"DE   OCCULTA   PHILOSOPHIA"

            -- LA  FILOSOFIA  (NO)  ÉS  UNA  SECTA --

                                

Filosofia : Amor a la saviesa. <<Tots els homes desitgen per naturalesa saber>> comença el primer llibre de la Metafísica  d’Aristòtil (980a). Entesa així, tothom participa en algun moment de la seva existència de l’atracció i la necessitat de coneixement per un innombrable conjunt d’activitats i de forma completament natural; d’aquesta manera, la filosofia, a més de síntesi i culminació de la inclinació humana pel saber i les seves funcions, penso que és i serà per molt de temps el millor que l’home pugui fer sobre la Terra. La recerca i la imprescindible transmissió de coneixement és la més empàtica i productiva de les nostres característiques d’espècie; que hagi derivat en una especialització obtusa, amb termes d’aparença fosca destinats només a l’abast d’uns pocs seguidors, no suposa l’abandó definitiu d’una dimensió i un potencial originari que pot cultivar qualsevol persona. 

La ciència i la religió, per molt que se les trobi antagòniques, comparteixen el defecte d'estar massa desvinculades del món més planer i quotidià, tot i la seva influència. Romandre sempre a una distància sistemàtica que va més enllà de la dificultat de les seves matèries pel comú dels homes em sembla negatiu i contraproduent. La filosofia, parenta propera, fa massa temps que també pateix un defecte similar : Ja no només l'home del carrer -per contraposar-lo als que han optat per la carrera de menys futur professional de la universitat- no li troba sentit, tampoc les altes autoritats educatives la veuen necessària en l’ensenyança bàsica. Si els que manen pensen i legislen així deu ser perquè no li veuen aplicació pràctica o profit material. Deixant de banda el fràgil argument que no interessa que la gent pensi, és fàcil deduir que segurament aquests mateixos legisladors no deuen haver rebut una ensenyança de la filosofia suficientment atractiva com per tenir clara la seva necessitat col.lectiva.

                                                    

No ha de ser tan difícil fer veure a la gent que el pitjor que li pot passar a una civilització és no aprendre de la seva pròpia història -la seva interpretació i manipulació és també objectiu de reflexió filosòfica-; i recordar que els beneficis polítics i socials de que avui disposen una reduïda, però significativa part de la humanitat, van ser extensament reflexionats, argumentats i defensats per pensadors d’una vasta cultura filosòfica i general que els van trobar necessaris. Això és pedagògicament també tan important pel simple fet de fer veure que els avenços només s’obtenen amb esforç i lluita, i que, igual que un dia es van assolir, es poden perdre en un no-res.

Crec que, fins i tot els continguts més difícils de la filosofia -així com els de qualsevol disciplina-, poden ser expressats d’una forma més planera, n’estic segur; que hagi poca o nul.la voluntat de rescatar-la dels santuaris acadèmics també em sembla evident, però no per una absoluta falta d’interès d’un públic general que vol claredat expositiva. Fins i tot l’home més senzill es fa preguntes en algun moment de la seva vida, i no rebutjaria saber que han existit molts altres que s’han fet les mateixes preguntes amb diferent perspectiva i hi han aprofundit. Potser planeja la idea pedant que fer la filosofia més accessible atemptaria contra la seva noblesa, però prefereixo creure que hi ha un sentiment que popularitzar-la significaria disminuir les seves variades i profundes dimensions, també comprensible; tanmateix, estic convençut que fer-la més comunicable al major nombre de persones és recuperar la vessant d’esperit popular que expressa Aristòtil i hem oblidat potenciar.

                       

Amb voluntat democratitzadora, desvestir la filosofia d’una pell malalta de construccions mentals opaques i de discussions bizantines de difícil trasllat a la realitat -defecte que no la fa més digna-, seria aportar llum per compartir la joia del saber. Nietszche adverteix que <<la majoria que s'apropen a la llum no és per veure millor, sinó per brillar ells mateixos>>, matís perfectament humà; però traslladar-la una mica més al carrer li donaria l’alenada de l'aire fresc que necessita i que -més enllà de la simplista moda de l’auto-ajuda, un dels joguets del creixent supermercat espiritual que expressa inquietud i malestar col.lectiu- haurà d'acabar trobant per respirar i arribar al poble, el seu objectiu real, allunyat de l’excessiva erudició i mandrós a pensar massa.

                                                  

