LA HUMANITAT ACTUAL, ESPÈCIE PRIMITIVA

“Des de Darwin admetem que som fills de primats, però no que nosaltres mateixos siguem primats. Estem convençuts que, un cop descendits de l’arbre genealògic tropical on vivien els nostres avantpassats ens hem allunyat per sempre d’ell, i de que hem constituït, al marge de la naturalesa, el regne independent de la cultura.”

Edgar Morin, ‘El paradigma perdido’; Kairós; Barcelona; 1974; pg. 17

Dues són les idees que vull treballar en aquesta entrega que, com el mateix concepte d’humanitat, té la perspectiva d’estar en contínua construcció : 

           

            Penso que l’home estа encara en un estat molt primerenc de la seva evolució.

      

       I que una de les raons més importants de l’existиncia humana podria ser la nostra contribució final a l’espècie com individus.

De manera introductòria a possibles reflexions futures deixaré esbossats alguns apunts que he anat recollint respecte la poca distància que ens separa de la nostra condició d’espècie lligada al món animal i quan llarga és encara la que ens separa d’una futura que pugui ser considerada realment avançada. 

Considero que l’home està encara en una fase molt inicial de la seva evolució desconeixent, no només en què es podria arribar a convertir, també la direcció o el sentit que ha seguir amb uns passos que, tanmateix, es veu impel.lit a continuar fent. Caminar per un sender on es veu abocat sense saber res de l’origen ni del final.

Concretant la primera reflexió : Ni ens hem desvinculat gaire de la nostra animalitat ni tenim idea del que ens podem arribar a transformar. Per molt que xoqui, la ciència ens mostra que hem canviat moltíssim del que es podria dir la nostra forma física inicial, mamífers que un dia van sortit d’un mar primigeni. Aquí sostinc que aquest camí és molt breu, però em sembla que ja dóna una imatge que podem evolucionar en quelcom que ni tan sols albirem.

Trobo que saber quina és la raó per la que transcorren -en el general i el particular- les vides dels individus que componen la humanitat hauria de ser el nord on dirigir-nos un cop solucionat completament -i de la forma més beneficiosa per tots- el principal problema de l’ésser  humà : La supervivència, entesa de la manera més notable per tots car <<Primum vivere, deinde philosophari>>. Però també altres problemes que semblen congènits a la naturalesa humana i vull avançar : 

Anaxímenes escriu a Pitàgores : 

<<Amb quin judici puc dedicar-me als secrets de les estrelles si tinc la mort o l'esclavatge sempre presents al davant els meus ulls ?  

Tot el món deu parlar així. 

Si em colpegen l'ambició, l'avarícia, la lleugeresa, la superstició, 

i tinc en el meu interior aquests altres enemics de la vida, 

em posaré a reflexionar sobre el moviment del món ?>>

(Michel de Montaigne; 'Assaigs')

De moment la humanitat és com un trencaclosques gairebé infinit sense albirar la raó de ser d’unes peces individuals que, empeses per una potent i també desconeguda força que hem convingut en denominar vida, es veuen induïdes a anar-se movent i situant (1).

‘Anima humana non parva quaestio est’ escriu Agustí d’Hipona. Estic d’acord. Reconec que potser és una futilitat posar-me en un tema tan difícil de treballar com és la naturalesa humana. Els punts de vista des dels que mirar i els seus matisos poden ser infinitament múltiples i difícils de conciliar entre ells, però el propòsit d’aquestes línies no és altre que donar una opinió personal perfilada durant anys i deixar caure un parell de dades o exemples que, tot i l’astorament o el rebuig que s’hi pugui derivar, tots podem reconèixer en els nostres cossos i no sobra recordar. 

Les (d)escriuré al final d’aquest text; un text sense conclusió doncs, qui podria concloure res seriós en un tema com és l’ésser humà ? Només volen ser mostres de la primera tesi d’aquesta entrega; però també podrien servir d’argument de la segona. Tan sols és un recull obert.

