SOBREINFORMACIÓ,   PA   i   ENTRETENIMENT 

a 

La   CAVERNA

Gravat de Jan Saenredam representant l'Al.legoria de la caverna de Plató. 

Albertina. Viena, 1604.

En el segle I (a.c.) el poeta llatí Juvenal, en una de les seves cèlebres Sàtires, deixa caure una expressió pejorativa que, amb molt poques alteracions, ha fet fortuna en més de deu llengües modernes: 'Panem et circenses' (1), la manera interessada de fer política en la que es dóna al poble aliments de subsistència i entreteniment, acceptats sense cap mena de sentit crític; una mena de submissió que analitzarà Étienne de la Boéttie el 1542 amb el "Discurs sobre la servitud voluntària" (2).

Sis segles abans Aristòtil denomina 'idiotés' (ἰδιώτης) a qui no té cap mena de consideració pels afers públics que afecten la seva vida i, amb la medicina del segle XVIII, va donar nom a una minusvalidesa psíquica (una mena d'adaptació il.lustrada del que significava en l'Edat Mitjana: l'idiota era qui no creia en Déu). Tanmateix sempre han hagut excèntrics que s'han apartat deliberadament del món i que sempre han existit individus interessats en millores socials que, si alguna causa comuna no els fa revelar, com la Revolució Francesa i el seu fallit antecedent alemany, la Guerra dels camperols del 1524, es veuen incapaços d'alçar-se contra voluntat dels pocs que, amb fórmules polítiques més o menys encertades, per sistema acaben ostentant el poder econòmic i legislatiu.

 

 

L'allau d'informació constant a què ens exposem diàriament en el món desenvolupat és tan gran que unes masses de població "poc formades i sense visió crítica" (Carbonell, Agustí, 2020) no la poden digerir adequadament. Amb el Covid 19 s'ha vist clarament com aquesta sobreinformació té efectes inesperats; els anomenats 4rt i 5è poders, mitjans de comunicació i l'internet de les xarxes socials, maregen societats molt poc permeables a qualsevol canvi en la seva vida acomodada, i que ràpidament esgrimeixen drets i lleis inadequats per un embolic com aquest que van contra el bé comú. 

Pels països pobres, l'impacte d'un virus global és un dels tants maldecaps a què molta població s'ha d'enfrontar diàriament, però no cal dir que no només ridiculitzarien el que aquí titllem de gran crisi, sinó que es posarien les mans al cap si sabessin que hi ha una gentada que no es vol vacunar amb els mateixos arguments que els ara tan esmentats Talibans o els ultraortodoxos russos i jueus (entre altres, que s'inocula l'American Way of Life i l'homosexualitat respectivament, però la perla és l'argument del 5g als gens que corre pel món ric). Tanmateix, també s'ha de dir que la majoria de les persones, salvant les enormes distàncies entre països rics i pobres, ja tenen prou feina en arribar a final de mes. Entretenir-se passiva o activament també constitueix alguna evasió que, potser més en els temps incerts que vivim, també seria necessària. Pan y toros, futbol o consum addictiu ve a ser el mateix.

La manipulació informativa és ben vella: els mateixos romans que un dia han entronitzat Juli Cèsar, un altre resulta ser segons Suetoni, el "marit de totes les dones i la muller de tots els homes"; o la imatge donada d'una Conquesta d'Amèrica espanyola per la que no tinc cap simpatia, l'anomenada Llegenda negra, amb l'invent de la impremta va ser escampada d'una manera tan efectiva que avui gairebé ningú es pregunta què va ser de les cultures que gairebé van desaparèixer a la meitat nord del continent, on es va prohibir el mestissatge, fa 400 anys (sort del gènere western, per alguna cosa es diu llenguatge mai és innocent, vingui d'on vingui).

Pel que fa al dret d'informació, venut al món desenvolupat com una fita, penso que s'ha de mantenir sempre un constructiu escepticisme sense arribar a la conspiranoia. Tampoc es pot esperar molt d'un "règim capitalista en el que l'economia és el bé suprem, on es suposa que la prosperitat humana depèn del mercat, i on la cultura és la cobertura d'un pastís que converteix, junt amb l'oci, l'esport i el turisme, els esforços de la gent en béns de consum i gratificació" (Ingold, 2018).

