SENTIT DE LA VIDA
i
ἐ n τ r ο p ί α
Penso que la vida és indefinible. Sembla una mena d’equilibri subtil i molt delicat que s'ens manifesta sòlidament, com un joc estructurat amb uns trets que, tot i a vegades ser difícil, ens veiem impel.lits a seguir i, en la meva opinió, amb un sentit que, en el cas d’existir, no es mostra clarament i que, observant les nostres capacitats actuals, excedeix qualsevol intent d’aprehensió. La majoria del temps l’home passem per la vida sense preguntar-nos el seu significat (1). Les persones ocasionalment ens topem, des de diversos punts de vista de diferent intensitat, amb la necessitat de plantejar-se algun sentit de la vida que doni resposta a les vicissituds de l’existència (les situacions extremes acostumen a ser un bon detonant). Històricament alguns individus i comunitats han intentat amb diversa fortuna apaivagar o satisfer la perplexitat o l’estupor que comporta existir durant un temps i tenir-ne consciència, per arribar a morir inexorablement, amb tota mena de creences que, tot i la seva relativa necessitat, crec no podríem qualificar d’altra cosa que pals de cec en la foscor (2).
<<L’estupor és el mal del qual parteix el filòsof,
ja que no hi ha cap altre començament de la filosofia que aquest>>
Plató, ‘Teetet'
<<És arran del seu estupor que els filòsofs comencen a filosofar,
tant ara com abans>>
Aristòtil, ‘Metafísica’
Com si necesitéssim aixopluc existencial, els homes sempre hem anat construint relats que, analitzats seriosament, sovint no passen de ser elaboracions subjectives i interessades sobre l’existència o la inexistència d’alguna raó o sentit generals de la vida. Això és el que sembla comportar <<tenir el destí singular de trobar-nos assetjats per qüestions que no podem eludir per ser plantejades per la nostra mateixa naturalesa, però a les que tampoc podem respondre per sobrepassar totes les nostres facultats>> (3).
Paraules pesades com significat, raó i sentit poden ser sinònims, amb alguna diferància, per una qüestió que planeja irresolta des de sempre, però penso que hi ha un judici unànime sobre l’innegable valor universal de la vida, encara que només sigui des de la perspectiva de la simple supervivència particular; però també, pels qui l’assoleixen, pel valor i la finalitat de viure entesos tenint algun al.licient on entraria, de forma perfectament digna, tenir fills o treballar a pagès. Parafrasejant Schopenhauer, pot ser <<tan important fer un davantal com fer un llibre>>.
Fins i tot mantenint que no sigui altra cosa que un anhel innat per evitar caure en l’absurd, la recerca d’un sentit de la vida, i de l’existència d’una espècie, la humana, que per alguna raó té la capacitat de fer-la, hauria de romandre sempre vigent superant satisfaccions més o menys passatgeres, car sovint el variat ventall de relats i creences transcendents de la humanitat no són altra cosa que <<una projecció de les nostres necessitats, temors i desitjos limitats>> (Armstrong, 1995) que anem modificant o deixant enrere segons convé (4).
Generalitzant, sense necessitar situar-se en una tendència o confessió, en el fons potser només es tracti d'evidenciar l’única cosa que podríem afirmar al respecte: com més creiem que sabem més complicat sembla tot! Penso que, amb el reduït àmbit de comprensió de què disposa avui la humanitat, obviar o negar sentit a la vida no farà que, en cas d'existir, aquest aparegui o desaparegui. Per molt necessari que a mi em sembli es cau en un erm de preguntes que ni tan sols sabem com articular perquè el nostre llenguatge potser no ho permet, i <<d’allò de què no es pot parlar, cal guardar-ne silenci>> (Wittgenstein, 1989).
ἐ n τ r ο p ί α
Tradicionalment s’accepta la clara distinció entre la vida i la mort, entre matèria viva i inert, una distinció que potser resultaria una futilitat a un orient més situat en la convivència harmònica del ser i del no-res; però penso que no podem delimitar bé la distinció entre dos elements si no els coneixem del tot. S’han fet grans avenços en la comprensió científica de la vida fisiològica després de les investigacions d'Aleksandr Oparin sobre el seu origen, explicat en termes de processos químics i físics en la línia secular de l’Acadèmia de les Ciències Soviètica (5), i de les sorprenents immersions en l'estructura de doble hèlix de l'ADN des d’Erwin Schrödinger, a partir del qual la vida s’associa a allò què va en contra l’entropia, intentant desxifrar el seu codi intern (6). Tanmateix, continuem sense tenir una clara definició de què és la vida; una definició que, en cas de ser possible, en contra de la ingènua pretensió humana actual d'explicar-ho tot, símptoma d’inquietud, provablement encara s’allunyaria més si contemplem la tesi que, sense haver de caure en un traginat dualisme reductor, la vida és molt més que simple fisiologia. Considerant l'enorme quantitat de descobriments sobre les característiques fonamentals dels éssers vius descobertes els darrers decennis, s'han donat algunes qüestionables definicions generals de la vida (des de la perspectiva humana) que són d'alguna manera satisfactòries per proposar l'origen i plantejar-ne la recerca més enllà del nostre planeta. Gerald F Joyce n'ha proposat una que ha sigut adoptada per l'Institut d'Astrobiologia de la NASA: "Un ésser viu és un sistema químic auto-mantingut que evoluciona com a conseqüència de la seva interacció amb el medi" (Orígenes. El universo, la vida, los humanos. VVAA. Ed Crítica, Barcelona, 2015; https://www.planetadelibros.com/libros_contenido_extra/31/30722_Origenes.pdf).