Per altra banda, molts han sigut els que han volgut veure únicament avenços i progrés en els pocs passos de la humanitat -plens d’animalades (mai millor dit)- en el nostre breu recorregut per sobre la Terra. Cert, no estem traient-nos les puces els uns als altres dins una cova, però si recordem que els avenços i el progrés significatiu només beneficien eficientment a un reduït nombre dels éssers humans -evidència que s’oblida amb massa freqüència-, i que aquest 15 ó 20 % de la població humana manté, des de principis del segle passat, arrogantment viva la capacitat de destruir el nostre planeta de diferents maneres, s’hauria de reflexionar seriosament la lectura únicament positiva d’aquests passos. 

Al meu parer, qui vulgui mantenir una postura similar és un ceg o un ingenu. És clar que hem assolit fites tan positives com els alts nivells de la medicina actual, però del que em foto és de la seva sobrevaloració i de l’observació, pròpia del borni, únicament dels seus efectes en el primer món com si els altres no existissin (excepte quan surten puntualment per televisió, no sigui que destorbin massa les nostres passives i acomodades consciències). 

Resumint : Tot i dir molt de les nostres capacitats i del nostre potencial, si hem sigut capaços de construir laboratoris que han creat des d’antibiòtics a tot un ventall de medecines que han allargat la duració de les nostres vides, però, com qui diu en el mateix laboratori, cegament s’hi continuen forjant armes que ens poden destruir de forma ràpida i eficient -fins i tot impedint la possibilitat de vida en el planeta en uns quants decennis-, és que alguna cosa no quadra. Tanta il.luminació per unes coses i opacitat per altres sembla incompatible, però contradictori és adjectiu d’home.

Posant sobre la taula la cita d’un sagaç Edward Gibbon segons la que la història de la humanitat és <<poca cosa més que un registre de crims, bogeries i desgràcies>>, és fàcil tombar qualsevol creença únicament en la línia general d’un progrés en direcció positiva i alguna distància significativa amb -al meu parer- el primitivisme patent de la nostra espècie tal com ara existeix (2). La innocent il.lusió tecnològica d’un futur utòpic ple de beneficis per l’espècie tremola des de la base mentre romanguem sempre disposats a ensenyar-nos les dents a la més mínima els uns als altres.

Pel que fa a la segona tesi, en un terreny encara més especulatiu, voldria introduir una idea que des de fa un temps em ronda pel cap : Penso que, possiblement, un dels valors més significatius de les nostres existències individuals radica en la nostra contribució a un аmbit major, l’espècie. Les aportacions purament físiques o parentals, el desenvolupament de les nostres capacitats..., suposarien una de les raons fonamentals de l’existència dels homes en la mesura que sigui. Tal com peixos d’un sol riu que cuetegen cap un mateix mar. 

En contra de les fàcils posicions contemporànies, se’m pot acusar de buscar aferrissadament algun sentit o valor a nàixer, créixer i morir.  Potser sí; en tot cas només proposo que, qui llegeixi això, reflexioni. Per ratificar l’evidència d’alguns dels exemples que segueixen tan sols cal observar una mica el nostre propi cos, però segurament netejant o redirigint el color de les ulleres amb les que habitualment ho fem. Crec que donen que pensar. N’hi ha que, fins i tot, poden provocar alguna ganyota d’incredulitat, de desaprovació o de fàstic en la nostra cara. Ja ho trobo encertat si el resultat és sacsejar una mica la idea dominant d’una humanitat que no es reconeix -seria més encertat dir que no es vol reconèixer (3)- en els seus germans més immediats, els primats, i sembla no ser capaç d’imaginar-se en un futur sinó és carregada de circuits, xips o qualsevol altra ruqueria de la nostra tan preuada i mitificada tecnologia actual.

Ja de menut em va sobtar escoltar que les nostres ungles, la resta de membrana que separa els nostres dits, el pel del cos, l’ós sacre i d’altres exemple són mostres d’haver pertangut al món animal. Però ara em sobta més que hagi qui es sorprengui   escoltant-ho o que el cabell té una funció protectora originària i d’atracció sexual ben lluny de només ser pentinat, i que les ungles ens han servit durant milers d’anys per funcions molt diferents a ser pintades. Continuant en aquest sentit trobo que no hauria de xocar saber que les olors corporals que tan ens afanyem a reduir o eliminar en les societats desenvolupades tenen, a més de les seves funcions saludables, la d’atraure parelles sexuals. 