Se'ns ha manipulat tant des de les plomes dels quatre que històricament han escrit la història de la humanitat que, pública i acadèmicament, pocs qüestionen i contrasten la seva solidesa com (3). Els pocs que abans sabien escriure han anat farcint una actual hegemonia cultural europea en bona part sembrada de fal.làcies i mitges veritats "amb mètodes donats per únics per la sobirana autoritat occidental" (Nash, 2019), però avui, amb sistemes educatius deficients i eines punteres de continguts discutibles que corren a tort i dret, l'efecte és una borratxera de dades molt polaritzada que fa créixer una inconsciència compartida pels de dalt i pels de baix.

Que ni poderosos ni votants no arribin a entendre encara el que està en joc pel que fa a l'escalfament global no volent rebaixar massa el nostre benestar frega la idiotesa que els metges il.lustrats van decretar; però el tema central d'aquesta entrega és el problema del coneixement humà del que ja s'ocupa magistralment Plató en l'Al.legoria de la caverna.

Encara que totes les possibles qüestions científiques 

hagin obtingut resposta, 

sentim que els nostres problemes vitals 

no han sigut tocats ni el més mínim. 

Llavors ja no queda pregunta alguna, 

i aquesta és precisament la resposta.

Ludwig Wittgenstein

________________________________________

EL PROBLEMA DEL CONEIXEMENT HUMÀ

(una aproximació lliure)

Amb una breu introducció general vull arribar a una saviesa oriental que escapa d'un estudi més dirigit pel raonament d'aquestes contrades oferint aspectes més propers a l'espiritualitat, una forma de coneixement més.

Amb probables influències de la saviesa de l'antic Orient, el Mite de la caverna de Plató té la virtut de ser pedagògicament molt accessible. Junt amb el Mite del carro alat, que postul.la que conèixer és recordar, és l'al.legoria més cèlebre de la història de la filosofia per oferir qüestions profundes de manera simple.

Plató, 427-347 a.e.c. (4), fa amb aquest relat que es troba al llibre VII de 'La República' una metàfora de l'educació en l'home. En una cova s'observen uns personatges encadenats en un costat mirant ombres projectades per algú que hi ha rere un mur davant un foc; els encadenats no es poden girar i desconeixen la causa per la que veuen formes que donen per reals; per Plató representen un tipus de coneixement molt poc fiable: la imaginació, les creences i les opinions adquirides o no per l'experiència. En l'altre costat apareix algú que, amb ajuda, escapa d'aquesta mena de presó trobant objectes reals il.luminats pel Sol i no projeccions de llum artificial: les idees, entitats independents del món físic, i les matemàtiques, identificades per Plató amb la certesa per venir del pensament, la intel.ligència i la raó. El tipus de coneixement que es fonamenta en la raó per interpretar les dades de l'entorn natural és, per ell, el tipus de coneixement superior.

Mite de la caverna de Plató. Michiel Coxcie, segle XVI. Museu de Leuven.

D'enorme influència posterior, la teoria del coneixement de Plató, com tota la seva obra, ha marcat la història de la filosofia i la manera d'entendre el món a Occident. Amb els següents passos d'Aristòtil, Descartes i Kant, la pregunta de si l'origen del coneixement prové de l'experiència (empirisme) o de la raó (racionalisme), es pot dir que avança radicalment amb l'aportació d'aquest darrer. Hi ha un abans i un després de la resposta d'Immanuel Kant a aquest antic dilema: per ell, el coneixement, la manera de percebre la realitat, és possible per unes formes o propietats prèvies del pensament, com l'espai i el temps, estructures mentals a partir de les quals copsem, interpretem i experimentem el món, però el problema és que els homes no podem sortir d'aquí i sempre estem subjectes a aquestes condicions prèvies, una mena d'ulleres que no ens permeten ni assegurar com són les coses més enllà de la nostra lectura ni la seva existència real. L'home mai no pot percebre objectivament el món (5).

Tot des de la perspectiva occidental, després s'ha anat esbossant, de la mà d'irreverents com Schopenhauer, Nietzsche i Freud, una visió de l'home i el món on també intervenen amb força els sentiments, la voluntat, els instints i l'inconscient (per alguna cosa, amb Marx, se'ls anomena els mestres de la sospita (6)).

 

El cor té raons que la raó no comprèn.

 

Pascal 

 

Però sempre han hagut altres formes de coneixement més associades a la saviesa, que potser es dóna de manera més discreta, oral, entre persones cultivades o no, sense que necessàriament se'n conservin documents escrits. Amb la seva importància i necessitat, el mateix Plató assegura que l'escriptura només és un pàl.lid reflex del llenguatge parlat, i "quan una cosa ha sigut posada per escrit, les paraules roden pertot, igual entre els entesos que entre aquells els quals no els importa en absolut, sense saber distingir a qui convé parlar i a qui no" (Fedre, 274b) (7).