A propòsit d'això Bertrand Russell fa una reflexió sobre Hegel (1) que mostra que aquest no és un debat espuri : <<La filosofia de Hegel és tan estranya que ningú hauria pogut esperar que arribés a fer que homes assenyats l’acceptessin; però ho va fer. La va expressar amb tanta obscuritat que la gent va pensar que devia de ser profunda. Pot ser fàcilment explicada amb lucidesa en paraules senzilles, però en aquest cas la seva absurditat es torna patent.>> ('Unpopular Essats, 1950; http://samples.sainsburysebooks.co.uk/9781134026999_sample_748543.pdf)  i, estiguem o no a favor, Mario Bunge encara dóna una opinió pitjor sobre Heidegger : <<Heidegger té tot un llibre sobre ‘El ser i el temps’.  ¿ I què diu sobre el ser ?  "El ser és ell mateix". ¿ Què significa ?  ¡ No res !  Però la gent, como no ho entén, pensa que deu ser alguna cosa molt profunda. Mireu com defineix el temps : "Es la maduració de la temporalitat". ¿ Què significa això ?  Les frases de Heidegger són típiques d’un esquizofrènic. Es diu esquizofacia. Es un desordre típic de l’esquizofrènic avançat.>> (El País, 4/4/2008; http://elpais.com/diario/2008/04/04/cultura/1207260003_850215.html). Penso que ambdós tenen només una part de raó, el primer més que el segon. Tenint en compte el saludable exercici, també necessari, de plantar cara als diferents tòtems, s’ha de dir que Russell i Bunge pertanyen a una escola de pensament anglosaxona més inclinada a la filosofia analítica i del llenguatge, així com a les ciències experimentals, tradicionalment contraposada a una filosofia continental on els seves màximes autoritats són propenses al gran desenvolupament de l’especulació metafísica o a l’idealisme       -com és el cas dels freds germànics-, i la discussió il.lustrada sobre l’home i el coneixement -com es podria dir dels pomposos gals-; en tots els casos va bé que hagi qui els qüestioni i en tregui la pols idòlatra, sense negar la seva enorme influència fins i tot pràctica d’un Hegel polític : Només cal revisar els convulsos moviments polítics i socials de l’anterior segle, germen d’aquest.

Amb voluntat democratitzadora, desvestir la filosofia d’una pell malalta de construccions mentals opaques i de discussions bizantines de difícil trasllat a la realitat -defecte que no la fa més digna-, seria aportar llum per compartir la joia del saber. Nietszche adverteix que <<la majoria que s'apropen a la llum no és per veure millor, sinó per brillar ells mateixos>>, matís perfectament humà; però traslladar-la una mica més al carrer li donaria l’alenada de l'aire fresc que necessita i que -més enllà de la simplista moda de l’auto-ajuda, un dels joguets del creixent supermercat espiritual que expressa inquietud i malestar col.lectiu- haurà d'acabar trobant per respirar i arribar al poble, el seu objectiu real, allunyat de l’excessiva erudició i mandrós a pensar massa.

                                                   

A propòsit d'això Bertrand Russell fa una reflexió sobre Hegel que mostra que aquest no és un debat espuri : <<La filosofia de Hegel és tan estranya que ningú hauria pogut esperar que arribés a fer que homes assenyats l’acceptessin; però ho va fer. La va expressar amb tanta obscuritat que la gent va pensar que devia de ser profunda. Pot ser fàcilment explicada amb lucidesa en paraules senzilles, però en aquest cas la seva absurditat es torna patent. 

Potser més bé per sort que per desgràcia, les filosofies no occidentals entren de forma molt anecdòtica en la interpretació de la filosofia que fa l’arrogant atles del pensament europeu, infidel a un Voltaire propugnant que <<els pensaments d’un autor han d’entrar en la nostra ànima com la llum entra als ulls>>, que pot situar l’inici de la seva pèrdua de claredat en l’escolàstica medieval i rep l’estocada definitiva a partir del deforme mestre Kant, ungit per la raó. Que el pensament fora d’occident no admeti les reduccions de la nostra maquinària conceptual és un gran benefici de que crec hauríem de prendre nota.

En tot cas, em sembla que sempre s’ha de tenir la prudència de no decantar-se mai de forma massa determinant per les idees, siguin pròpies o adoptades, encara que semblin proporcionar alguna sensació de seguretat. Un autor de pes  intel.lectual es distingeix per alguna raó, sens dubte, però cal recordar que el temps -l’autèntic peixet de plata devorador d’idees inservibles que ara podem trobar molt sòlides- tombarà amb el seu judici sever tot allò que la marxa d’una humanitat trobi insatisfactori; una humanitat que, malgrat la lentitud i els repetits passos enrere, avança.

El saber ens humanitza, la ignorància just el contrari.

                         

Jo, després d’aquestes línies em pregunto : He pogut evitar caure en el mateix error que denuncio?  I, tornant a seguir Montaigne, ens recorda que Plató, per boca de Cal.licles, reprén un capficat Sòcrates (Gòrgies, 484c-d; 486b-c) :

‘La filosofia portada a l’extrem és perniciosa,

i aconsella no submergir-se en ella més enllà dels límits del profit;

que, presa amb moderació, és grata i convenient, però que, en excés,

<<és la perdició dels homes>> i torna l’home menyspreador de les religions i lleis comuns, enemic del tracte social, hostil als plaers humans, incapaç de tota administració política i d’ajudar a altres o a si mateix, procliu a ser bufetejat públicament.’

                                         (‘Assaigs’. La moderació; cap. XXIX)

(1) A favor de Hegel, podem dir que ? '"Mentre que per a Schelling la filosofia era abans que res una elevació esotèrica que no podia <<preparar a la plebs>>, Hegel concebia aquesta elevació com una transformació racionalment reproduïble del pensament objectiu i de la <<intel.ligència humana comuna>>, l'experiència de la qual pot ser transmesa" (Volker Rühle. Estudi introductori a la 'Fenomenologia de l'esperit'; Gredos, Madrid, 2014; pg. XX)