VIDA, HABITABILITAT i ENTROPIA, tres aspectes de l'existència en un univers finit

L'important conjunt de situacions favorables que es donen al planeta Terra per acollir vida tal com la coneixem és un dels temes més interessants que he trobat mai. Val a dir que, abans de vàries lectures de caràcter científic que em van permetre conèixer tants exemples, empíricament demostrables, que mostren el perseverant equilibri del fenomen de la vida, només coneixia els cants dels savis i poetes de tota mena de tradicions i creences que, des dels primers reculls escrits de la humanitat, lloen la meravella que suposa viure i, amb les seves vicissituds, el gaudi d'experimentar-ho durant un temps, tot i que sempre acabi resultant curt amb el pas dels anys.

A Occident s'insisteix massa en la separació entre el secular i el sagrat. Sovint sembla que allò què no es pot demostrar experimentalment i que escapa al tan celebrat mètode científic hauria d'entrar en un terreny enfangat per supersticions, il.lusions i ximpleries suposadament pròpies de temps i cultures inferiors. Si bé la grandesa de la ciència és mantenir un escepticisme saludable en tot, aquest dubte metòdic moltes vegades bandeja tot allò que no accepta el seu prisma o que resulti indemostrable segons les seves rígides i necessàries lleis. Útil en el seu terreny, no s'ajusta amb una realitat molt diversa, però tampoc amb una ment occidental actual on, sota la catifa de la correcció, romanen vigents els instints més primaris i les mateixes emocions que caracteritzen l'home arreu on visqui davant el misteri de l'existència des de sempre. La part espiritual de l'home no desapareix amb aquesta mena d'invenció positivista d'un progrés de la humanitat que deixa enrere un món primitiu dominat pel pitjor color de les religions, només identificades amb institucions eclesials, per entrar en un suposat alliberament que aportaria la raó. 

El variat conjunt de dimensions humanes no té perquè acceptar el mateix joc interpretatiu ni els mateixos tractaments. Les regnes mentals que funcionen admirablement en terrenys més propers a la raó i l'intel.lecte aplicades a la vida pràctica, no encaixen del tot amb la recerca interior de sentit dels individus, i les diferents societats històricament van i venen sense resposta a la finitud i la contingència humanes, però tampoc a satisfer les nostres necessitats equitativament: la creixent distancia actual entre uns pocs països rics i tota la resta és, amb altres desgavells, una mostra que aquesta fórmula no ens porta en bona direcció. La reflexió del sentit de l'existència de la nostra espècie, dotada d'una consciència que ho permet, obeeix a camps i a llenguatges diferents. Es necessitaria una "equidistància crítica entre el fonamentalisme religiós, que nega la ciència, i l'imperialisme científic, que nega la fe" (McGrath, 2015), car "la ciència sense la religió està coixa, i la religió sense la ciència està cega" (Einstein, 1954). En contra de l'habitual extremisme maniqueu d'aquests temps, hi ha una enorme gamma de grisos entre el blanc i el negre més absoluts. 

'.

En l'acollidor interval d'habitabilitat que gaudeix actualment la Terra, i la següent aparició de consciència evolutiva que permet l'home desenvolupar-se en aquest entorn poc hostil, és fàcil plantejar-se la possibilitat que la vida s'hagi pogut donar per una causa i per una finalitat que desconeixem. El posicionament científic més estès afirma que l'univers té un origen fortuït fa uns 13.700 milions d'anys, que el nostre planeta es va generar fa uns 4.500, i que la vida va sorgir fa uns 3.700, només 800 milions d'anys després, on destacaré els darrers 300.000 o 100.000 anys en què s'estima l'aparició de la intel.ligència humana. Segons aquesta postura tot plegat només ha sorgit per una sèrie d'estratègies evolutives que han derivat amb l'aparició de tots els éssers vius, en un procés arborescent a partir de les formes més simples, arribant a formar la ment i la consciència per poc més que per necessitats biològiques. Fins que algú demostri el contrari amb dades concloents, la ciència es situa inamovible en aquesta idea tan limitada i ridícula. Però crec que és un tema que va més enllà de tot allò empíricament verificable.