Es pot dir que entre les majors i més revolucionàries fites que la ciència ens ha donat el darrer segle destaquen les dues noves maneres de veure l’univers que, a principis del segle passat, van aportar les investigacions d’Edwin Hubble a l’observatori de Mount Wilson, estudiant un cel que va multiplicar la seva extensió de forma substancial, i les de Max Planck, Walther Heisenberg, Ernest Rutherford... contemplant l’univers en una altra direcció, la subatòmica, marcant el descobriment de la mecànica quàntica. Dues autèntiques bombes (pel que fa a la darrera, mai millor dit) que van dinamitar les tradicionals concepcions de l’univers astronòmic i la del més íntim.
Tal com cultures antigues intuïen Microcosmos i macrocosmos tenen característiques similars com ara la immensitat. Al bell mig, l’home d’avui eixampla exponencialment la seva percepció empírica de l'univers (místics, folls i visionaris ho havien fet molt abans). Les implicacions filosòfiques d’aquestes descobertes són de tant abast que no és d’estranyar que, sense tenir en compte que la literatura pseudocientífica a partir de la desinformació barrejada de psicodèlia sobre el món quàntic ha sigut molt prolífica (7), encara no s’hagin sospesat bé les possibles àrees de reflexió. Però, pel que fa al tema específic que vull subratllar, que el fenomen de la vida és una enorme i profunda singularitat, una extravagància, un luxe (en la meva opinió gens casua)l, em centraré en una altra fita que d’alguna manera es deriva d’ancestrals intuïcions i del conjunt d’impressionants descobertes contemporànies: l’entropia
ἐντροπία -etimològicament, evolució o transformació- és el segon principi de la termodinàmica. Se la pot definir com la general tendència general al desordre de l’univers on, tanmateix, es pot observar un ordre que, tant en els cossos celestes com en els més petits, des de sempre ha sorprès la humanitat per ser on es donen un seguit de condicions que fan possible la vida. Per algunes veus (Hawking, 1988) sembla encaixar suficientment per descriure l’especial equilibri de la vida com a capacitat d’ordenació al mig d’aquesta tendència al desordre i, per tant, a la destrucció. + http://science.sciencemag.org/content/295/5563/2215.full
El poder d’aquesta subtil, efímera, però decidida capacitat estabilitzadora de la vida, en permanent suspensió i pugna amb l’entropia, permet provocar equilibri interior en diferents sistemes (planetes, cos humà...), mitjançant el consum del tipus d'energia que sigui necessària per tal de suportar el desordre exterior possibilitant, temporalment només, l’harmonia necessària per viure, car l’irreversible toc letal de la mort roman sempre en escena
I per l’home, provist d’un nivell de consciència suficient per reflexionar sobre ell mateix, saber que un dia desapareixerà causa tota mena de reaccions.
<<Els éssers vius són, potser, l'exemple més espectacular d'ordre. La meravella de la vida es basa en un equilibri inestable>> (D. Jou; http://blogs.ccma.cat/quequicom.php?itemid=54557). Dit d’altra manera: si ens figurem l’univers com un torrent que cau per una cascada, la vida seria la fuita de minúscules bombolles que es generen en un temps limitat durant el trajecte i el xoc final de l’aigua, evitant ser immediatament arrossegat per la seva força superior; aquella fracció de líquid que momentàniament escapa a l’inevitable recorregut de l’aiguat. Així, d’una manera simplista, es podria imaginar l'espectacular singularitat de la vida com aquesta fugida temporal al desordre general en l’univers, l'augment desfermat d'entropia, seguida de la mort.
Viure seria una excepcionalitat, una preciosa anomalia en la que naveguem sense una ruta clara, en un planeta amb un interval de temps i d'habitabilitat molt poc hostil, al meu parer, un miracle en tota regla, ...està en la nostra mà associar la possibilitat d’algun sentit, o una una simple concatenació d’efectes sense causa alguna. Però, per posicionar-se seriosament, crec que seria important afinar assenyadament la nostra lectura i interpretació del món.
<<L’home sempre es creu ser més del que és,
i s’estima en menys del que val>>
Per això, Goethe també em sembla oportú. Tanmateix, els judicis romàntics, dels que també som complaguts hereus, també poden pixar fora de test tot mostrant que aquest llibre, el de la vida, pot ser llegit de formes tant diferents com ulls hi han (8).