Ja posats, segurament que molts han intuït o suposat que la forma allargada del penis humà es deu a poder depositar el semen en el lloc correcte per la reproducció, però sembla estampar-se contra la nostra sensibilitat social escoltar el que també és una evidència : Que la forma del gland es deu a poder rentar o treure efectivament de dins la vagina les restes d’anteriors competidors en la pugna o pulsió per deixar descendència i que, junt a la de la supervivència individual, tenim gravades en els nostres cervells.

També en el terreny de la sexualitat -deixant clar que tot això entra en àmbits en els que no podríem assegurar gairebé res- es veu que els pits femenins no eren objecte de desig sexual masculí fins que gradualment ens vam incorporar, és a dir, fins que la humanitat no va passar de ser una espècie quadrúpeda a l’important avenç que va suposar el bipedisme. Amb aquesta cabdal transició es va sotmetre la nostra anatomia a canvis espectaculars entre els que destaquen la forma dels malucs de les dones amb una conseqüència insospitada : Una major dificultat per parir.
Algunes teories afirmen que ens vam dreçar -entre altres causes- per protegir uns cervells que anaven creixent més i amb major rapidesa que espècies de les que ens vam distingir (Sabater i Pi, 2004), amb una major adquisició de consciència i que, amb les mans més lliures, vàrem començar a crear i utilitzar instruments, ... però continuar per aquí excedeix tant la intenció d’aquest escrit com els meus coneixements.

Un aspecte tan quotidià en les nostres vides és la l’administració i l’assimilació d’energia necessària per satisfer les necessitats corporals. Com tots els mamífers, hem estat dedicant una part important del nostre temps diari a l’alimentació durant mil.lennis; ara bé, si durant una gran part d’aquest temps els avantpassats de la humanitat també invertien una part massa important de l’energia en l’assimilació digestiva del menjar, va arribar un moment en què ens vam començar a distingir d’espècies molt properes destinant-la progressivament al nostre cervell.
Tot i ocupar un 2% del nostre cos se n’inverteix un 25% d'energia. Al cervell humà se li pot destinar més energia que a l’aparell digestiu des de que vam introduir la cocció dels aliments. En conseqüència (per contra del que ha passat amb el cervell), l’aparell digestiu ha disminuït la seva mida anterior i la quantitat d'energia que necessita per assimilar-los augmentant l’efectivitat. 
Que aquesta estratègia metabòlica s’hagi generalitzat permet assimilar més calories amb la mateixa quantitat d'aliments i va facilitar importants canvis anatòmics (4).

En un terreny contraposat, l’escatològic, també vam desenvolupar en algun moment el sentit del fàstic : Instintivament ens allunyem del que el nostre cos expulsa un cop s’ha metabolitzat i és susceptible de generar infeccions o insalubritat (des de l’orina a la femta, però també la mucositat), mentre que no ho fan altres espècies. Tanmateix, en alguna mesura similar si que compartim altres habilitats sensorials amb algunes d’elles tot sabent detectar la putrefacció dels aliments o la seva qualitat més òptima percebent tant l’olor com el seu color; la fruita n’és un bon exemple (5).

Un parell d’exemples més. Ara que tant es parla del ‘bulling’, entre els nostres cosins germans ximpanzés també existeix una figura social amb moltes similituds : Un dels individus rep maltracte generalitzat i agressivitat aparentment injustificats per part del grup i especialment de la figura dominant. S’ha estudiat aquest comportament i es mostra de forma reiterada sempre cap la mateixa víctima i no se li troba altra raó que la de satisfer o apaivagar actituds innates o dirigir a qui no es queixi frustracions personals o grupals. 

Es pot afegir que també durant desenes de mil.lennis em compartit actituds de cohesió social amb aquests cosins germans que encara romanen en un entorn natural que no deixem d’enyorar, anant des de tenir un molt major contacte físic, abraçar-nos, rentar-nos els uns als altres, jugar, sexe per mostrar dominació, ...o per barallar-nos (no calen comentaris per evidenciar que no ho hem deixat de fer), però que socialment hem modificat i/o reprimit amb variades conseqüències.