S'hauria de veure què en pensen els investigadors públicament obstinats en el dogma de l'atzar com a origen de l'univers i la vida que, només mirant des del més gran al més petit en el cosmos amb la limitada visió de l'intel.lecte, resten astorats davant la creixent immensitat d'un univers en expansió o la naturalesa quàntica d'una matèria intima que forma tot el que es veu i va molt més enllà del sentit comú que tant defensen. 

Tot i les distancies, amb exemples contemporanis com el Cercle Eranos http://www.eranosfoundation.org/, el MIT https://web.mit.edu/, l'anomenada 'Tercera cultura' de John Brockman http://e-spacio.uned.es/fez/eserv/bibliuned:adistancia-2008-23-3751/Documento.pdf i, per aquestes contrades, el treball de Juan Arnau, filòsof i astrofísic valencià https://juanarnau.com/, des d'un temps es percep alguna iniciativa interdisciplinar que aportaria aires nous compartint espais amb la filosofia, l'art i tradicions espirituals d'innegable interès. A diferència d'opinions i tendències establertes, la vida no es regeix per presumtes "querelles entre les humanitats i les ciències, ambdues són complementàries, aproximacions diferents a la realitat" (Arnau, 2021). Però, si causa tant de recel, en un principi es pot evitar posar-se transcendent proposant que el mateix desenvolupament de l'univers i de la vida contindria la recerca d'aquest sentit, i que es podria anar construït en el seu mateix esdevenir. 

El món conegut en temps d'Heròdot al segle -V.

És amplament reconegut el desconeixement de què va originar la vida, indefinible (1), en l'únic indret on es té evidencia. Però tampoc del que va produir l'anòmal esclat del Big Bang des del que es va anar estenent tot el que existeix. Per això em sembla oportú indicar que, etimològicament, el mot univers només vol dir tot allò què coneixem, tot allò que versa o gira al voltant nostre, i que la paraula grega cosmos, que vol dir ordre, i que derivà en l'àmbit llati en mundus, net, són anteriors al concepte que ens ocupa i estan estretament lligats al d'universitat, d'inspiració medieval, que tindria el sentit de tot el que gira al voltant de l'alumne, en comptes de tot el que gira entorn el planeta i l'home. Episodis de la nostra breu història lluny d'una percepció dels cels extraordinàriament ampliada a principis del segle passat a partir de telescopis com el del Mont Wilson, on Hubble va demostrar que la nostra galàxia, la Via Làctia, poblada per uns 200.000 milions d'estrelles, només és una entre centenars de milers.

"En comptes de ser superats per l'univers, crec que una de les majors experiències que un científic pot tenir, gairebé de consciència religiosa, és comprendre que som fills de les estrelles, i que les nostres ments són capaces de comprendre les lleis universals que obeeixen. Els àtoms que hi ha dins els nostres cossos van ser formats en el jou de la nucleo-síntesi que havia dins d'una estrella en explosió, eons abans que fos creat el sistema solar. Els nostres àtoms són més vells que les muntanyes. Som literalment fets de pols d'estrelles. Ara, al seu torn, aquests àtoms s'han unit en éssers intel.ligents capaços de comprendre les lleis universals que governen aquest esdeveniment."

Michio Kaku; 'Hyperspace'

En aquest escrit es tractaria de fer poc més que un comentari personal sobre aspectes singulars de la vida al planeta Terra, evidenciant alguns dels intervals d'habitabilitat que permetrien la vida en l'univers, recalco, tal com la coneixem, i la constatació clara i verificable que també és possible per una reducció d'entropia, la tendència natural al desordre, la destrucció i la desaparició de totes les coses físiques, una disminució que ho permet temporalment, car tots els cossos de què es compon l'univers, siguin galàxies, planetes, oceans, homes o bacteris, aconsegueixen manternir-se vius consumint energia de la classe que sigui en forma de calor, d'hidrats, de nutrients o de nuclis atòmics, durant les respectives existències i ja introdueixo en una entrega anterior.