El conjunt de pensaments que es genera des de fa mil.lennis d'Orient Mitjà al Japó suposa una bona alenada per contemplar diferents perspectives, una oportunitat per relativitzar la nostra mirada. Sumant dimensions considerades exclusives de la religió, es tractaria d'una variadíssima gamma de formes d'atansar-se a les realitats més profundes que aquí -a banda d'exemples com Jung, centrades en l'àmbit de la psicologia-, hem encasellat altivament com a tradicions i antropologies de pobles primitius.

Les ocasions pel diàleg entre dos mons que són un de sol encara resulten molt escasses. Pel pensament occidental, moltes de les coses que s'hi exposen són gairebé intraduïbles mental i literàriament. I és comprensible: tal com asseguren els qui s'hi han endinsat, si no es conviu durant dècades en alguna de les seves constel.lacions no és fàcil fer-se una idea encertada dels continguts del seu ancestral i enorme llegat, sovint sense equivalents gramaticals. 

Tanmateix, parlar d'un pensament oriental i un d'occidental és pur artifici: d'Orients i d'Occidents n'hi ha molts i amb més punts de connexió dels aparents. Però a mi m'interessa assenyalar, molt per sobre, que en àmbits hinduistes i en el Budisme (i posteriorment en el Zen), predomina una percepció de la ment humana com un objectiu a dominar. De naturalesa insubstancial es considera que pot esdevenir un niu de paranys i confusió amb conseqüències que poden ser nefastes per l'individu i per la humanitat (8). Àrdua i necessària activitat que pot ocupar una vida, el domini de la ment té equivalents en tradicions més properes com l'Hesicasme (9), i el Sufisme (10); l'única existència que se l'atorga és la donada per un ego a minimitzar, pura il.lusió, poca cosa més que un fum que pot encendre autèntics desastres si se li dóna corda.

Efímers som, què sóc? què no sóc?

Somni d'una ombra és l'home

Píndar

Encara més encantadorament paradoxal esdevé el vell conte hindú del Somni de Brahma, on els homes som petites parts d'una mateixa essència divina immersa en un joc: recordar qui som (https://elpais.com/diario/1983/05/30/opinion/423093613_850215.html). Romanem en un món il.lusori a la recerca de respostes que s'allunyen a mesura que ens apropem; qui diu que potser no és aquesta la tònica de l'univers? 

  

Imatge processada de la nebulosa de La trompa d'elefant i la constel.lació Cygnus X-1 fotografiada l'agost del 2021 al Parc astronòmic de les Muntanyes de Prades per Aleix Roig.

https://www.parcastronomicprades.cat/

Separar aproximacions a la realitat que s'encasellen en àmbits religiosos i espirituals dels que tenen una lectura racional, secular, científica o la del reduccionisme materialista més extrem, innegablement té beneficis pràctics que han fet que Occident lideri econòmicament el planeta, ningú ho pot negar. Però, per fortuna, som quelcom més que trossos de carn amb ulls. De les contrapartides i de les variades conseqüències observables en les nostres insanes ciutats ja n'he parlat; aquí prefereixo lliurement només esmentar formes de coneixement menys ortodoxes i que s'assolirien més aturant-se sovint sense pensar en res una estona allà on s'estigui, de manera que, potser, s'adquiriria més claredat mental o una major consciència.

Deixem-nos d'estretors, a diferència del saber llibresc, la introspecció, la intuïció, la reflexió clara i espontània, però l'art, la música i la poesia són formes de coneixement . També, una estona de meditació en un entorn natural o no que sempre afavoreix, en el sentit de desconnectar, deixar de raonar i jutjar tot allò què es presenta davant nostre arribant a controlar molt més el pensament i, en conseqüència, les paraules i els actes; o una perseverança en la mirada interior que ens faci veure fredament virtuts i defectes, proporcionen tranquil.litat d'esperit i una riquesa que no es pot ni cal ser explicada i, potser, un bri de saviesa.

El cor de l'home és un instrument musical, 

conté una música grandiosa. 

Dormida, però allà està,

esperant el moment apropiat per ser 

interpretada, cantada, dansada.

Rumi

Aquest necessari descans de la frenètica activitat mental tal vegada és convertiria en una concordança de caràcter superior amb allò que ens envolta; per alguna cosa n'hi ha que asseveren de bell antuvi que tot és part d'un mateix ésser i que la multiplicitat de l'univers només és aparent (hi estic d'acord). També es pot, obertament, tenir en compte que hi ha únic antecedent comú de la vida a la Terra (L.U.C.A, tal com cito en una entrega anterior), o el punt d'origen de tot l'univers que teoritza l'astrofísica, El Big Bang.

