foc dels déus que augmentarà el poder dels homes i els aproxima a les divinitats; a causa del recel que això inspira, però també per desconfiar del bon ús que en facin, castiguen el tità eternament. Plotí escriu <<Nosaltres mateixos plens de la llum de la intel.ligència podem arribar a ser un déu.>> (10). I potser hi hauria alguna relació similar amb <<el Nirvana dels budistes, Moksha pels bramans, Tao pels xinesos, Fana pel sufisme i Vida Eterna pels cristians.>> (Coomaraswamy, 1989).
I un apunt contemporani final, el Transhumanisme (https://es.wikipedia.org/
Mientras la ciencia a descubrir no alcance
las fuentes de la vida,
y en el mar o en el cielo haya un abismo
que al cálculo resista,
mientras la humanidad siempre avanzando
no sepa a dó camina,
mientras haya un misterio para el hombre,
¡habrá poesía!
G.A.Bécquer
- "La humanització és el procés evolutiu que comporta la construcció humana. La construcció humana és el procés que ens bifurca de la manera de fer pretèrita que havíem compartit amb altres gèneres, molts d'ells ja extingits. La humanització és l'adquisició de la capacitat de pensar sobre la nostra intel.ligència per entendre el procés de la vida i adaptar-nos-hi mitjançant el coneixement." (E. Carbonell. 'Ens farem humans?. pg. 24. Cossetània. Valls. 2015).
- L’elevada dependència energètica i el mode de vida tan acomodat del primer món fan molt difícil plantejar canvis econòmico-socials radicals que evitin futures tensions i conflictes pels recursos, com ja es veu el 2022. <<!Ciudadanos, consumidores, transeúntes, es hora de despertar del letargo en el interior de la gran burbuja de irrealidad que se sitúa como una envoltura maternal alrededor de los habitantes del mundo del bienestar, noctámbulos en un pacifismo apolítico, pasando sus dias en una insatisfacción dorada! >> (Ira y Tiempo, Peter Sloterdijk, Siruela, 2010, pg. 60; https://www.siruela.com/
archivos/fragmentos/Ira_y_ Tiempo.pdf). - A banda dels conflictes que el poder rere els mitjans de comunicació decideix ressaltar, el 2022 hi han més de 70 guerres en actiu, però és que, al segle XX, el número de morts per matar-nos els uns als altres ascendeix a més de 100 milions (Sivald, 1995).
- <<El hombre, de la misma forma que un animal no puede extender su conciencia hasta lograr manejar abstracciones, tampoco la conciencia humana puede ser reducida hasta el punto de ser capaz de ocuparse sólo de lo inmediato y concreto.>> (Ayn Rand, ‘El manifiesto romántico’, Grito Sagrado, Buenos Aires, 2008, pg. 28). Els clàssics miraven el seu reduït cel amb reverència, però, pels fills de les dues conteses mundials com Kubrick: <<El fet més terrible de l'univers no és que sigui hostil, sinó que és indiferent>>; i Carl Sagan <<Vivim en un insignificant planeta d'una trista estrella perduda en una galàxia encaixada en un cantó oblidat de l'univers>>, i el 1994 escriu, <<Qui ens vindrà a salvar de nosaltres mateixos en aquest racó d’univers ?>>.
- Gen. 1:27 i “<<Fem l'home a imatge nostra>>, Gen. 1:26; <<L'editor d'aquest passatge arcaic no va modificar la sentència; per ell significava que l'home, en ser creat per Déu, té una condició divina.>>. (Eric Fromm, 'Y seréis como dioses'; Paidós, Barcelona, 1981, pg. 15);. <<L'afirmació més fonamental de la Bíblia sobre la naturalesa de l'home és que ha sigut fet a imatge de Déu. No pot qüestionar-se l'èmfasi que la narració posa en aquest punt. S'usen dues expressions: 'semblança' i 'imatge'. Poc després expressa el temor de Déu que l'home es converteixi ell mateix en Déu clarament expressat a Gen. 3; 22:23.>> (Ibid. pg.62).
- Ac. 17, 28. <<Déu sap que si un dia mengeu els fruits de l’arbre que hi ha enmig del jardí de l’Edén se us obriran els ulls i sereu com déus; coneixereu el bé i el mal.>>. (Gen. 3, 5; BCI; Barcelona, 2008, pg. 18).
- 1ª Co. 15. 47-55.
- Zend Avesta’ Yasht XIX, 11-ss. + <<No habría muerte. Los seres humanos serían como deidades, libres de la enfermedad, la vejez y la mortalidad.>> (Yasht 44:15; 51:9.).
- Ennèades’, 6,9,9; Gredos; Madrid; 2015; pg. 287.