Estar en un planeta de massa mitjana, envoltat d'una atmosfera que manté la temperatura que necessiten animals i plantes per sobreviure i reproduir-se, en una correcta distància de la nostra estrella, amb una Lluna que, gràcies a la seva justa inclinació, estabilitza la de la Terra proporcionant estacions no massa severes, només són algunes de les més reconegudes i populars característiques de l'entorn planetari que faciliten la vida a la Terra. La mateixa quotidianitat d'experimentar-ho diàriament, de poder qüestionar-ho en profunditat, em sembla important com per tenir ho en compte, però, si hi ha algú "de ment tant mandrosa i tant hostil" (2) que no ho troba suficientment atractiu, i no ho veu digne d'aturar-se a estudiar-ho; que, per inèrcia o desinterès, cregui millor situar-se còmodament al costat de la posició habitual que no hi ha causa a buscar perquè tot és originalment atzarós, fortuït, sense cap mena de sentit ni finalitat; o que només li evoqui un flaire ranci d'institució religiosa a oblidar, millor que plegui aquí, però potser pot formar una bona opinió després de llegir altres comprovables singularitats que fan possible l'equilibri, extremadament rar, de la vida; altres intervals d'habitabilitat, amb el seu principi i el seu final, que l'afavoreixen de forma clara i seguidament exposaré (3).

Com estem en un immadur món occidental on parlar obertament d'aspectes naturals de l'existència com ara la vellesa, la malaltia i de la mateixa mort és gairebé un tabú incompatible amb l'actual tirania de la imatge i el culte al cos, s'ha de dir que, d'aquest tipus de reflexions fetes per l'únic ser al m´on que en té plena consciència, l'home, es pot arribar a la conclusió que "tenir coneixement de la pròpia desaparició és l'origen de tota filosofia, de tota religió i la resta de manifestacions artístiques i culturals humanes" (Spengler, 2011), a les que hem de sumar la mateixa ciència (4).

Amb la mateixa sensació d'admiració de l'home del neolític mirant el cel estelat i que reconeix la seva pròpia finitud, l'interval més evident per un ésser humà que viu entre el naixement i la mort, i amb la de qualsevol observador actual amb els ulls de la tecnologia actual posats en un cosmos espectacular avui accessible a tothom, la meva intenció és despertar una humil i sàvia inquietud filosòfica de la qual tothom és capaç davant el perquè d'un misteri tan gran, evidenciant que la nostra no és una espècie insignificant, n'estic convençut. Habitar en un planeta exuberant de vida ja indica alguna rellevància, per petita que arribés a ser.

"No ets una gota continguda en l'oceà. 

Ets tot l'oceà contingut en una gota". 

Rumi

Tall d'una sequoia mil.lenària detallant el seu creixement.

L'existència humana en un indret on s'han donat uns processos que fa centenars de milions d'anys han originat la fotosíntesi, que ha enriquit amb la quantitat justa d'oxigen el planeta amb una gran varietat de formes de vida sota una atmosfera protectora; pertànyer a un sistema solar que està en un dels braços d'una galàxia, en una posició i una distància precisa (zona d'habitabilitat); amb els suficients elements pesants que permeten la vida sense desestabilitzar-la; i al que gairebé no s'apropen asteroides i meteorits de grans dimensions perquè són atrets pels planetes exteriors de major gravetat, Júpiter i Saturn (5), em sembla suficient per a proposar-se, almenys, la possibilitat d'alguna raó en l'aparició de la vida humana al mig d'aquest panorama en el que en realitat són parèntesis temporals subjectes a l'entropia. Ara be, no cal anar tan lluny en el temps o l espai, la simple presència de la pluja, que recull l'evaporació d'aigua salada de mars i oceans i la trasllada a l'interior precipitant-se en forma de fertilitzant aigua dolça ja és significatiu, com tants altres fenòmens locals que inviten de bell antuvi a demanar se unes raons de ser que qualifico clarament deterministes. 

Si algú no té problema en ampliar vertiginosament la mirada, també el paper sempre rellevant de l'entropia, reduïda des del Big Bang possibilitant així la gradual aparició de tot allò que existeix, fins i tot el mateix univers que ha sigut capaç de formar éssers pensants que l'admirin i es preguntin pel seu esdevenir conjunt, tal com va tenir un començament tindrà la seva fi en un temps inconcebible per nosaltres pel consum progressiu, en la seva escala immensa, dels components íntims de tots els àtoms que el formen, milers de milions d'eons més endavant. Un procés que també impedirà viure de la forma que ara ho fem (6), car "l'entropia revela que tot en l'univers està sotmès a una aclaparadora tendència a decaure, a degradar-se i marcillar-se." (Greene, 2020). 'Investigación y Ciencia' en fa cinc cèntims a "Memento mori cósmico. Un viaje científico y humanista hacia la eterna pregunta sobre la muerte del universo." (https://www.investigacionyciencia.es/revistas/investigacion-y-ciencia/grandes-hitos-y-prximos-retos-de-la-ciencia-811/em-memento-mori-em-csmico-19157).