 

L'ésser humà és en ell mateix un camí d'origen i destinació desconeguts, però un camí que no tenim més opció que transitar al bell mig d'un escenari que ens fa emmudir gratament:  l'univers del qual són part. Tothom és susceptible d'experimentar-ho.

Sempre hi ha hagut corrents i persones que, arreu, crec que estarien d'acord amb el que intento descriure. La via de la contemplació, paraula etimològicament connectada amb la de teoria, és tot un clàssic entre nosaltres. Cristianisme, Islam, Hinduisme, Budisme i Tao han tingut figures que inviten a la saviesa mitjançant el recolliment interior en una existència més pausada (el 'coneix-te a tu mateix' gravat en el frontó o en les parets del Temple de Delfos és paradigmàtic); fins a arribar a què, per exemple, el Llibre del Camí i la Virtut, el Tao te King, recomana un no fer res de res poc compatible amb el nostre tarannà pragmàtic i emprenedor. El Wu Wei xinès, intraduïble, propugna un no-actuar, en el sentit de no forçar res, en consonància amb la mutació constant d'uns moviments universals expressats com el Ying i el Yang que hem d'aprendre a capir amb atenció per saber què fer en qualsevol àmbit de l'existència (l'encara més antic Llibre de Les Mutacions, el Yi King també ho apunta).

 

Assolir i acumular coneixements és diferent d'una saviesa que no entén de fronteres ni d'èpoques. Aquest text vol orientar-se a ensenyances d'allà on cada dia el Sol il.lumina el món, però comença a ser el final d'aquest parloteig emprès sense altre voluntat que entretenir.

Moltes figures exemplars no han vist l'univers com a quelcom analitzable i susceptible de ser conegut del tot; i sovint la mirada s'enfoca en l'existència d'un Ésser Superior, quelcom indefinible pel llenguatge i el raonament humans que ens transcendeix tot i estar present; "una realitat que s'entén de moltes maneres: Déu personal, impersonal, encarnat, Ser infinit, Absolut, Vacuïtat..." (Preciado, 2018 (9)). 

N'hi ha que han necessitat retirar-se bones temporades o de per vida d'un entorn social amb obligacions naturals i condicionants de la vida humana: el Sadhu hindú que dedica la major part del dia a la meditació renunciant al món dels homes, i el Nagha jainita que ronda nu cobert d'unes cendres que simbolitzen la mort corporal i que ja van inquietar uns grecs que els van anomenar Gimnosofistes (savis despullats), Antoni Abat amb les seves temptacions:

Martin Schongauer. MET, 1475.

els Pares del desert amb un Simó l'Estilita damunt la seva columna durant 37 anys, i monjos i anacoretes o anònims de tots els temps i latituds han emprès una vida singular potser per estar, sota la creença o confessió que sigui, més en sintonia amb aquest Quelcom Superior amb un probable denominador comú: ningú d'ells es posaria a definir-lo (a banda que, admirats o no, se'ls considera autèntics folls amb les patologies mentals més severes). A la nostra terra tenim un Ramon Llull que va deixar família, posició i vida acomodada per seguir la seva meravellosa dèria fins al final d'una fructífera existència amb una influència posterior encara molt poc reivindicada. Mentrestant l'home "un organisme unit a altres organismes en allò què anomenen 'xarxa de la vida' que participa de dos sistemes, el social i el natural" (Ingold, 2018), ignora que té més importància de la que pensa en un univers que el supera.

 

Penso que, no sempre cal actuar, parlar o pensar (fins i tot escriure), ja ho fem sobradament. El món ja va ple de tot això; amb una immensa abundància de coneixements que és mera acumulació de dades fa temps que hem perdut el nord. Seria més desitjable alguna saviesa que per damunt d'això permeti prendre decisions mesurades en un temps incert; però això és demanar massa... i caient de morros en la sobreinformació que abans denunciava millor finalitzar aquest niu de lletres amb una cançó:

Said the Straight Man to the late Man

Where have you been?

I've been Here and I've been There

And I've been in Between

I Talk to the Wind

My Words are all carried Away

I Talk to the Wind

The Wind does not Hear, the Wind cannot Hear

I'm in the Outside looking Inside

What do I see?

much confusion, disillusion

all around Me

I Talk to the Wind

My Words are all carried Away

I Talk to the Wind

The Wind does not Hear, the Wind cannot Hear

You dont's possess me, don't impress me

Just upset my Mind

Can't instruct Me 

or conduct Me

Just use up my Time

Said the Straight Man to the late Man

Where have you been?