Som una espècie fràgil i limitada. Els individus que la formem disposem d’una existència breu, però crec que estem dotats d’un potencial insospitat. Occint en el mateix medi on vam sorgir, no tenim massa en compte que tots aportem una identitat determinada a la vida i el seu esdevenir, en un conjunt unitari que mai no seria igual sense la nostra presència. Massa entretinguts per insubstancials pràctiques, oblidem que formem part de l'univers i que el nostre cos està format pels mateixos elements que el formen en cadascuna de les estrelles.
- No m’importa recuperar tres línies del memorable discurs 'Això és aigua' que David Foster Wallace va fer el 2005 a la cerimònia de graduació de la Universitat de Kenyon : "Hi han dos peixos joves nedant que es troben amb un peix més vell venint en sentit contrari, que els saluda amb el cap i els diu ‘Bon dia, nois. Com està l’aigua ?’. Els dos peixos joves neden una mica més, llavors un d’ells es gira cap l’altre i li diu : Què és l’aigua ?” (http://www.sisabianovenia.com/LoLeido/NoFiccion/DavidFosterWallaceDiscurso.html).
- “Em sembla molt probable que aquest argument de Plató que l’estupor davant el miracle de l’Ésser, és el començament de tota filosofia és resultat immediat d’una experiència, potser de la més impactant, que Sòcrates va oferir als seus deixebles: la repetida visió del mestre vençut pels seus pensaments i llançat a un estat d’absorció fins al punt d’una perfecta immobilitat durant moltes hores. Sembla no menys plausible que aquest estupor impactant devia ser mut, és a dir, que el seu contingut real no es podia traduir en paraules. Això, com a mínim explicaria per què Plató i Aristòtil també estaven d’acord que algun estat de mudesa, l’estat de contemplació sense paraules, era el fi de la filosofia. La ‘theoria’, de fet, és un altre mot per aquest estupor; la contemplació de la veritat a la qual el filòsof arriba en darrer terme és la filosòficament muda i purificada perplexitat amb la qual va començar.” (Hannah Arendt. ‘La condició humana’. Empúries. La butxaca. 2014; pg. 332; https://clea.edu.mx/biblioteca/Arendt Hanna - La Condicion Humana.pdf). + “Tenim la sensació que fins i tot quan ‘totes les possibles’ preguntes científiques s’han contestat, encara no s’han tocat gens els nostres problemes vitals. Ben cert, aleshores no queda, justament, cap més pregunta; i precisament això és la resposta.” (Ludwig Wittgenstein. ‘Tractatus lógico-philosophicus’, 6:52; Laia. Barcelona; 1981; pg. 151; www.ub.edu/procol/sites/default/files/Wittgenstein_Tractatus_logico_philosophicus.pdf)
- Immanuel Kant, pròleg de la 1ª ed. de la 'Crítica de la raó pura'; http://www.ataun.net/BIBLIOTECAGRATUITA/Clásicos en Español/Inmanuel Kant/Crítica de la razón pura.pdf
- “El cristianisme va fer de la persona el centre de la vida religiosa d’una forma única en la història de la religió : Va dur a l’extrem el personalisme intrínsec del judaisme. Si no s’hagués donat un cert grau d’aquest tipus d’identificació i empatia potser la religió ho hauria arrelat en el gènere humà. Però un Déu personal es pot convertir en una pesada càrrega. Pot ser un simple ídol esculpit a la nostra imatge, una projecció de les nostres necessitats, temors i desitjos limitats.’ (Karen Armstrong ‘Una historia de Dios’; Paidós Orígenes; Barcelona, 1995, pg. 82; http://laicos.antropo.es/religiones/Armstrong.Karen_Una-historia-de-Dios.pdf).
- http://issol.org/
- <<Un organisme viu produeix entropia positiva i per això tendeix a aproximar-se al grau d’etropia màxima que és la mort. Per evitar-ho s’alimenta>> (Erwin Schrödinger a ‘Què és la vida. Ment i matèria’; Ed. 62, Barcelona, 1984) + <<La vida és un ordre local (espacial i temporal) dins un procés d’augment de l’entropia, igual que ho són la formació de planetes i gal.làxies, però mai per massa temps, car entra i surt energia contínuament>> (Murray Gell-Mann a ‘El quark y el jaguar, aventuras en lo simple y lo complejo’; 1995).
- https://es.wikipedia.org/wiki/Misticismo_cuántic
- Deixo lloc a en Leopardi : "Il genere umano non crederà mai né di non saper nulla, né di non essere nulla, né di non aver nulla a sperare. Nessun filosofo che insegnasse l'una di queste tre cose, avrebbe fortuna ne farebbe setta, specialmente nel popolo: perché, oltre che tutte tre sono poco a proposito di chi vuol vivere, le due prime offendono la superbia degli uomini, la terza, anzi ancora le altre due, vogliono coraggio e fortezza d'animo a essere credute" (Giacomo Leopardi; ‘Dialogo di Tristano e di un Amico’ a ‘Tutte le opere’, Mondadori, Milà, 1968).
+ http://assets.espapdf.com/b/Edward%20Osborne%20Wilson/El%20sentido%20de%20la%20existencia%20humana%20(9944)/El%20sentido%20de%20la%20existencia%20hum%20-%20Edward%20Osborne%20Wilson.pdf