   

Segurament pot provocar mareig saber una cosa tan simple com que la Terra dóna voltes al voltant del Sol a 29,5 km per segon, i que el sistema solar ho fa helicoïdalment a 217.215 km/s al voltant del centre de la galàxia fins que hi dóna la volta en un parell de centenars de milions d'anys en velocitats ascendents, tot i no notar-ho. És comprensible que, per la majoria de la gent, que ja tenen prou feina en arribar a final de mes, i que potser mai han gaudit de nits amb estrelles, res d'això té importància, però crec que en algun moment gairebé tothom fa observacions i es pregunta sobre el sentit d'un entorn natural espectacular del que formem part, i en el que, malgrat que sembli costar d'admetre, s'ha d'incloure tota l'amplitud d'un cosmos que ens supera. 

A més dels neguits de la societat del segle XXI, penso que la nostra condició material dificulta apreciar el que ens correspondria com a habitants de tot dret d'un univers íntegre i que reserva dimensions, característiques i propietats insospitades. Haver reconegut científicament fa pocs anys l'existència, entre el 85 % i el 95% del cosmos, de l'energia obscura, responsable de l'acceleració expansiva de l'univers, i la materia obscura, que no interactua amb l'espectre de la llum, hauria de ser un toc d'atenció i humilitat pels que no surten del reduccionisme, mostrant el gran desconeixement de l'univers observable i la magra capacitat humana actual d'atansar-s'hi més enllà de l'empíric, tot i la mateixa grandesa de poder-ho fer amb el que crec es un important potencial.

Tot els nostres avenços parcials, opino que només una civilització nècia s'obstinaria en afirmar que la vida a la Terra és una successió de coincidències sense cap mena de sentit. Sostenir que el prodigi de la vida, que ha sigut capaç de tornar-se suficientment complexa com perquè aparegui la intel.ligencia, les fites de la cultura i de les arts, només és una simple concatenació d'esdeveniments extremadament singulars, únicament subjectes a una evolució cega, em sembla una animalada (7). Vist el que hem arribat a saber sobre la vida humana en les últimes dècades, destacant el descobriment del genoma, íntim llibre d'instruccions de tot ésser viu, mantenir aquesta posició és enpobridor. 

Perquè tothom pugui tenir una rica perspectiva general del que significa viure en un marc vital infinitament subtil, és oportú atansar-se a àmbits que enriquirien la necessària divulgació científica com una filosofia accessible o la intuició de caràcter purament espiritual. A vegades és millor "rebutjar el saber intel.lectual (o reconèixer les seves limitacions) per apostar per un coneixement immediat, per una experiència intuïtiva, malgrat que, en l'arrogant món occidental soni a misticisme" (López Sastre, 2018). Som part essencial d'un univers actiu del que som testimonis directes amb els ulls de la consciencia, un autentic privilegi al bell mig d'una deliciosa anomalia; un univers format per "objectes de complexitat creixent; on els planetes s’agrupen al voltant d’estrelles per formar sistemes solars; milions de sistemes solars s’agrupen per formar galàxies; milers de galàxies s’entrelliguen per formar cúmuls de galàxies; els cúmuls s’agrupen per formar filaments i altres estructures, i aquestes s’uneixen per formar supercúmuls, les majors estructures de l’univers" (8), però, com a espècie, sembla que ens costa comprendre el seu valor tensant massa el subtil equilibri de la vida amb el que això suposa. 

El "The supreme adventure is being born" de Chesterton és ben cert. Penso que viure és sempre una experiència meravellosa per l'individu; amb independència dels esdeveniments que s'hagin donat i de com els haguem viscut, és indiscutible que la vida és un autèntic tresor del que acostumem a no tenir una adequada percepció del seu immens valor, excepte quan minva o està aprop de desaparèixer.