I've been Here and I've been There

And I've been in Between.

Fripp, Sinfield & Mcdonald

https://youtu.be/UlKrH07au6E

1. "...des de fa temps aquest poble ha perdut el seu interès per la política, i si abans concedia títols, comandaments i legions, és a dir tot, ara deixa fer i només desitja amb avidesa dues coses: pa i circ..." Juvenal. Sàtires X.
2. L'autor del 'Discurs de la servitud voluntària' Étienne de la Boéttie, fou l'amic que tant va plorar Michel de Montaigne, editor de l'obra 25 anys després d'escrita. https://www.mises.org.es/wp-content/uploads/2015/07/discurso-de-la-servidumbre-voluntaria-etienne-de-la-boetie.pdf
3. El vell conte de que al món hi ha persones inatament diferents, el 'nosaltres' i els 'altres' completament falaç, una rucada provinent d'una antropologia caduca que molts nacionalismes excloents van adquirir el XIX, es posa en evidència en l'assaig d'Edward Said 'Orientalisme', on es mostra que aquest no és una innocent branca del saber que estudia civilitzacions i costums orientals, sino un prejudici mitjançant el qual Occident ha sigut capaç de dominar-lo política, sociològica, ideològica i militarment.
4. "Los nombres era común (e. c.) y antes de la era común (a. e. c.) ​ son designaciones alternativas al empleo de las expresiones «después de Cristo» (d. C.) y «antes de Cristo» (a. C.), respectivamente." (Wikipedia)
5. "Si tots els homes portessin ulleres verdes en comptes d'ulls, jutjarien que tots els objectes que miren són verds, i mai podrien saber si les coses són tal com són o si és propi dels ulls allò que veuen. El mateix passa amb l'enteniment." (Heinrich von Kleist, ‘Correspondència’, 22/4/1801). Schopenhauer recorre al mateix símil: "Es comparable a quan el color d’un vidre s’afegeix als objectes vists a través d’ell." (‘Parerga i Paralipómena’, II, § 21). 
6. "Pensar la història, Déu, l'home o la llibertat després dels mestres de la sospita és un exercici altament suggerent. Marx, Nietzsche i Freud fan trontollar els pilars de la civilització occidental: són els epicentres d'un moviment sísmic que transforma substantivament l'ordre de les coses." (Torralba, Rossell, 2018). Els mestres de la sospita: Marx, Nietzsche, Freud https://www.alibri.es/libro/710375/els-mestres-de-la-sospita-marx-nietzsche-freud.
7. "L'ànima s'assembla a una força que, com si haguessin nascut junts, porta a un carro alat i al seu auriga. Doncs bé, els cavalls i els aurigues dels déus són tots bons, i bona la seva casta, la dels altres és barrejada. Pel que a nosaltres es refereix, hi ha, en primer lloc, un conductor que guia un tronc de cavalls i, després, aquests cavalls dels quals un és bo i bell, i està fet d'aquests mateixos elements, i l'altre de tot el contrari, com també el seu origen. Necessàriament, doncs, ens resultarà difícil el seu maneig..." (Fedre, 246a).
8. https://www.technologyreview.es/s/13654/asi-es-como-su-cerebro-crea-su-mente?fbclid=IwAR34TGwzBbd5H32_HuuahjrffssfNsSrewo7AKAsX11EPG2DfaYJHUHk-s0
   
9. "D'hesychia ('quietud, descans, tranquil·litat, silenci') és un corrent espiritual de la tradició eremítica ortodoxa." (Viquipèdia)
10. "Tradició mística islàmica, practicada per musulmans però també per no musulmans, que abasta una gran amplitud de pràctiques dedicades a l'amor diví i al cultiu del cor." (Viquipèdia).
11. Potser com quan es parla del Tao "transcendint els esquemes lògico-lingüístics, on no hi ha la dicotomia ésser/no-ésser i, per tant, cap determinació o indeterminació" (Preciado, 2018).

Icona bizantina de Philoteos Scoufos, Creta. 1665.

Els quaranta màrtirs de Sebaste, Anatòlia, van ser obligats a morir en un llac gelat si no abjuraven del cristianisme l'any 320 i només un d'ells va sortir per escalfar-se (morint poc després), però aquí, en consonància amb la cova platònica inicial, canviaré l'aigua gelada per un oceà d'ignorància, i qui fuig arribarà a trobar la llum de la certesa.