Per finalitzar, on vull anar a parar és que si bé el gènere humà s'ha anat adaptant a canvis reduïda o mitjanament significatius, uns canvis, des d'una certa perspectiva, massa ràpids -el ràpid i exponencial augment de la longevitat en els països desenvolupats dóna peu a patologies abans gens usuals o desconegudes-, jo em continuo obstinant en que encara són molt pocs i, tot salvant l’augment del volum cerebral, poc substancials com per creure’ns tan emancipats d’aquesta animalitat en la nostra forma, actitud i psicologia actuals com ens creiem, però no entraré en aquest altre rusc de la nostra naturalesa.

1. No està de més afegir una cita col.loquial del memorable discurs ‘Això és aigua’ que David Foster Wallace va fer el 2005 a la cerimònia de graduació de la Universitat de Kenyon del conte que l’encapçala : "Hi han dos peixos joves nedant que es troben amb un peix més vell venint en sentit contrari, que els saluda amb el cap i els diu ‘Bon dia, nois. Com està l’aigua ?’. Els dos peixos joves neden una mica més, llavors un d’ells es gira cap l’altre i li diu :  Què és l’aigua ?” (http://www.sisabianovenia.com/LoLeido/NoFiccion/DavidFosterWallaceDiscurso.htm)
2. “Aristóteles colocó a todas las criaturas vivas en una ‘scala naturae’ vertical, que baja desde los seres humanos (los más próximos a los dioses) hasta los moluscos, pasando por los demás mamíferos, las aves, los peces y los insectos. Hacer comparaciones entre los elementos de esta extensa escala ha sido siempre un pasatiempo popular entre los científicos, pero lo único que hemos aprendido es a juzgar a otras especies con arreglo a nuestros criterios. El objetivo constante ha sido mantener intacta la escala de Aristóteles, con los humanos en la cima. Parémonos a pensar: ¿qué probabilidades hay de que la inmensa riqueza de la naturaleza quepa en una sola dimensión? ¿No es más lógico pensar que cada animal tiene su propio sistema cognitivo, adaptado a sus sentidos y su historia natural? No tiene sentido comparar nuestra capacidad de conocer con la de un animal que tiene ocho brazos independientes, cada uno con su suministro nervioso, ni con el conocimiento que permite que un animal volador capture una presa móvil gracias a los ecos de sus propios chillidos.” (Frans de Vaal; ‘Lo que aprendí haciendo cosquillas a los simios’. El País, 15/5/2016; http://elpais.com/elpais/2016/05/12/ciencia/1463063308_272178.html)
3. “El culturalismo pequeño-burgués no se da cuenta de la autocontradicción en que incurre: Mozart es tan pre-hombre como Robespierre (o un simio, afegeixo). Por tanto, la prehumanidad es la LA HUMANIDAD. (...) La negativa a aceptar que los hombres son lo que son y como son, y que ya con lo que son y como son hay bastante para luchar contra tiranías y aberraciones, es la base de todas las memeces y todos los desvaríos de los ideólogos progresistas.” (Manuel Sacristán;  ‘M.A.R.X. (máximas, aforismos y reflexiones con algunas variables libres)’, El Viejo Topo, Barcelona 2003, pg. 56; https://kmarx.files.wordpress.com/2009/09/riechmann-j-asi-que-aun-no-somos-humanos-20033.pdf) 
4. (Fonts : 'Metabolic acceleration and the evolution of human brain size and life history', H. Pontzer, M. H. Brown et al.; Nature 17654; 4/5/2016; http://www.nature.com/nature/journal/vaop/ncurrent/full/nature17654.html i 'Cognitive capacities for cooking in chimpanzees', F. Warneken, A. G. Rosati; The Royal Society Proceeding; http://rspb.royalsocietypublishing.org/content/282/1809/20150229.full; 3/6/15
5. + 'El olfato humano no es peor que el de los perros para algunos olores.' Manuel Ansede; El País 12/5/17  (http://elpais.com/elpais/2017/05/11/ciencia/1494528679_648478.html