1.  La vida admet múltiples descripcions, com la de l'astrobiologia, per la que seria "un sistema químic capaç d'evolucionar i d'autoreplicar-se amb ingredients bàsics que són les molècules orgàniques" (Villaver, 2021). I la que aporta la segona llei de la termodinàmica que aquí interessa relacionar, l'entropia: "els sistemes vius són regions localitzades on es produeix un continu increment d'ordre", que no incomplira la llei citada d'acabar tendint al desordre i la desaparició per no ser un sistema aïllat, car depèn de l'energia que obté del seu exterior. + "La existencia de la vida en la Tierra se apoya en cinco grandes pilares: la distancia al Sol, ni muy cerca ni muy lejos, lo suficiente para que haya agua líquida; el núcleo magnético, que protege la atmósfera del arrastre del viento solar y a la vida de la radiación cósmica; la propia atmósfera, cuyo efecto invernadero evita que el agua se congele; naturalmente, el agua, disolvente universal de la vida; y por último el oxígeno, que nos permite respirar."   https://www.bbvaopenmind.com/ciencia/fisica/evolucion-de-la-tierra-por-que-hay-vida/
2. Plotí, Ennèades, II, 9-16. Qui no trobi importància en especular sobre àmbits tan amples i que, excepte el de la durada de la propia existència, segurament i amb alguna raó ho prengui per absurd, que tingui en compte el període que atany al de la civilització actual on, des de la revolució industrial, i en concret des de fa uns seixanta anys, s'està interferint de forma molt nociva en l'equilibri de la vida en el planeta on viuran els seus fills i nets, i on es preveuen nefasts ascensos de la temperatura mundial amb l'escalfament global. Però potser també sigui mes comode creure les proclames d'uns mandataris incompetents per aturar un canvi climàtic ja evident. 
3. Paradigmàticament, l'eminent astrònom Fred Hoyle va descriure que la raresa de l'aparició de la vida seria una classe de casualitat similar "a si al pas d'un tifó per un hangar amb totes les peces escampades d'un Jumbo 747, aquestes s'acoblessin en un avió capaç de volar" https://elpais.com/eps/2021-03-28/y-si-estamos-solos.html + https://www.liebertpub.com/doi/pdfplus/10.1089/ast.2019.2149
4. Oswald Spengler, 'La decadencia de Occidente'. Espasa, Barcelona, pg. 7, 2011 
5. Font : 'Rare Earth: Why Complex Life is Uncommon in the Universe'. Peter D. Ward, Donald Brownlee; COPERNICUS BOOKS; Nova York; 2003; http://www.ohsd.net/cms/lib09/WA01919452/Centricity/Domain/675/Rare Earth Book.pdf). Una altra aportació fascinant: la hipòtesi Gaia, introduïda pel químic James Lovelock l'any 1969, explica el planeta Terra com a superorganisme que és capaç d'autoregular-se gràcies als processos biogeoquímics https://ca.wikipedia.org/wiki/Hipòtesi_Gaia. + http://www.nature.com/news/earth-s-new-address-solar-system-milky-way-laniakea-1.15819
6. "El futur sembla que no promet més que un continu deteriorament, una imparable conversió d'energia productiva en calor inútil, un paulatí esgotament, per dir-ho així, de les bateries que alimenten la realitat en una rica i matisada progressió que es va produint des del Big Bang i es continuarà fent, però que clarifica com es pot generar ordre i bellesa enmig d'aquest teló de fons de decadència." Brian Greene. 'Hasta el final del tiempo. Mente, materia y nuestra búsqueda designificado en un universo en evolución'. Crítica, Barcelona, pg. 32. 2020.
7. Tot i no estar d'acord amb el reduccionista mantra científic de l'atzar com únic origen de l'univers, la vida coneguda, l'home, i la seva consciència que els autors d'aquest interessant llibre no s'estan de repetir, que "l'evolució és un procés majestuós, impredectible, sense sentit, però immensament bell. Com a estratègia cega de l'espai i temps en expansió és una meravella.". (E.Carbonell, J.Agustí; "Matèria vivent, vida pensant", Cossetània. Valls, 2020, pg. 143).
8. Nuño Domínguez a ‘Descubierta Sarasvati, una de las mayores estructuras del universo’, El País, 14/7/2017, https://elpais.com/elpais/2017/07/13/ciencia/1499967116_043113.html